Edatisme, o la discriminació cap al teu jo futur

“Cal tenir present que si no fem res per millorar com es tracta les persones grans, a nosaltres ens tractaran igual quan siguem vells”, sentencia Montse Celdrán, psicogerontòloga i professora de la UB. L’edatisme, que seria la discriminació cap al teu jo futur, se sustenta sobre tres eixos: els estereotips, els sentiments negatius (por a envellir) i la discriminació cap a les persones grans (accés a serveis o tenir l’autonomia per decidir per un mateix).

En general la societat no acull bé l’envelliment. Celdrán assegura que comprem la part bona de fer-se gran –un envelliment actiu i satisfactori, el que imaginem per quan arribi la jubilació–, però el problema és que no pensem ni planifiquem les necessitats que podrem tenir a mesura que passin els anys. “Encara ens falta l’orgull de fer-nos grans; no hi ha un sentiment generalitzat d'«Em faig gran i no passa res». Acceptem que envellim, envellir no és necessàriament sinònim de dependència”, comenta.

L’antropòloga Montserrat Garcia Oliva, experta en persones grans, directora del màster de gerontologia i promoció de l’autonomia personal de la Facultat d’Educació i Treball Social Pere Tarrés, coincideix que en general no es valora ni es respecta ni es tracta prou bé la gent gran: “Hi ha una prevalença d’imatges i connotacions negatives d’aquesta etapa de la vida que repercuteixen en el tracte que rep la gent gran i el rol que desenvolupen. Aquest tracte i la imatge es retroalimenten”. També considera que la pandèmia ha fet surar la manca de reconeixement i el rebuig cap a la gent gran que ja hi havia prèviament.

La importància dels referents

Per a la gent gran, com per a qualsevol altra franja d’edat, és important tenir referents amb els quals identificar-se. Celdrán assegura que per a algú immers en el procés d’envelliment és necessari tenir bons referents amb bones condicions de salut i bona autoestima. “És important que aquests models visquin l’edat amb serenor, sobretot per a les dones, perquè tenen el risc de caure en l’encotillament que patim al llarg de tot el cicle vital: ser primes, sense arrugues… Malauradament també s’està reproduint aquest patró amb les persones grans, sense acceptar que l’envelliment és tan divers com qualsevol altra franja d’edat”, argumenta Celdrán.

Recorda que a la nostra societat mentre els homes maduren les dones envelleixen. Per tant, les dones pateixen doble estigma, el de ser dona i el de l’edat, fins al punt que moltes volen aparentar tenir menys edat per continuar amb una bellesa que sigui visible. La psicogerontòloga també defensa que hi hagi models que encarin bé l’envelliment més patològic: “Un gran referent va ser Pasqual Maragall quan va dir que tenia una demència. Cal visibilitzar que algunes persones no envelleixen tan bé i tenen dificultats. S’ha de mostrar la diversitat”. I alhora sosté que les persones grans són un referent per entendre l’envelliment. Els avis influeixen en com els joves perceben el procés d’envellir. “És important el missatge que els arriba perquè els que ara són joves lluitin pel seu propi envelliment i el dels seus avis”, proposa Celdrán.