Microsites  /  Gent Gran 29/10/2021

De gran vull ser gran

Què suposa ser gran? I a partir de quina edat podem considerar que algú és gran?

5 min
Envellir com es vulgui, però amb activitat i positivisme, és una de les claus d'envellir saludablement

La majoria de països europeus fixen l’edat de jubilació vora els 65 anys i és a partir d’aquí que es considera que una persona és gran. El concepte de gent gran s’ha transformat en els darrers anys. Aquesta evolució s’explica tant per l’augment de l’esperança de vida com pels canvis que es produeixen en el context en què viuen les persones grans, un entorn on també han canviat els valors, els estils i les condicions de vida.

Ara estan en alça valors com la joventut, la capacitat de ser independent o la productivitat –tant produeixes, tant tens, tant vals–, que van en contra de l’envelliment i la gent gran: “És un error la idea del valdre’t per tu mateix com a principi absolut, perquè oculta que els humans som interdependents al llarg de les nostres vides, i quan et fas gran tens més probabilitats de necessitar l’ajuda del altres”, apunta Mercè Pérez Salanova, doctora en psicologia i investigadora de l’IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques) de la UAB.

La visió estesa actualment a les societats amb un gruix important de població envellida és que consumeixen recursos en detriment d’altres grups socials i que costarà sostenir l’esquema actual de benestar social. Les formes de vida també han evolucionat respecte al segle passat. Hi ha persones que passada la setantena mantenen un estil de vida que és una perllongació de l’edat adulta fent activitats variades, implicant-se en projectes, dedicant part del seu temps a la cura dels nets i ajudant al sosteniment familiar. També ha canviat com viuen les dones l’arribada de la jubilació. “No fa pas tant l’autonomia de les dones era molt reduïda i el món fora de la llar era molt limitat. En la mesura que comencen a moure’s per elles mateixes sense necessitar la figura masculina per legitimar el que fan –als homes no els passava el mateix–, se’ls ha obert un ventall de possibilitats”, diu Pérez Salanova.

Pel que fa a les condicions de vida, la desigualtat està en augment i la precarització creix. A partir del moment que es consolida la jubilació les estructures de la llar es diferencien, els grans no necessiten viure amb els fills adults, i això condiciona com es percep la gent gran. També influeix que la societat funciona de forma segmentada per edats: “Tendim a pensar, sobretot a les ciutats, que s’està millor quan estàs amb els teus coetanis. Aquestes lògiques de segmentació no ajuden a la cohesió ni a la interacció social, ni a reconèixer la interdependència, ni a tenir comunitats enfortides”, apunta la doctora en psicologia.

Desafiaments i reptes vitals

Es tendeix a homogeneïtzar el col·lectiu de la gent gran, que cada vegada és més divers. La pandèmia ha contribuït a homogeneïtzar-lo encara més i a mostrar-lo com un grup de població fonamentalment vulnerable. Des d’un punt de vista biològic hi ha una sèrie de característiques compartides, com tenir major probabilitat de patir determinats tipus de dificultats o malalties, però si volem comprendre els fenòmens que viuen els humans quan es fan grans i evitar la discriminació, Pérez Salanova proposa que ens acostem a les seves identitats de forma singular: “Som el que ha sigut la nostra vida i a mesura que anem avançant ens anem diferenciant; per això els grans són el grup social més heterogeni”. Adaptar-nos a les necessitats vitals ens aporta una sèrie de recursos, d’aquí que tothom tingui trajectòries i recursos diferents per afrontar els seus reptes. S’assemblen els desafiaments de l’envelliment femení i masculí? Alguns són compartits i uns altres diferents.

Cal adaptar-se als desafiaments a mesura que arriben. La jubilació és un punt d’inflexió. “Quan deixes de fer hi ha una part del teu ésser que deixa de ser”, recorda Pérez Salanova. La feina vertebra gran part del nostre temps, per això quan desapareix és tot un repte decidir què fas amb la teva vida. Sovint per als homes resulta més difícil perquè la seva identitat ha estat molt absorbida per l’entorn laboral.

Un altre desafiament és la salut, que a mesura que ens fem grans es precaritza. És important integrar les limitacions que emergeixen, però el que marca la diferència és com són tractades les persones grans. Ha de ser un tracte que no les infantilitzi i fomenti la seva autonomia, el seu autogovern. “La dependència funcional no ha d’implicar pèrdua d’autonomia”, afirma Pérez Salanova.

És important integrar les limitacions que emergeixen amb l'envelliment

Els recursos econòmics amb els quals es compta per fer front a les despeses en tenir una edat avançada són tot un repte. Les situacions de pobresa han crescut amb la pandèmia: persones amb un pis en propietat que no tenen diners per mantenir-lo en condicions, que no es poden permetre escalfar tot el pis o les que arriben a final de mes amb dificultats.

Els desafiaments de la mobilitat són importants per poder viure l’envelliment de forma digna. Sobretot en la vida urbana la poca accessibilitat dels habitatges –construccions antigues sense ascensor o amb esglaons a l’entrada– dificulta la sortida al carrer i posa moltes persones grans en situació d’aïllament estructural.

Sense eufemismes

L’OMS defensa que existeixi i es permeti l’existència d’un envelliment actiu. Montserrat Garcia Oliva, antropòloga i directora del màster de gerontologia i promoció de l’autonomia personal de la Facultat d’Educació i Treball Social Pere Tarrés, hi coincideix: “S’ha de lluitar per l’envelliment actiu, donar presència social a la gent gran, deixar de dir que són improductius i reconèixer les tasques que duen a terme fent voluntariat, tenint cura dels nets i altres membres de la família”. Diu que, a més d’apostar per la visibilització de la feina que fan, s’ha de treballar per donar-los eines perquè puguin accedir a un envelliment actiu. I conclou que el que cal és canviar la conceptualització del que amaga la paraula vell, ancià o persona gran en lloc de lluitar per eufemismes. Al darrere de la vellesa hi ha un seguit de mites, estereotips i estigmes negatius que fan referència a persones conservadores, improductives, senils i amb dificultats per adaptar-se als canvis que moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat: “Només amb una nova conceptualització d’aquestes paraules aconseguirem que les persones grans tinguin un valor real a la societat”.

Al segle XXI el grup d’edat que té més pes i control social és el dels adults, amb una mirada posada sempre cap a la joventut. Garcia Oliva comenta que va veure una pintada al carrer que deia "Jo de vell vull ser jove": “És un error, de vell has de ser vell i no té per què ser dolent”. També entén que és un error que vellesa i bellesa siguin dos conceptes que estan contraposats quan no haurien d’estar-ho, perquè les arrugues, que són marques vitals, expliquen el que hem viscut i no tenen per què ser negatives. “En general hi ha poca gent que tingui ganes de fer-se gran i malauradament ha passat sempre”, assegura.

Existeix la falsa creença que altres cultures o la nostra en altres moments han valorat la vellesa, però el cert és que en general en el decurs de la història les persones grans sempre han estat discriminades –fins i tot en algunes societats s’ha practicat el gerontocidi– i els grans que han sigut venerats ha sigut sempre per qüestions vinculades al seu estatus socioeconòmic: empresaris, artistes, metges o professors universitaris poden seguir treballant passats els 70 i mantenen el seu estatus. Canviarà la visió sobre la gent gran? Fins ara no s’ha donat un canvi de visió. La directora del màster de gerontologia manté que la salut és un factor determinant, si la persona està deteriorada físicament o psicològicament és més fàcil apartar-la de la societat perquè s’associa amb la improductivitat. En canvi, si es manté saludable pot mantenir l’estatus fins al final.  

Poder envellir a casa ajuda, tot i que hi ha diverses maneres de viure-ho.
Envellir a casa

Com i on es viu la vellesa ha anat canviant al llarg dels anys. No fa pas tant era una experiència més monolítica, els grans es quedaven a càrrec de la família. Després es van habilitar les residències per a qui no es podia quedar a casa amb el suport necessari i ara la majoria de gent vol continuar vivint a casa seva. La idea de casa a la vellesa està canviant i apareixeran noves tipologies. No hi ha una única vellesa, hi ha múltiples maneres de viure aquesta etapa de la vida. “Això es tradueix en diferents formes d’envellir a casa o d’estar com a casa, que s’han de tenir en compte, per tant no podem aplicar la mateixa fórmula per a tothom”, comenta Daniel López Gómez, professor dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC i investigador del grup de recerca CareNet (Care and Preparedness in the Network Society). Assegura que es tendeix a generar una idea romàntica d’envellir a casa, perquè és l'espai propi i permet controlar la pròpia vida, encara que moltes vegades no és així: “Hi ha cases on hi ha violència o les tasques de cura i de la casa no estan distribuïdes de forma equitativa i suposen una explotació de les persones grans, sobretot les cuidadores”. Per això entén que envellir a casa implica que s’han de repensar les feines domèstiques per garantir que casa nostra és un espai d’intimitat i confort. A més, els habitatges, que sovint estan pensats per a l’edat adulta i reproductiva, haurien de canviar en funció del cicle vital que hi vivim. “Cada vegada més la gent vol viure la seva vellesa a casa. Estar en les millors condicions possibles implica canvis pensant en l’accessibilitat i les funcions que hi durem a terme. D’aquí que el disseny dels habitatges que s’ofereixen hauria de canviar, calen edificis amb espais comunitaris pensant que la gent es farà gran”, recorda López Gómez. Però casa nostra no només té una dimensió física, a més de permetre fer les tasques de la vida diària sent confortable i accessible, implica viure en un entorn físic i social adequat amb accessibilitat als punts de servei i una xarxa veïnal, i té un component simbòlic i psicosocial, que facilita el control de l’entorn. “D’aquí que quan hi ha una dependència amb serveis fragmentats d’assistència domiciliària i teleassistència, la persona gran perdi el control del seu entorn i calgui reorganitzar els serveis amb una sola persona cuidadora de referència”, apunta el professor.

stats