Entre les persones amb trastorns mentals, les paraules de la consellera Núria Parlon relacionant els últims crims a Catalunya amb “una derivada vinculada a la salut mental” i a “un patró d'inestabilitat emocional” han caigut com una galleda d'aigua freda. Després de molts anys de picar pedra contra l'etiqueta de bojos o violents, alimentada per l'imaginari popular i també pel cinema i la literatura, entitats com Obertament o Veus han aconseguit canviar la mirada, així que critiquen que la vinculació amb la violència de la titular d'Interior suposa “tornar enrere” i perpetuar l'estigma que arrosseguen.

Una dona jubilada, un petit empresari, una jove estudiant i una dona migrant posen veu a les inquietuds i sentiments que els ha fet caure en l'aïllament social indesitjat, però alhora també donen testimoni de com se n'estan sortint.

Raquel Muñoz (Barcelona, 1978) va “petar” un dia a la feina. Als 32 anys, amb una carrera professional i tres fills petits, feia dies que notava que hi havia “alguna cosa que no funcionava bé”, però va mantenir el ritme. Fins que la ment li va dir prou i, de cop i volta, va començar a comportar-se d’una manera estranya. “Em preguntaven si m’havia fumat algun porro”, recorda sense rancúnia, conscient que "ningú sap com reaccionar" en una situació així. Però, passats gairebé 15 anys, aposta per "trencar silencis" i donar les pautes per poder actuar-hi. Tot i que les empreses introdueixen eines per millorar l'estat del benestar mental, avui s’arrossega l’estigma d'uns i l’autoestigma que s’imposen els que pateixen el trastorn, indica Carlos Alcoba, responsable de salut mental i estigma a l’àmbit laboral d’Obertament, entitat que lluita contra les discriminacions del col·lectiu. Precisament, en vigílies del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra aquest dijous, Alcoba va recollir a Oviedo un premi Prevencionar. 

La mortalitat atribuïble al virus de la immunodeficiència humana (VIH) ha caigut dràsticament en els últims 20 anys, i ha passat de les 1.700 defuncions anuals a l'Estat a les 300 actuals. Gràcies als antiretrovirals, s'ha convertit en una malaltia crònica com qualsevol altra i arreu del món comencen a aparèixer els primers pacients curats. Tot i això, les persones seropositives encara pateixen un important estigma social. Ho explica Jordi Jiménez. "Fa dotze anys que convisc amb el VIH, però només en fa dos que soc una persona visible", afirma.

Anthony Passeron és un professor de literatura, història i geografia de quaranta anys. Va néixer a Niça i va viure la seva infància en un poblet del costat, Dinha (en francès Digne-les-bains). La seva família tenia una carnisseria i eren força coneguts i respectats pels seus veïns, una família estimada per la seva clientela, una família treballadora i més o menys feliç, una família com les altres.

Quan ara fa un any Marta Margarit va explicar a la feina que s’estava recuperant d’una forta depressió que l’havia fet ingressar, poc es podia imaginar que tres setmanes després la farien fora. Diu que no hi va haver cap preavís, ni cap conflicte ni problema anterior. Només un no ets tu, som nosaltres, perquè “no es veien capaços de gestionar la situació", no perquè dubtessin de la seva vàlua. Actriu i productora teatral, Margarit estava assajant una obra que ella ja havia interpretat, i s'havia pres el contracte “com un al·licient” per acabar de fer net, rememora ara, convertida en una activista d’Obertament, una entitat que lluita contra els estigmes que arrosseguen les persones que conviuen amb algun problema de salut mental. Un dels àmbits on els trastorns encara no han sortit de l’armari és el laboral. De fet, el pas que va fer Margarit d’exposar els seus antecedents és minoritari, ja que el 90% l’oculten, segons les dades del primer informe sobre l’estigma a les empreses catalanes que ha publicat Obertament.

Alejandro Sanz és l’últim artista que s’ha obert per deixar anar el seu malestar emocional. Fent servir el gran altaveu de Twitter, el cantant madrileny ha fet pública la seva “tristesa” i el seu “cansament” per si el seu testimoni, escriu, pot ajudar algú: “No estic bé. No sé si això serveix d’alguna cosa, però ho vull dir. Estic trist i cansat. Per si algú més creu que sempre cal ser una brisa de mar o uns focs artificials en una nit d’estiu. Estic treballant perquè em passi… arribaré als escenaris i alguna cosa a dins em dirà què fer. Però de vegades no vull ni ser-hi. Literalment. Només per ser sincer. Per no entrar en el soroll inútil. Sé que hi ha gent que se sent així. Si et serveix, jo em sento igual”. El missatge ha tingut milers de rèpliques, des de les paraules d’ànim i de suport a la preocupació pel seu estat de salut. Entre les reaccions, però, també n’hi ha hagut d’alguns pocs internautes que n'han fet broma o no creuen que una persona rica, coneguda i reconeguda pugui tenir el mateix patiment que la resta de mortals. 

"Amb el que ha costat, ja és tot un èxit ser aquí". Alba Muntades respon així a les felicitacions el dia que en fa 51. La seva vida va donar un tomb quan, ja mare de dues criatures i amb una carnisseria en propietat, li van diagnosticar un trastorn bipolar, una "alteració de les emocions que té períodes de depressions i eufòries", diu aquesta veïna de Ribes de Freser prement la cànula que li activa les seves cordes vocals després d'haver estat sotmesa a una traqueotomia. 

No consta cap registre oficial de les contencions que es fan als pacients de psiquiatria a Catalunya: ni se sap el número ni tampoc el temps de durada, i encara menys en quines circumstàncies s’ha optat per deixar fora de joc un malalt. Però, de fer-se’n, encara se’n fan, malgrat que hi ha una voluntat general de reduir-les al mínim. Per a l’OMS, sovint se'ls immobilitza perquè és la via fàcil i ràpida en un sistema de salut mental força tensat i insta els governs a intervenir-hi perquè els professionals evitin el mètode. 

Una de cada cinc dones joves té dolors importants amb la regla, segons un estudi de la revista Women’s Health. "Com més jove ets, més dolor, sobretot per sota dels 25 anys, perquè el coll de la matriu està molt tancat", explica Elisa Llurba, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Si en un diagnòstic la por al què passarà s'apodera del malalt, en el cas de la malaltia mental a aquesta angoixa s'hi suma haver d'afrontar l'etiqueta estigmatitzant que encara envolta la depressió, l'esquizofrènia, el trastorn de la personalitat o l'ansietat. El primer brot o la primera recaiguda són la porta a la dimensió desconeguda. Ho sap bé Ainhoa García, que defineix com una "bomba" l'ingrés en un centre fa onze anys. "Mentre ets a l'hospital no saps què tens i quan et donen l'alta no saps què vindrà: és molt dur", explica. 

El tsunami del malestar emocional i de trastorns provocat per la pandèmia encara està en formació, adverteixen els experts, però ja ha deixat prou avisos per témer que la seva ona expansiva durarà anys. Les consultes han augmentat en un 30%, es registra un increment d’intents d’autolesions i de trastorns alimentaris entre adolescents, i la situació ha agafat l’atenció primària i els centres especialitzats amb un dèficit estructural de professionals. El pitjor és que aquesta mancança no se soluciona d’un dia per l’altre ni tan sols amb inversions milionàries. Aquest diumenge és el Dia Mundial de la Salut Mental, una efemèride que passava desapercebuda en el calendari internacional de jornades assenyalades però que ara pren rellevància i serveix per fixar desitjos i reptes.

A l’adolescent Andrea Gracia li va costar parlar dels seus problemes perquè ni tan sols era conscient de la gravetat d’una malaltia mental i no volia “amoïnar” més del compte els pares. Al batxillerat se sentia trista, perduda, incapaç de fer res amb constància, fins al punt que la família va estar d’acord que deixés els estudis a mitges. Ara, amb 24 anys, admet que potser no va ser la millor de les opcions perquè no fer res li va donar tot el temps del món per pensar. I mai en positiu. Es va passar dos anys de teràpia en un centre de salut mental: antipsicòtics per a la depressió i el trastorn límit de la personalitat que la feien passar de l’eufòria a la depressió com si la vida fos una muntanya russa. “El pitjor és que quan estava supercontenta la gent et veia més activa i es pensava que estaves bé i no és així, és igual de dolent que quan estàs enfonsada”, alliçona.

El "ves al metge" que ha hagut de sentir el diputat Íñigo Errejón al Congrés quan demanava un pla de salut mental és el nostre pa de cada dia de les persones que pateixen un trastorn mental. "Els insults són molt habituals", lamenta Dani Ferrer, que fa anys que recull les expressions "estigmatitzants" publicades als mitjans de comunicació en què sovint es relaciona la maldat d'una persona o un comportament estrany amb la bogeria o altres malalties mentals, així que l'enrenou creat a la cambra espanyola no l'ha sorprès gens. "El ministre Borrell ja va parlar d'esquizofrènia identitària, Ábalos es va referir al trastorn mental de Casado i el ministre Margallo va enviar a un parlamentari al psiquiatre", recorda aquest activista i membre d'ActivaMent, una associació que lluita contra l'estigma en primera persona.