Coneixem Enric Sòria, un dels autors més valuosos de la literatura catalana actual, per la seva obra com a poeta, dietarista i assagista. Ara es despenja, per fi, amb una obra singular, que és a la vegada una aportació cabdal a la nostra cultura: Et tornaré a veure (Apunts sobre cinema 1910-1945), que acaba d'aparèixer en una estupenda edició en dos volums a càrrec de la Filmoteca Valenciana i la Institució Alfons el Magnànim. Escric “per fi” perquè he tingut la sort de ser uns dels happy few que han seguit el procés d'escriptura d'aquest llibre al llarg dels —molts— anys que ha durat, i això m'autoritza a dir-ho: és una obra important.

En plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

Mentre la resta de magazins matinals comentaven les agres desavinences dins de Vox, a Espejo público es feien ressò d’un fet aparentment anecdòtic. Susanna Griso va aturar la seva conversa amb Albert Rivera, que és analista polític del programa, per preguntar-li si ja havia vist la pel·lícula de Santiago Segura. L’exlíder de Ciutadans va respondre que ho tenia pendent. La presentadora explicava que qui sí que hi havia anat era Santiago Abascal, a qui havien pescat sortint del cinema. "Ok Diario sorprende a Abascal viendo Torrente, presidente", deia el titular a la pantalla. Però aquella exclusiva del mitjà digital d’Eduardo Inda semblava qualsevol cosa menys una sorpresa. Era clarament una posada en escena: feia pudoreta de pacte entre Vox i Inda. Una reportera amb el micròfon d’Ok Diario a l’entrada de la sala informava: “En breves momentos, Santiago Abascal saldrá del cine tras ver Torrente, presidente y no nos hemos querido perder su reacción”. Immediatament, apareixia Abascal acompanyat d’un grup nombrós d’homes tallats pel mateix patró: la barba, el tallat de cabells, la roba i la rigidesa corporal que els caracteritza. Els adlàters envoltaven el líder de Vox controlant amb suspicàcia la zona, i Abascal es va dirigir ràpidament al micròfon de la reportera. La suposada gràcia d’aquella situació és que el film de Santiago Segura fa una paròdia de Vox amb Torrente al capdavant.

Com aconsegueix el fill d’uns pagesos mallorquins desfilar a la Setmana de la Moda de Nova York i ser considerat el successor de John Galliano? Per què aquest protegit de la premsa especialitzada acaba llançat als lleons? Aquestes mateixes preguntes ens les vam fer en aquest mateix diari fa exactament onze anys arran de Call it a balance in the unbalance (2011). Una història èpica amb un final dramàtic on Regine Lettner s’endinsava, a través de les vivències del dissenyador Miguel Adrover, en una indústria capaç de destruir mites a la mateixa velocitat que els construeix. Aquest documental va formar part de la primera edició del Moritz Feed Doc, el festival internacional de cinema i moda de Barcelona que enguany compleix deu anys recuperant, casualment, la figura tan fascinant i enigmàtica d’Adrover. En aquesta ocasió ho fa a través de The designer is dead (2025), un documental de Gonzalo Hergueta centrat en la trajectòria vital i artística d’una de les personalitats més congruents i radicals de la moda contemporània. Aquest Adrover és el mateix Adrover que fa més de dues dècades ja parlava de sostenibilitat i multiculturalitat, quan aquests conceptes no eren mainstream. També és el mateix que fa uns mesos va renunciar a vestir la Rosalía de Lux perquè la cantant no feia servir el seu altaveu per denunciar el genocidi palestí. I és que per a Adrover la moda s’ha d’entendre no només com un artefacte cultural sinó polític.

La 98a edició dels Oscars ha coronat Una batalla tras otra com la gran triomfadora de la nit. La pel·lícula dirigida per Paul Thomas Anderson s’ha anat imposant al llarg de la cerimònia fins a convertir-se en el gran nom propi d’uns premis marcats pel seu domini, en una gala que també ha deixat números musicals i alguns moments de reivindicació, tot i haver estat bastant dòcil i poc reivindicativa.

Pere Garcia (Girona, 1946) coneix el secret per aguantar 42 anys en una feina de pixatinters que no li agradava “absolutament gens” i que no dubta a qualificar d’odiosa. Feia nòmines i contractes de treball. El seu era un departament especialment desagradable perquè "sempre havia d’anar a favor de l’amo de les empreses" i si alguna vegada venia el treballador, "també havia de donar-li la raó i trampejar situacions conflictives". Reconeix que en la seva fidelitat empresarial, que va començar amb 16 anys un cop acabat el batxillerat elemental, també hi va pesar molt que l’empresa, la prestigiosa gestoria Cànovas de Girona, “era boníssima, així com els propietaris, els caps de secció i els companys de feina”. Ara bé, el factor determinant per aguantar tants anys va ser tenir una gran passió per a les hores de lleure: els musicals.

Tenia força lògica que el convidat d'honor de la festa del Gremi de Restauració de Barcelona fos l'actor Alberto San Juan, que acaba d'estar nominat a un Goya per la seva actuació a La cena. I ha estat precisament aquesta pel·lícula –que recrea en clau còmica un sopar fictici de Franco dues setmanes després de guanyar la Guerra Civil– la que ha donat peu a l'actor madrileny a fer servir el podi del mític local La Paloma de la capital catalana per llançar un contundent "no a la guerra". San Juan ha rebut l'ovació del mig miler d'assistents a la trobada, entre ells actors, polítics i restauradors, amb la seva crida "contra aquest nou ordre mundial on lideren aquells que tenen més capacitat per imposar la violència". Ha repassat els bombardejos a l'Iran i el "genocidi de Gaza", entre altres coses, i ha etzibat una dura crítica a la Unió Europea i la seva "renúncia a defensar la Carta Universal dels Drets Humans".

L'actriu i còmica Sílvia Abril s'ha convertit en blanc de la ultradreta després de fer unes declaracions en què criticava l'Església catòlica. Durant el seu pas per la catifa vermella dels Goya, celebrats aquest dissabte a Barcelona, Abril va ser entrevistada per la revista Cinemanía, que li va preguntar sobre quina era la seva pel·lícula preferida d'aquesta edició dels premis. L'actriu es va decantar per Sorda, però també va parlar de Los domingos, el drama sobre una adolescent que es vol fer monja de clausura. "Em fa pena que els joves necessitin creure en alguna cosa i s'aferrin a la fe cristiana. Ho sento per l'Església, però quin xiringuito teniu muntat. S'ha acabat, vagin sortint", va dir Abril, que va argumentar que es quedava amb Sorda perquè li semblava més "necessària" que la pel·lícula d'Alauda Ruiz de Azúa.

"Veus mai les rodes de premsa de jubilació dels atletes?", va preguntar Ethan Hawke mentre prenia un caputxino. "Imagina't si et digués que la carrera per la qual has estat treballant sempre s'ha acabat entre els 38 i els 42 anys. Hauràs de reiniciar completament la teva vida i fins ara només t'has preocupat de jugar a beisbol o llançar un touchdown". Per a Hawke, aquests anuncis són tan tristos i commovedors com qualsevol obra de Beckett. "És com si algú estigués en el seu propi funeral", diu. "Ja no saben qui són i no tenen ni idea del que els oferirà l'endemà, i és terrorífic".

27 llargmetratges i 11 sèries. Aquesta és la xifra rècord de ficcions en les quals participarà 3Cat aquest 2026, segons ha detallat aquest dimecres la Corporació en una trobada amb mitjans. Rosa Romà, presidenta de l'ens; Sigfrid Gras, director de TV3, i Oriol Sala-Patau, cap del departament de ficció, han tret pit del compromís de la televisió pública amb la creació de ficcions en català i han assegurat que el naixement de la plataforma online ha propiciat que se li pugui donar més suport. "La ficció és el més consumit al 3Cat", ha remarcat Gras. Segons la Corporació, les sèries acumulen més d'un terç de les reproduccions totals de la plataforma i són el gènere que atreu el públic jove.

El cap de setmana passat tres de les cinc pel·lícules més taquilleres van ser adaptacions literàries: la de Cims borrascosos (que ha fet una recaptació d'1,82 milions d'euros a l'Estat), la de Hamnet (565.000 euros) i la de L'assistenta (467.000 euros). A Netflix, la plataforma d'estríming amb més subscriptors, la llista de sèries de parla anglesa més vistes globalment en la setmana del 9 al 15 de febrer també inclou diverses versions de llibres: Els Bridgerton, L'advocat del Lincoln i Ell i ella. Aquesta setmana dues de les estrenes destacades són, precisament, adaptacions literàries: el thriller eròtic 56 días i l'última temporada de Como agua para chocolate, versió de la novel·la de la mexicana Laura Esquivel que en el seu moment també va ser traslladada a la pantalla gran. Les adaptacions literàries no són una novetat en el cinema o la televisió, però poques vegades han sigut tan omnipresents fins al punt que cal preguntar-se on han quedat les idees noves o originals.

Hi ha dues històries a la pel·lícula Sin conexión, protagonitzada per Will Arnett i Laura Dern i dirigida per Bradley Cooper, que s'estrena aquest divendres 20 de febrer. La primera és la història que explica: l’Alex (interpretat per Will Arnett) és un pare de família casat amb la Tess (Laura Dern), una excampiona de voleibol frustrada, que estan a punt de divorciar-se. Per casualitat, ell entra en el món de la comèdia stand-up i hi troba una inesperada via d’expressió emocional. L’altra història parla de tres amics a la vida real que exploren les seves experiències compartides i les seves debilitats i les traslladen a la pantalla. Cooper i Arnett són amics íntims des de fa un quart de segle, i Dern i Cooper des de fa una dècada. Tots tres estan a la dècada dels cinquanta, tenen fills i divorcis al darrere. La seva complicitat, les seves bromes internes –fins i tot les partides de jocs de taula– es reflecteixen en el film.

Marc Martínez acaba de fer seixanta anys i estrena pel·lícula, Balandrau, sobre el tràgic succés del desembre del 2000 al Pirineu. Hi interpreta el Siscu, el bomber voluntari de Camprodon que va liderar les tasques de rescat. Repassa la seva carrera, els inicis, la professió, l’emoció de la interpretació, el teatre com a escola imprescindible, els records de Tierra y libertad i Tot esperant Godot, la precarietat... i el llegat en el seu fill León, també actor.

L'actriu canadenca Catherine O'Hara, coneguda per haver interpretat la mare de Sol a casa, ha mort avui a l'edat dels 71 anys després d'una malaltia breu, segons ha confirmat el seu representant. Coneguda pels seus treballs còmics, la intèrpret ha mort a la seva casa de Los Angeles. Entre els seus treballs més recents destaca la sèrie The Studio, guanyadora de l'Emmy a millor comèdia, i la seqüela de Beetlejuice.

Jodie Foster estava amb dolor. Necessitava una operació anomenada artroplàstia de maluc per culpa d’un disc intervertebral. Però era el seu aniversari número 69 i estava a París. Vestida amb una jaqueta ajustada de color gris fosc i pantalons a joc, amb els cabells pentinats i maquillada, la guanyadora de dos Oscars estava llesta per a una marató d’entrevistes per promocionar l’estrena a França de la seva pel·lícula Vida privada (estrenada a finals de desembre als cinemes).

Aquest any, en un dels treballs de recerca en els quals vaig estar de tribunal es va arribar a una conclusió interessantíssima que revelaré al final d’aquest article. El treball en qüestió analitzava l’oferta de lleure en català adreçada als joves. N’hi havia per a tots els gustos i edats. Per als més petits, activitats musicals i teatrals. Aquestes, evidentment, les triaven els pares.

La porta de l’habitació de l’hotel Bowery de Nova York, on tindrà lloc la nostra entrevista, està només un dit oberta, falcada pel baldó. Mentre esperem el nostre torn, pel foradet s’escapa un concert de rialles i els flaixos de la càmera del Los Angeles Times que té a Kate Hudson i Hugh Jackman segrestats per a una sessió de fotos. Quan finalment s’obre la porta, la parella, sense deixar de riure, ve a trobar-nos genuïnament encuriosida per la nostra arribada i disposada a saber tots els detalls.

L'actor, director i productor Rob Reiner (78) i la seva dona, Michele Singer (68), han estat trobats morts aquest diumenge a la tarda –dilluns de matinada a Catalunya– a casa seva, a Brentwood (Califòrnia). La causa de la mort és un apunyalament. L'entrada a l'habitatge no estava forçada, i el cas és investigat com a homicidi pel Departament de Policia de la ciutat. Un dels fills de la parella, Nick, ha estat detingut hores després per la policia —el diumenge passades les 9 del vespre a Califòrnia— en relació amb el doble homicidi, segons els mitjans nord-americans. La fiança dictada per al noi, de 32 anys, és de 4 milions de dòlars. Nick, que havia tingut problemes amb les drogues i diverses entrades en centres de rehabilitació, era un dels tres fills que Reiner va tenir amb Michele Singer, la seva segona dona, amb qui es va casar el 1989. Una altra de les filles, Romy, és qui va trobar els pares i va trucar a emergències.

L'actor argentí Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) ha mort aquest dissabte als 96 anys, segons ha informat la seva família en un comunicat i ha confirmat la productora del seu últim espectacle. Conegut per la seva participació en pel·lícules com El hijo de la novia i La historia oficial, l'actor deixa un gran llegat cinematogràfic i teatral que el confirma com un dels grans intèrprets de la seva generació. Era a més el pare dels actors Malena i Ernesto Alterio.