Música
Cultura  /  Música 23/04/2022

El gran concert de C. Tangana a Barcelona

La presentació d''El madrileño' al Palau Sant Jordi se salda amb un triomf rotund i col·laboracions estel·lars

3 min
C. Tangana durant l'espectacle de dissabte al Palau Sant Jordi

BarcelonaComencem desvelant la incògnita d’entrada, així evitem que ningú perdi el temps llegint aquesta crònica. ¿Estan justificats els desmesurats elogis dedicats a la nova gira de C. Tangana, Sin cantar ni afinar? Abans de respondre, una segona pregunta: ¿realment aquests concerts estan canviant el paradigma d’espectacle de pop d’estadi a l’Estat? Doncs després d’assistir a la parada barcelonina d’aquesta fastuosa gira, totes dues comparteixen resposta: rotundament sí.

L’expectació aquest dissabte de Sant Jordi per veure el primer gran concert de C. Tangana a Barcelona estava més que justificada: d’una banda, venia a presentar el que segurament sigui un dels cinc discos més importants de la música popular espanyola des de l'inici del segle, El madrileño; de l’altra, arribaven els eufòrics ecos des de la crítica especialitzada espanyola del seu concert de presentació a Madrid, en què Antón Álvarez, de 31 anys, va aniquilar el Wizink Center davant 15.000 persones. Aquell concert el va acabar de consolidar, per si en calgués alguna prova més, com el gran artista masculí del pop espanyol d’avui .

El concert de dissabte, sold out al Palau Sant Jordi, va mantenir l’essència de l’estrena, pels molts convidats que van desfilar a l’escenari i per seguir el rastre de la sobretaula que Tangana va mostrar al Tiny Desk . En aquell clip musical d’un quart d’hora, en què Álvarez s’envoltava dels seus col·laboradors (La Húngara, El Niño de Elche, els dos amb força protagonisme en aquests concerts) i d’altres sospitosos habituals de luxe (Kiko Veneno, els germans Carmona), hi ha tot l’esperit de la gira. Tangana recrea en directe la concepció hedonista i tan castissa de treure la guitarra i posar-se a cantar i fer palmas, ruixats de licors i aiguardents al voltant d’una taula i quatre cadires. El gran encert aquí és traslladar tot aquell encant a un escenari amb mastodòntiques pantalles i que continuï sent creïble.

Suma de gèneres

Centrant-nos en la música, Tangana va començar el set amb Still rapping, himne de quan encara era raper. Una marca d’estil, però el que l’ha diferenciat de la resta ha sigut, precisament, sortir-se dels marges i límits del gènere. Álvarez brilla en l’amalgama de sons: en un tres i no res ja havia defensat amb tota solvència un corrido mexicà (Cambia!, magnifica), un bolero (Te venero, amb Rita Payés ) i una bachata (Bobo). Ajuden, esclar, una banda meravellosa (amb una trentena de músics entre palmeros, coristes, vents, cordes, guitarristes i percussions) i una posada en escena i realització que juguen en una altra lliga respecte al que estem acostumats per aquestes latituds. Ja sigui en artistes d’aquí, d’allà i de més enllà.

C. Tangana al Palau Sant Jordi

El madrileño és un disc que reivindica cançons i figures de la música popular espanyola, una mena de recuperació d’un so avui més acostumat a la radiofórmula oldie que a aplegar èxits. Aquesta és la interessant paradoxa de Tangana: la persona que venia a salvar el pop estatal recupera sense complexos cançons com No estamos locos, Noches de bohemia o Corazón partido sense voler modernitzar-les (tret d’algun vocoder), sinó mesclant-les amb temes propis. En aquest context s’envolta dels tòtems del gènere generacionalment allunyats del seu univers. Dissabte en vam tenir algunes d’esperades (Juan Carmona o Jorge Drexler, a Nominao), però també una d’inèdita i molt celebrada, com les dels herois locals, Estopa, que van aparèixer per cantar Tu calorro enmig del deliri general. “La meitat del meu disc està escrit pensant en Estopa”, va dir Antón. Llavors s’hi va unir Kiko Veneno, tots junts van fer Los tontos i el Palau Sant Jordi, com poden imaginar, que no va ensorrar-se de miracle.

Una gira per transcendir

Si el concert s’hagués acabat llavors, que era una mica més de la meitat del xou, ja hauria sigut excel·lent, però és que encara quedaven algunes de les seves millors cançons per sonar: Llorando en la limo, Comerte entera, Nunca estoy. Així d’inabastable va ser aquest concert, que inevitablement marcarà un abans i un després en la manera de pensar les gires a l’Estat. Gairebé al final, C. Tangana guardava un parell d’asos més: Antes de morime i Tú me dejaste de querer. Una reflexió abans d’acabar: els concerts també es fan per fer-nos feliços, i aquest és el que més feliços ens ha fet, als que hi érem, en molts anys. Imprescindible i amb la voluntat de transcendir, els crítics madrilenys tenien tota la raó.

stats