Hi ha una edat a partir de la qual, ens han dit, les dones deixem de ser rellevants. Desapareixem, ens tornem invisibles només perquè hem deixat de ser fèrtils. Reproducció o mort, lligat a la imposició del deure de ser agradable a la vista dels senyors. Nosaltres no ens sentim així, és clar, és com ens segueixen representant als mitjans de gran impacte: les sèries, les pel·lícules, la publicitat. La idealització de la joventut (a la qual moltes de nosaltres no tornaríem ni boges), la creació de necessitats derivada de l’anhel de conservar-la costi el que costi i la falta de veus de dones que ens expliquin la vivència real i honesta del que vol dir fer-se gran creen un imaginari terriblement cruel per a les que seguim vives passats els quaranta, els cinquanta, els seixanta. Empastifa’t de potingues, fes exercici, passa gana, mutila’t.

Corria a la cinta del gimnàs provant de no pensar en res, però l’estampa m’ho impedia: a la dreta, un home maldava per caminar en pujada mentre passava un tiktok rere l’altre i reia vivament; a l’esquerra, una dona prejubilada somreia embadalida davant la pantalla de la màquina de córrer, en què Santi Millán presentava Factor X. Als ulls de tots dos, una mena d’hipnosi. Vaig recordar aleshores el darrer dinar que havia compartit amb gent, i com eren els més grans els que revisaven el telèfon quan els avisaven les notificacions o responien les trucades aixecant-se de taula, com si res. Vaig recordar els últims trajectes al metro, a la línia blava que em torna a casa, i aquell exèrcit de gent cansada, tota adulta, tornant a casa com jo, astorats davant de vídeos vulgaríssims creats per la intel·ligència artificial o informant-se en portals de notícies falses. Qui ho diria, no? Voldríem que tots ells fossin joves maleducats, púbers atordits i grollers, minyons incívics, però resulta que eren gent gran, alguns amb cabells blancs, persones d’aparença seriosa i respectable. Qui ho diria, realment.

Benvinguts a un any més en les nostres vides, moment escaient per recordar que si hi ha alguna cosa molt personal és l’edat. Cadascú la porta com vol o com pot. Però es veu que no. D’acord amb la sentència inapel·lable de la majoria, la vida es posa interessant quan encara no tenim edat per fer segons quines coses i comença el seu declivi social quan ja no tenim edat per anar fent aquelles mateixes coses.

No és que no li parlin de vostè, és que la tracten com si fos idiota. O pitjor encara, com si fos una nena petita. Ella, que ha perdut el compte de les dècades que porta treballant, esforçant-se, adaptant-se contínuament a una realitat canviant, ha d’aguantar aquest parell de barbamecs que li mostren un menyspreu de covards. Sí, covards perquè ben segur que no s’encararien de la mateixa manera ni amb qui té la seva mateixa força vital ni amb un home, per molt gran que fos. És edatisme però també masclisme, formant un aliatge repugnant que cau com una brea enganxifosa damunt les senyores que la pateixen. Imagina’t tenir seixanta, setanta, vuitanta anys i que ara vinguin els marrecs a donar-te lliçons. O pitjor encara: a explicar-te les coses com si no hi entenguessis o com si no hi toquessis o com si no tinguessis ni idea de com va el món. En el seu dia ja vas fer prou educant els homes que t’envoltaven per mostrar-los, ben pacientment, ben pedagògicament, com t’havien de ben tractar a tu i a la resta de dones. Parar-los els peus, esquivar-los i defugir-los quan intuïes que eren perillosos era una cosa, però ara, ara que ja fa tant que vas sortir a manifestar-te contra la penalització de l’adulteri, que vas calçar-te les botes per entrar, amb tantes altres companyes, a les oficines, a les universitats, a les administracions, als sindicats, als partits polítics, a les feines de tota mena per conquerir la teva pròpia independència, ara que ja fa tant que vas guanyar-te el dret de ser persona, arriben aquests mitjamerdes i et tracten amb aquest menyspreu. Que no tenen mare? Que no tenen àvies? Que no els ha educat ningú per comportar-se en societat? No és que t’hagis tornat invisible com diuen que passa quan et fas gran. Tant de bo que ni et veiessin i et deixessin en pau, però és encara pitjor. Els fas nosa. Ho notes en com et miren, com arrufen el nas. No és tan diferent del que passava abans, quan la condició d’eixorca que porta aquesta etapa no reproductiva et convertia en un trasto vell digne de ser arraconat. Riuen, mofetes, si t’equivoques en una paraula quan t’atenen en qualsevol establiment, et parlen a poc a poc i cridant com si totes les velles fossin sordes i curtes, et diuen iaia sense que els puguis contestar “iaia ta tia” perquè encara et prendran per dement. Si t’han de venir a arreglar un aparell a casa, prepara’t per rebre tot d’explicacions carregades de tecnicismes per anar-se aplanant el camí de la clavada que et fotran. L’últim imbècil que va venir et parlava de tu i en diminutius: “Veus aquest cargolet, iaia?” Què has de fer? Mossegar-te els llavis i passar, o et passaries el dia discutint i indignant-te. “Quina decepció”, t’escriu un altre quan li reclames que compleixi amb les seves obligacions. Xantatge emocional edatista i masclista és el que practiquen sovint amb tu aquests carallots, perquè es pensen que tenen dret a aprofitar-se de dones grans com tu. Encara més si et troben sola.

El Síndic de Greuges ha pres en consideració la denúncia d'un home de 72 anys per la limitació d'edat dels plans de detecció de càncer de còlon i demana al departament de Salut en què es basa per deixar de fer les proves diagnòstiques a partir dels 69 anys, precisament una edat en què aquesta mena de tumors són els més freqüents. Aquest cas d'edatisme, la discriminació per edat, el va denunciar el barceloní Joaquim Vilargunter a les pàgines de l'ARA després que la conselleria que dirigeix Olga Pané i un jutjat li neguessin entrar en el programa públic de prevenció.

Els que critiquen que casar-se de jove és un error perquè implica escollir un company de vida abans de saber exactament qui ets tu mateix, segur que estaran contentíssims que Cher hagi trobat la seva mitja taronja a les portes dels 80 anys. Amb anys de sobres per haver-se conegut molt bé a si mateixa i després d'estar tan segura de qui és que s'ha permès desafiar tots els tabús socials possibles, la diva del pop més primigènia de totes les que queden vives sembla que ha trobat algú amb qui jurar-se amor etern, duri el que duri l'eternitat per a ella. Després de dos matrimonis fallits i 50 anys d'abstinència –matrimonial, no amorosa– entenem que ja sabia perfectament bé què buscava en un home. Per això és motiu d'alegria que ho hagi trobat –cosa que no sempre passa...– i estigui decidida a posar-hi un segell de luxe per la via nupcial. Sobretot perquè aquesta decisió molestarà molt a aquesta insofrible capa social edatista i masclista que sempre procura oprimir tothom que intenti viure la seva vida amb llibertat. Això és una garantia que el futur casament de Cher és molt bona notícia.

No em puc treure del cap una entrevista en aquest mateix diari a una experta en edatisme en la qual explica que amaga la seva data de naixement perquè la perjudica. Sap de què parla. L’edatisme, en les dones especialment, ens discrimina en tots els àmbits. Però m’impressiona el gest d’arribar a ocultar l’edat. M’he passat els últims anys fent bandera de la maduresa i em fot convertir l’edat en un nou armari. Estic convençuda que tenir 56 anys és un guany –l’experiència, la maduresa, la llibertat– i n’estic molt contenta. Però no soc ningú per jutjar cap altra dona que se n’amagui perquè la discriminació existeix. Si fos actriu, per exemple, no parlaria de la meva edat tan alegrement.

Tots aspirem a viure molts anys amb salut i plenitud. De fet, cada cop són més les persones que atenyen una edat avançada. La població mundial de més 65 anys augmentarà en la pròxima dècada a bon ritme: passarà dels 1.565 milions d’individus el 2024 (el 19,5% de la població) als 1.948 milions el 2034 (el 22,8%). I pel que fa als de més de 80 anys, viuran un increment del 29,3%. El canvi demogràfic està venint acompanyat, a més, de persones amb més bones condicions vitals, més educació i també menys fills. I, tanmateix, massa vegades seguim tractant les persones grans com si no poguessin decidir soles, com si fossin menors d'edat. D'això se'n diu edatisme –també hi ha edatisme per als menors, però el més habitual és el dels grans–. I és un problema social cada cop més evident.

És l’última prova del vestit i Maria Àngels Gómez surt de l’emprovador amb la satisfacció a la cara de trobar-se bé, de poder dur el model que li agrada i no cap altre. El vestit és llarg, de color lila, i té un cos de puntes que acaba amb un escot. “Estàs molt guapa, elegant”, li diu una de les dependentes mentre ella es mira i remira al mirall amb el somriure marcat als llavis. És justament la idea que tenia per a la celebració dels 50 anys de casada, “una cosa que fos alegre, elegant”, descriu. Arribar fins a aquest vestit li ha costat un “bon disgust” i una mostra més dels prejudicis per l’edat que estan incrustats en la societat.

No va ser fins al novembre del 2023 que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans va admetre el concepte edatisme com la discriminació per raó d’edat. Malgrat la joventut d’aquest terme, les fórmules i modes amb què s’aplica passen de generació a generació i arriben a ser especialment severes amb la vellesa. La psicogerontòloga Montse Celdrán ha recollit mig centenar d’aquestes expressions en el Glossari sobre edatisme que la Fundació La Caixa va publicar ara fa dos anys. El llibret és fruit d’un treball previ entre els usuaris dels clubs de l’entitat sobre els estereotips que envolten la vellesa, els comentaris que els fan sentir malament i l'autopercepció. "El llenguatge no és innocu", manifesta Celdrán, que forma part del Grup d’Investigació de Gerontologia de la Universitat de Barcelona. L'experta també apunta a la voluntat de conscienciar i fer canviar aquestes expressions discriminatòries.

Metgessa i antropòloga, la doctora Vânia de la Fuente-Núñez va dirigir la campanya de l’OMS contra l’edatisme i el 2021 va ser una de les autores del primer informe sobre l’estat de la qüestió de l’ONU. Ha escrit La trampa de la edad (Ediciones B) i dirigeix una consultoria per assessorar governs i entitats en la lluita contra els estereotips a causa de l’edat i animar-los a promocionar polítiques per a l’envelliment saludable.

L'edatisme, la discriminació d'algú pel sol fet de ser més o menys gran, és un problema real. Per això hi dediquem el dossier d'aquest cap de setmana. Expliquem què és i com afecta, amb testimonis que han patit o pateixen aquesta discriminació i la veu d'experts que l'analitzen. A més, us oferim un glossari amb els termes específics d'aquest fenomen i el testimoni d'un cas sorprenent que va acabar als tribunals.

En dues resolucions judicials, Joaquim Vilargunter va obtenir la resposta a la denúncia per edatisme que havia presentat contra el Servei Català de Salut (CatSalut). Aquest advocat barceloní va portar a la justícia el programa de cribatge de càncer de còlon perquè exclou les persones de més de 69 anys. Es va sentir discriminat per l’edat i va demanar que la sanitat pública estengui fins als 74 anys la prova de detecció precoç del tumor que té més incidència en homes i dones, segons les estadístiques del departament de Salut. “Hi tinc dret i ho vaig justificar aportant guies europees de salut en què es recomana ampliar el grup objectiu d’edat”, s’esplaia en una conversa a casa seva. Efectivament, a Euskadi ja fa temps que la població diana de l'screening és d'entre els 50 i 74 anys, la mateixa franja que en altres països de la Unió Europea. “Ho faig perquè a partir dels 69 no desapareixen malalties ni probabilitats de tenir càncer, al contrari”, defensa.

"Quines actrius referents de més de 60 anys teniu al cap?" La pregunta la llança Vicenta Ndongo, actriu encara en la cinquantena, que prèviament havia deixat anar com havia al·lucinat amb el desconeixement que hi ha entre el planter d'actors que copen les sèries de televisions i plataformes de noms com el de Maribel Verdú, que ha dedicat tota la vida al sector. "Et fas gran i desapareixes", proclama, no sense apuntar que en el seu cas, com a dona racialitzada, tampoc no s'ajusta a una "mare estereotipada". De moment encara no ha fet d'àvia, matisa.

"Qui diries que estudia una carrera universitària? I qui fa vídeos a YouTube?" Potser les respostes et sorprenen. Aquesta és la proposta de la nova campanya “Assenyalant l'edatisme”, de la Fundació "la Caixa", que busca trencar amb els estereotips sobre la gent gran mitjançant un experiment social tan senzill com revelador. El vídeo mostra com sovint jutgem les persones per la seva edat i no per les seves capacitats, interessos o potencial. Perquè no, l’estudiant universitari de 74 anys no és una excepció, ni tampoc ho és la youtuber de 87 o l’home de 77 que neda cada dia 2.000 metres.

L’Emma Vilarasau, amb el seu talent, els seus anys i les seves arrugues, aprofita els premis que rep per l’extraordinària interpretació de Casa en flames per llançar un discurs contundent: si el cinema ajudés a normalitzar la vellesa, diu, moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos.

La marca Nocilla ha llençat una campanya a les xarxes socials per promocionar la seva famosa crema de cacau i avellanes a la generació Z. Ja no es tracta de vendre el berenar per fer entrepans a la canalla més petita sinó de temptar els adults més joves. En una època en què les noves paternitats estan més pendents que mai de la qualitat de la nutrició infantil i hi ha una lluita aferrissada contra el sucre, les empreses de productes processats han de posar el focus en sectors amb costums alimentaris més laxos i sense control patern. Amb l’eslògan "Díselo con Nocilla", l’anunci mostra a un avi posant-se un Satisfyer al front per prendre’s la temperatura, ignorant la vertadera funció del giny. La neta mira l’espectador amb cara de circumstàncies i l’anunci diu: “Cuando le digas a tu abuelo que eso no es un termómetro, díselo con Nocilla”. La crema d’avellana com a bàlsam per l’ensurt.

Aquests dies de desfilada de catifa vermella al Festival de Cinema de Canes, a part de comentar la tàctica elegantíssima de Cate Blanchett de colar una bandera palestina al seu vestit aprofitant el vermell de la catifa, es reprodueixen insistentment reaccions al voltant de l’edat del personal que la trepitja. Una de les primeres a rebre'n ha estat Jane Fonda, de qui tothom opina que als seus 86 anys està esplèndida i llueix un cos envejable. Traduït vol dir, bàsicament, que està prima i que el maquillatge i la cirurgia li esborren el que el pas del temps ens va deixant a la resta. Jane Fonda, com ella mateixa reconeix al documental Jane Fonda: In Five Acts, que recomano fervorosament, no està gens contenta d’haver passat per la cirurgia estètica. De fet, maleeix haver tingut la necessitat de canviar el seu físic per sentir-se bé. Molt abans de la cirurgia, Fonda va patir bulímia, així que la relació amb el seu cos mai ha estat positiva, encara que ella aprofités el boom dels seus vídeos d’aeròbic per generar molts diners que destinaria a l’activisme. L’actriu, com tantíssimes altres, ha estat víctima de l’educació que sotmet les dones a tenir una vida lligada a restriccions i malalties per culpa del judici extern sobre els nostres cossos. Quantes de nosaltres hem viscut amb complexos per culpa d’una pressió social que, quan érem joves, proposava l’anorèxia com a model? I com si no n’hi hagués prou amb destrossar la joventut, la pressió s’allarga fins als nostres dies finals. Cada edat és un motiu per dir si semblem més joves o més grans, si estem bé per l’edat que tenim o si ens hem cuidat menys del compte. Hi ha una pila de factors que intervenen en el nostre cos, però això tant és, del que es tracta és de lluitar sistemàticament en contra de l’envelliment. En les dones és especialment exagerat, sempre vistes com un cos, i molt més problemàtic en termes de salut, però quan Kevin Costner ha passat per la catifa vermella també s’ha comentat que no aparenta els 69 anys que té. I jo em pregunto: ¿Com se suposa que hem de ser als 69 o als 86? ¿I de quin estil de vida estem parlant? ¿De quina classe social? ¿De quina genètica? ¿I per què hem d’anar tot el dia en contra de l’edat? ¿No té més sentit agrair que, per les raons que siguin, vivim un any rere un altre i el cos fa el camí amb nosaltres? ¿Per què continuem buscant l’elixir de l’eterna joventut com si ser jove fos excepcional i no una etapa més de la vida? ¿Per què, malgrat que tinguem el cervell força ben posat, caiem de quatre potes en les pressions estètiques? 

A punt d'entrar al mercat, Lluïsa García diu que té una "agenda de ministra": recollir els nets i fer-los el dinar, netejar la cuina, anar a nedar una hora a la piscina i fer el sopar per a ella, el seu marit i una de les tres filles. Als 75 anys, la Lluïsa manté una vida activa i autònoma, però es lamenta que "per ser vella" sovint la tracten "com una nena". Desconeix el terme edatisme, però el que ens explica coincideix a la perfecció amb la definició recollida per l'Organització Mundial de la Salut (OMS): discriminació per raó d'edat. I segurament, entre les dones encara és un comportament més pronunciat. I qui la discrimina? La Lluïsa es para un moment a pensar i assenyala que les filles "sovint" la tracten com si fos "menys" i també "fan i desfan" sense tenir-la en compte en qüestions que l'afecten directament. "És com si la truita s'hagués girat i ara som els fills dels nostres fills", afegeix Susana Pous, de 70 anys i amb dos fills per sobre dels 40 que tenen família pròpia, però s'organitzen "comptant" amb la feina dels avis. 

Hi ha edatisme a les pimes catalanes? Es té en compte la contractació de treballadors de més de 45 anys? La resposta a aquestes preguntes l'ha intentat resoldre aquest dimecres la Fundació Pimec amb els resultats d'una enquesta a 390 empresaris socis de la patronal. Es tracta de la segona edició d'un sondeig anual per avaluar si les petites i mitjanes empreses duen a terme polítiques per afavorir el fitxatge d'empleats sèniors i la primera conclusió és contundent: gairebé la meitat ni s'ho plantegen. El 49% dels enquestats no han pensat a implementar mesures com ara les quotes per edat o els currículums cecs, per tal de donar més oportunitats a perfils que en alguns casos queden directament fora dels processos de selecció.