Hi ha un intangible a La guitarra flamenca de Yerai Cortés que costa d’objectivar. I és que és una pel·lícula en la qual es noten les ganes que l'equip tenia de fer-la. En aquest documental sobre el guitarrista flamenc que va enlluernar C. Tangana es percep passió per compartir una història, il·lusió per fer-ho amb un art que per als seus creadors és nou (Antón Álvarez, és a dir, C. Tangana, debuta com a director amb aquest film) i, en general, fam per comunicar. Tot això és molt relatiu en una disciplina tan col·lectiva i en una indústria amb tants interessos com el cinema. I, com deia abans, no deixa de ser una apreciació sobre uns actius molt eteris. Però, com el duende, si hi són, es noten.

Parlar de C. Tangana vol dir parlar de contrastos. Popular i tímid, polèmic i independent, comercial i folklòric. Antón Álvarez Alfaro sempre ha evitat donar massa pistes de la seva vida personal i, per aquest motiu, quan al setembre es va anunciar que el madrileño estava preparant un documental va generar-se una gran expectació. Esta ambición desmedida ha arribat aquest dijous a cent cinemes espanyols, ni un més ni un menys. El film s'estructura en quatre parts i ha estat produït per Little Spain, la productora de C. Tangana.

“És el concert més important de la meva puta vida”, deia el 5 de març del 2022 Antón Álvarez, C. Tangana per a la música, unes hores abans de presentar en viu a Madrid l'aclamat disc El madrileño. L'actuació va ser rebuda amb elogis entusiastes que parlaven d'un abans i un després en la música en viu a Espanya. I, tanmateix, el documental Esta ambición desmedida, que s'ha presentat a Sant Sebastià aquest dijous, i que arribarà als cinemes el 26 d'octubre, mostra el contraplà de l'èxit i les lloances hiperbòliques: un ambient fúnebre al camerino de C. Tangana després de l'actuació de Madrid i la gran decepció del cantant, que qualifica de “desastre” el concert. La sensació de fracàs s'accentua pel desgavell econòmic que envolta la gira: amb una legió de convidats i una petita orquestra a l'escenari, el pressupost es va disparar i, tot i “facturar més que mai la vida”, Álvarez assegura al documental que no guanyarà “res” amb la gira i que fins i tot perdrà “entre mig milió d'euros i un milió”.

C Tangana ho reconeixia obertament en una entrevista amb l'ARA: l'actuació que va oferir al Sónar del 2017 va ser “el pitjor concert” de la seva carrera. I això, per a algú amb l'ambició artística d'Antón Álvarez, és sobretot un estímul que l'esperona a doblar l'aposta i superar-se en el seu retorn al Sónar, que aquest divendres ha exhaurit les entrades per rebre el cantant madrileny. No ha sigut l'espectacle de dues hores que el músic va oferir fa uns mesos al Palau Sant Jordi, perquè el context festivaler imposa uns altres codis i durades, però sí un concert exuberant que, en poc més d'una hora, ha integrat les músiques populars d'arrel llatina, flamenca i afroamericana en un concepte revolucionari de xou que no ha regatejat en recursos escènics i ha regalat al públic molts moments memorables i de comunió entre artista i públic.

"Sí, és un comiat, un epitafi", diu Loquillo sobre Voluntad de bien. És la cançó que tanca el disc Diario de una tregua (Warner, 2022) com una mena de rèquiem amarat de la influència de Jacques Brel. Amb el cantant barceloní passa que costa distingir Loquillo de José María Sanz, i encara més quan ara, als 61 anys, es barregen necessitats artístiques i ensurts mèdics. Durant la pandèmia va començar a notar que no es podia cordar el botó del coll de les camises. El bony va acabar sent "un goll nodular". "Em van dir que calia operar i que hi havia el risc que toquessin les cordes vocals", explica Loquillo al 99% Moto Bar de Barcelona. Va decidir que no hi hauria operació: "Que duri el que hagi de durar". I aleshores va trucar "la Sisena Flota", Igor Paskual i Sabino Méndez, i els va comunicar l'estat de qüestió: "Senyors, això és el que hi ha. Hem de fer el gran disc. Tothom a pencar".

El Festival Sónar, que se celebrarà els dies 16, 17 i 18 de juny, recupera la presencialitat prepandèmica i torna als recintes habituals a Fira Barcelona, tant a Montjuïc com a Gran Via. També recupera el costum d'expandir-se per la ciutat, i aquesta vegada amb tot un repte: convertir el Palau Güell en "un gran instrument" musical. Tot l'edifici serà intervingut per l'Hyperorgan, un orgue que serà activat amb eines informàtiques mitjançant accessos MIDI. Hi participen l'orguener Albert Blancafort (fundador del taller de Collbató responsable de la construcció dels orgues de la Sagrada Família i del mateix Palau Güell), l'ensemble retrofuturista berlinès gamut inc i el tecnòleg Santi Vilanova. L'experiència de l'Hyperorgan, un bon exemple de la hibridació de supertecnologies de diferents segles, permetrà escoltar una peça creada expressament per l'ensemble format per Marion Wörle i Maciej Śledziecki mentre es recorren les diferents estances de l'edifici dissenyat per Antoni Gaudí al carrer Nou de la Rambla.

Marc Parrot (Barcelona, 1967) va buscar el caliu d'una iurta, la tenda característica de les comunitats nòmades de les estepes de l’Àsia central, per explicar el disc Refugi (2018). Quatre anys després, i encara més lliure de compromisos estilístics, publica Els fets i l'atzar (U98 Music, 2022), l'àlbum que presenta aquest dijous al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona a les 20.30 h, amb una posada en escena molt especial.

Jorge Drexler (Montevideo, 1964) viu la música com una lluita contra la repetició i la rutina. Després de construir tot un disc amb guitarres, Salvavidas de hielo (2017), publica Tinta y tiempo (Sony, 2022), en què desplega ara un arc de Sant Martí de pop il·luminat amb arranjaments orquestrals. L'àlbum inclou una col·laboració de C. Tangana, resposta a la que Drexler va fer a El madrileño i que va tenir com a apèndix la participació del músic uruguaià en alguns concerts de la gira Sin cantar ni afinar. "El de C. Tangana és el millor concert que he vist en molt de temps i el millor que veuré fins que n'hi hagi un altre que em torni a fer esclatar el cap, com l'American utopia de David Byrne. El que fa el Pucho és trencar el concepte del concert i fer un pla seqüència que és una festa", explica Drexler.

Comencem desvelant la incògnita d’entrada, així evitem que ningú perdi el temps llegint aquesta crònica. ¿Estan justificats els desmesurats elogis dedicats a la nova gira de C. Tangana, Sin cantar ni afinar? Abans de respondre, una segona pregunta: ¿realment aquests concerts estan canviant el paradigma d’espectacle de pop d’estadi a l’Estat? Doncs després d’assistir a la parada barcelonina d’aquesta fastuosa gira, totes dues comparteixen resposta: rotundament sí.

La història de la música és plena de ficcions, insinuacions i veritats. Hi ha cançons que són intimitats esbombades amb més o menys pudor, i vides que queden al descobert quan es deslloriga l’enigma d’una tornada. Potser no se sabrà mai el nom del Benvolgut dels Manel, ni si la Johana amb qui somiava Bob Dylan mentre dormia amb Sara Lownds era realment Joan Baez o no, però hi ha camp per córrer en aquest safareig pop. Tot seguit, onze cançons i tot un disc sobre intimitats revelades i/o interpretades.

Rita Payés (Villassar de Mar, 1999) està disposada a disfrutar del moment, tant el personal com el professional, i encara més atès un futur immediat ple de bones notícies. Als mèrits acumulats pel disc Como la piel (2021) i pel talent expressiu dels seus directes, cal sumar-hi l'impacte que va provocar en C. Tangana, que primer la va reconèixer com a inspiració per a la cançó Comerte entera i que després la va convidar a participar com a trombonista en la gira d'El madrileño i a cantar el bolero Te venero a la gala dels premis Goya. Rita Payés actua aquest dimecres a la Sala Barts, dins del cicle Cruïlla Primavera; dissabte ho farà al Teatre Auditori del Morell (Tarragonès), i el 5 d'abril començarà a França una gira europea que tindrà una segona part a la tardor. Tot plegat més de trenta concerts en una dotzena de països.

Cristian Quirante, conegut per l'art com Alizzz, ha sigut el còmplice necessari de C. Tangana per capgirar el pop espanyol. Fruit d'aquesta aliança hi ha el disc El madrileño i tres premis Grammy Llatins. Però a banda de la feina com a productor, Quirante, nascut a Castelldefels el 1984, té també una trajectòria com a artista de música electrònica, i abans com a públic del britpop i l'indie. Tot plegat conflueix en l'àlbum que acaba de publicar: Tiene que haber algo más (Warner, 2021).

Cop d'efecte del Sónar, que comptarà amb C. Tangana en l'edició de l'any que ve. El 12 de novembre l'artista madrileny va comunicar que cancel·lava els concerts previstos els dies 2 i 9 de juny al Primavera Sound de 2022 "per incompatibilitat d'agenda", segons va explicar el festival que es fa al Fòrum. Alhora, C. Tangana va anunciar una gira amb què passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona el 19 de febrer, un concert per al qual ja s'han exhaurit les entrades. Finalment, serà el Sónar el festival que programarà un concert de C. Tangana, concretament la nit del 17 de juny al recinte de la Fira a Gran Via. L'autor del disc El madrileño ja havia actuat al Sónar l'any 2017, i al Primavera Sound hi va ser el 2017 (com a part del col·lectiu Agorazein) i el 2018.

Molt repartits. Així han quedat els 53 premis de la 22a edició del Grammy Llatins. En la cerimònia celebrada aquest dijous a Las Vegas no hi ha hagut un dominador aclaparador, però sí mitja dotzena de triomfadors, com ara el colombià Camilo, el dominicà Juan Luis Guerra, el panameny Rubén Blades, el porto-riqueny Bad Bunny i el madrileny C. Tangana, que ha protagonitzat una de les actuacions més impactants de la nit. Tangana ha repetit el format del programa Tiny Disk i ha muntat una sobretaula per cantar Ingobernable amb Nathy Peluso, Antonio Carmona, Diego del Morao, Israel Fernández, Jorge Drexler, La Húngara, Natalia Lafourcade i Omar Apollo, entre d'altres. El disc El madrileño ha fet guanyar dos premis a C. Tangana: millor cançó de pop-rock per Hong Kong (la que canta amb Andrés Calamaro) i millor cançó alternativa per Nominao (amb Jorge Drexler). El disc ha tingut un tercer premi per a Alizzz (Cristian Quirante), el productor de Castelldefels que s'ha convertit en la mà dreta de Tangana: s'ha endut el Grammy a la millor enginyeria d'enregistrament. Els premis a Tangana i Alizzz es van donar en la part no televisada d'una gala presentada per Gloria Estefan.

De mercat només n’hi ha un, “el dels diners”, i el que cal “és lluitar al mainstream amb les mateixes eines del mainstream”, deia C. Tangana l’any 2018 en una trobada organitzada pel festival Primavera Sound. I justament això, jugar amb una caixa d’eines cada vegada més sofisticada, és el que ha fet amb el videoclip de la bachata Ateo, rodat a la catedral de Toledo i precedit d’un vídeo promocional que escenificava un debat sobre el masclisme del mateix Tangana i en què Nathy Peluso apareixia mostrant el cap decapitat del músic madrileny, com Judit passant comptes amb Holofernes.

C. Tangana és el cantant de moda, i com a tal ja ha fet la seva contribució a la cançó de l'estiu amb Yate, un tema que va publicar divendres passat. Aprofitant el llançament de la cançó, l'artista va publicar a Instagram una imatge on se'l veu en un iot envoltat d'una desena de dones en banyador, entre les quals hi ha la dissenyadora de moda Miranda Makaroff i les actrius Ester Expósito i Hiba Abouk. La fotografia, feta a Eivissa, anava acompanyada del comentari "YATE digo", fent una picada d'ullet al seu últim tema, però la promoció no li ha acabat de sortir bé.

C. Tangana ha fet la seva contribució a la cançó estiuenca. Però més que la cançó de l'estiu, va sobre l'estiu. Yate és una rumba pop que homenatja el clàssic Vete (1978) del dúo Los Amaya, coproduïda pels seus col·laboradors habituals, Alizzz i Víctor Martínez. Aquí l'autor del disc de l'any, El Madrileño, s'imagina dalt d'un iot amb xampany gelat fugint de tot.

“Enga va, Roge, tío, tienes que llevarme hasta la puta cima ”. Aquesta és una de les frases que el cineasta Santos Bacana li diu a Roge González en el curtmetratge Santos (2017), la peça audiovisual inspirada en la figura de Bacana. Aquest títol és l’origen de Little Spain L.A., la productora que s’ha encarregat de l’univers visual d’El Madrileño, l’últim projecte musical de C. Tangana, actualment el músic espanyol de més projecció i amb milions de visualitzacions a YouTube. A Santos hi és tot: les obsessions, la nostàlgia, la sensació de pèrdua, les imatges d’una Espanya que els transporten directament a la infància, al creixement i a les primeres idees i emocions.

Ara que el Tiny Desk Concert de C. Tangana ha popularitzat aquest veterà format a les nostres latituds -i amb total justícia perquè és una meravella-, aprofito per recomanar alguns dels clips mítics d’aquest programa. Tots es poden trobar a YouTube. No és cap rànquing, sinó tan sols una selecció personal, filtrada inexorablement pels meus gustos. Per a qui no els conegui, els Tiny Desk Concerts són recitals d’un quart d’hora, fets en l’espai mínim que hi ha entre l’escriptori del periodista musical de la ràdio pública NPR i els prestatges del darrere. La configuració del lloc obliga, sovint, a buscar solucions imaginatives.

Ha acabat sent un símbol de prestigi, perquè ser famós acostuma a ser sinònim de poder i, normalment, de tenir prou capital per diversificar inversions. La indústria del totxo ha sigut tradicionalment la preferida, però sobretot en alguns músics de renom, molt acostumats a viure de la imatge, també es porta crear marques de roba o, en casos menys arriscats, tenir col·leccions pròpies en firmes potents. No és un fet nou: quan avui veiem C. Tangana creant la seva firma personal de roba hem de pensar que això mateix ho van fer rapers com Jay-Z, Nas o els Wu Tang Clan fa 25 anys. Van ser els primers a adonar-se que la roba podia ser una via complementària al marxandatge típic dels concerts. Però fora de la música també hi ha exemples a grapats: marques tan populars com Lacoste o Fred Perry surten de famosos, en aquest cas esportistes, tot i que en els seus casos van començar com a roba tècnica.