Setmana Santa. A Espanya significa processons, passos, saetas, confraries i ciutats senceres organitzades al voltant d'un calendari que no és només religiós, sinó també cultural. A Catalunya significa també bufones, palmes i palmons, escapades familiars i visites a llocs emblemàtics lligats a la tradició cristiana. Molts catalans d'origen andalús tornen aquests dies a la seva terra per retrobar-se amb la Setmana Santa, que continua tenint una força enorme.

Demanar energia extra a una persona o objecte indeterminat per aprovar un examen. Dir "sisplau" mirant el cel mentre desitges que et donin una feina. Interpel·lar familiars que ja no hi són perquè empenyin el teu equip de futbol a guanyar un partit crucial. Tres exemples d’espiritualitat quotidiana, de formes de creença espontànies deslligades sovint d’una pràctica religiosa. Segons la informació que tenim de sondejos i estudis diversos, aquestes formes de creença instintiva, fins i tot automàtica i intuïtiva, són habituals en les societats contemporànies i Catalunya no n’és una excepció. Una espiritualitat subjectiva que, per dir-ho a la manera de Linda Woodhead, prioritza l’experiència interna i el desenvolupament personal enfront de les creences dogmàtiques i les estructures jeràrquiques. Una forma de religiositat o de misticisme que no ha mostrat senyal d’esgotament a mesura que avançava la modernitat.

Un dels camps que més han canviat les darreres dècades és el de com s’experimenta el sentit personal i col·lectiu de vida. Allò que també en diem la religiositat. Potser més i tot que el de la política. Tant, que ara mateix ofereix un panorama extremadament complex, per no dir confús. I voler-s’hi aproximar amb enquestes d’opinió a partir de com han estat els vells esquemes de creença i pertinença institucional eclesial no fa més que afegir confusió a la confusió. La qüestió ja ni tan sols és si es creu en Déu. El fenomen social de la creença i l’espiritualitat desborda tots els models emprats fins ara.

L'extraordinari ressò mundial del darrer disc de Rosalía, l'èxit de la pel·lícula Los domingos, el seguiment mediàtic del relleu papal i el biaix més o menys "espiritual" (les cometes són aquí importants) de certes sèries amb molta audiència han fet que en determinats cercles s'hagi emprat l'expressió "primavera catòlica". Al cas concret de Rosalía ja m'hi vaig referir fa uns mesos, perquè em va semblar, si més no, significatiu. Que es tracti d'un genuí producte de màrqueting, tot i que d'alta qualitat estètica i musical, no desacredita l'interès real que ha suscitat entre molts joves (i no tan joves). Com s'ha d'interpretar, tot això? 

Hi ha coses que no canvien. Com el canvi d’hora. Tant és que les estacions es deformin pel canvi climàtic i que anem amb l’horari de l’Alemanya nazi perquè Franco s’havia d’alinear amb el feixisme imperant. A veure qui és el guapo que ho canvia. I encara menys ara que el feixisme torna a ser tendència i hi ha tanta nostàlgia per l’àliga que si vas molt despistat pel món i veus tota aquesta gent amb banderes caducades et pot semblar que són un grup ecologista defensant un animal en perill d’extinció. Esclar que a Espanya l’àliga de l’escut franquista mai no ha caigut en desús. I si confons un grup ecologista amb un de feixista és que vas més perdut en estètica que un pentinat de Lamine Yamal. Però parlàvem de l’horari. Del canvi. De les coses que no canvien. Com els danys col·laterals d’una guerra. Com si no n’hi hagués prou amb els danys principals, que tampoc no canvien. Bombes que destrossen. Bombes que maten. Bombes per fer més bombes. Bombes per enviar més bombes. Encara que és de lògica que si el teu objectiu és fer mal i l’única vida humana que t’importa és la teva pròpia, com més mal facis, millor. L’abast del mal per a un malvat és infinit. Com més gent pateixi per sobreviure, millor. I amb aquesta colla de psicòpates que s’estan mesurant tot el dia les trompes a veure qui la té més llarga el patiment sembla assegurat. Per a tothom. Perquè hi ha coses que no canvien. Com resoldre els conflictes a base de crear-ne de nous i de pitjors. Tampoc canvia que et premiïn per la pau després de generar una guerra. Potser el més nou és que com que no et premien els que t’esperaves, et premien uns que consideren que el futbol promou la pau. No seré jo qui ho posi en dubte. Perquè qualsevol s’enfronta a un hooligan, sinònim de pacifista. Només dic que el bon gust segur que no el promouen. I ja que els segueix tanta gent podrien almenys tenir unes cases que no semblessin un tanatori. Per dins i per fora.

La tercera tampoc ha estat la bona. L'assemblea de la confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt ha tornat a rebutjar canviar els seus estatuts per permetre que hi participin les dones. Una decisió que ha dolgut, i molt, a tots aquells ciutadans que des de fa anys treballen perquè la celebració deixi enrere el seu tradicional masclisme. Tampoc ha agradat al ministeri d'Indústria i Turisme, que analitza revocar la distinció de festa d'Interès Turístic Nacional. El mateix ocorre amb el d'Igualtat, que estudia recórrer els estatuts per "vulnerar el dret a la igualtat i la no discriminació". Més enllà del que facin les administracions, des del col·lectiu Setmana Santa Inclusiva que formen dones i homes tanquen la porta a crear una confraria alternativa i addueixen que la de la Puríssima Sang "és la de Sagunt". A més, avancen que acudiran als tribunals. Ho detalla a l'ARA la seva portaveu, Blanca Ribelles.

La confraria de la Sang de Sagunt, que és un nom extraordinari, ha rebutjat, de nou, per majoria, l'entrada de dones com a confrares. El govern espanyol, sempre amatent, ha pressionat per fer-la mixta, però, ai las, 267 confrares hi han votat en contra. 114 a favor. Rebutjat, com el 2022. Aquesta vegada, però, hi planava una amenaça: la de la retirada de declaració de la Festa d'Interès Turístic Nacional.

Les dones continuaran sense poder participar en la Setmana Santa de Sagunt. Així ho han decidit els homes de la Confraria de la Puríssima Sang que organitza la festa a la ciutat, amb una votació secreta aquest diumenge. Fa anys que es demana permetre la participació femenina com a confraresses i la polèmica no para de créixer, però l'entitat ha decidit mantenir el veto. Amb aquesta decisió, s'arrisca a perdre el reconeixement de la festa com a Interès Nacional, un mèrit que no ha fet decantar la balança per als confrares a l'hora de decidir.

Després de proclamar que el fill de l’assassinat aiatol·là Khamenei serà el nou líder de la Revolució (fet que, curiosament, converteix la república de l’Iran en una mena de monarquia hereditària), la veu encarregada d’anunciar-ho al poble iranià ha cridat l’obligatori “Al·là és gran”. Dies abans, a milers de quilòmetres de distància, Donald Trump, assegut al seu despatx presidencial, es feia rodejar per tot de pastors evangèlics que li posaven la mà a les espatlles mentre oferien pregàries per a la guia i la protecció del president dels EUA i les seves tropes en aquests moments tan complicats.

En la cultura contemporània s’està fent evident un retorn a la fascinació pel fet religiós i la seva iconografia. Rosalía i el seu disc Lux n'han sigut l’exemple més vistós i global. Però en els darrers anys hi ha hagut un auge d’expressions d’inspiració litúrgica i d'imatgeria espiritual en el món de la moda, la publicitat i la música. A vegades només amb pretensions estètiques i altres com un recurs emocional per apel·lar a la transcendència i a sentiments de devoció i èxtasi. El llenguatge sagrat en versió pop i kitsch està conquerint espais de laïcitat. Fins i tot ahir vam poder escoltar com un capellà beneïa el nou estudi de RAC1 i resaven un parenostre com si fos una emissora de l’Església.

Aquest dimecres 18 de febrer el calendari marca una coincidència poc habitual: l’inici simultani de la Quaresma catòlica i del Ramadà musulmà. Aquesta és una coincidència excepcional que respon exclusivament a una qüestió de còmput del calendari. La Quaresma depèn del calendari litúrgic cristià i de la data variable de la Pasqua –que sempre se celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de l'equinocci de primavera, cosa que la fa variable entre el 23 de març i el 25 d'abril, aproximadament–, mentre que el Ramadà és el novè mes del calendari lunar islàmic, basat en l’observació de la lluna nova, i sol tenir una variació respecte al calendari solar d'uns deu o dotze dies cada any, cosa que el fa movible al llarg dels anys. Com que es regeixen per calendaris diferents i avancen a ritmes desiguals, només de manera esporàdica la Quaresma i el Ramadà coincideixen en el calendari gregorià, com passa aquest 2026. Una simultaneïtat que convida a preguntar-se en què s’assemblen i en què es diferencien aquests dos períodes centrals per a les dues grans religions monoteistes.

Oriol Jara (Barcelona, 1980) és guionista i director de televisió. Ha estat, entre altres, subdirector del programa Buenafuente, guionista de Polònia i actualment dirigeix La selva, el programa de les tardes de TV3. Però Jara també és activista cristià. I, amb el llibre Per què crec en Déu, inicia una nova col·lecció de Destino de pensament en què diverses persones donen resposta a la pregunta del títol del llibre: per què creuen en Déu. 

Un ble de cabells rossos de Jaume I que es guarden al Palau de la Música. La rotunda transformació de la plaça Sant Agustí, al Raval, quan treuen Santa Rita i els fidels deixen missatges amb peticions plenes d'esperança a la patrona de les causes impossibles. Les estelles de la creu on van torturar i matar Jesús, que atresora l’església d’Anglesola. Una gota de sang de Joan Pau II, que conserva l'església de la Mare de Déu del Prat d'Argelers. La llet de la Mare de Déu que té l'Associació Antic Gremi de Revenedors 1447 a la plaça del Pi, a Barcelona. Els ossos de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Són tan sols algunes de les relíquies, d'origen llegendari, que el periodista Sergi Ramis (Barcelona, 1964) ha anat trobant per capelles, museus, altars i criptes de Catalunya. Ho explica, amb força sentit de l’humor, a El camí dels ossos. Viatge verídic per la Catalunya de les relíquies (Columna).

El papa Lleó XIV visitarà Barcelona en els pròxims mesos o, si més no, això és el que ja dona per fet l'Església espanyola. Així ho ha confirmat el cardenal José Cobo, arquebisbe de Madrid, després de reunir-se aquest divendres al matí al Vaticà amb el número dos de la secretaria d’Estat de la Santa Seu, l’arquebisbe veneçolà Edgar Peña Parra. Una trobada a la qual també han assistit el president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, i el de Canàries, José Mazuelos. “Hi haurà viatge? Sí, almenys és l’interès que té el papa”, ha reconegut el purpurat madrileny a Roma.

La Guàrdia Civil ha detingut aquest dijous Laura García de Viedma, l'exabadessa del convent de monges de Belorado, a la província de Burgos. L'arrest s'ha produït després d'un escorcoll fet per ordre del jutjat de Briviesca, que investiga la seva implicació en la venda d'obres d'art del polèmic monestir, segons han informat fonts de la investigació consultades per Efe.

El flamant alcalde de Nova York s'ha guanyat l'electorat descontent d'un dels centres urbans més importants del món. Ho ha fet amb un estil comunicatiu dinàmic i, pels canals més potents de capacitat massiva d'atenció, ha aconseguit convèncer els habitants de l’antiga New Amsterdam. El Saturday Night Live de fa deu dies parodiava un Mamdani encara en campanya que volia oferir als votants atenció sanitària gratuïta, habitatge assequible i wifi gratis. Seguidament, ell mateix es feia la pregunta: "Com a alcalde, ho puc fer possible? Encara no ho sé, la veritat" i, després d'una pausa, afegia: "Però junts descobrirem... que la resposta és no".

A l'article d'aquesta setmana Ferran Sáez aprofitava el nou disc de Rosalía per advertir-nos contra la temptació de llegir la popularitat d'un cert tipus d'espiritualitat com si fos "la deriva d'una recerca de sentit en un món ultrafragmentat". El misticisme amb què treballa la cantant de Sant Esteve Sesrovires al seu nou projecte és el que Sáez anomenaria una "espiritualitat postmoderna", que, per la seva imbricació en la lògica del mercat, seria directament incompatible amb la transformació de la consciència que el mateix disc invoca. Coincideixo amb el diagnòstic, però m'agradaria aprofitar-lo per parlar del món cap al qual aquesta operació artística s'adreça, perquè podem estar segurs que les grans dives del pop són lectores molt atentes de l'època en què viuen, i que Rosalía vulgui fer art i negoci d'un cert retorn a l'espiritualitat vol dir que aquest cert retorn no se l'ha inventat pas ella, sinó que flota en l'aire, a veure qui sap donar-li forma i aprofitar-lo.

Les esglésies evangèliques o protestants a Catalunya s'han més que duplicat en dues dècades. Si el 2004 n'eren 341, l'any passat es va tancar amb 889 centres de culte, segons el recompte de la direcció general d'Afers Religiosos del departament de Justícia. Tot i el ràpid augment d'espais dedicats a aquesta confessió, el Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat no mostra un augment tan significatiu de la població que s'identifica amb aquesta fe que, a més, té moltes branques, denominacions i corrents interns. L'última dada a Catalunya, que és del 2023, indica que un 3,6% de la població pertany a aquesta confessió.

Aquesta setmana s'han fet virals unes imatges de l'exfutbolista brasiler Dani Alves, implicat en un presumpte cas de violació, en què s'erigia en predicador enfervorit en una església evangelista de Girona. Es tracta de l'església Elim, del moviment pentecostal, força concorreguda per la comunitat protestant de la comarca, que es troba en una nau industrial de la perifèria oest de la ciutat. Cada setmana –diversos dies– s'hi celebren cultes religiosos que congreguen més d'un centenar de feligresos d'una vintena de nacionalitats, sobretot d'Amèrica Llatina, que segueixen l'ofici amb autèntica devoció.

Poc després de rodar amb Laia Costa la seva opera prima Cinco lobitos, la directora Alauda Ruiz de Azúa (Barakaldo, 1978) es va reunir amb els seus productors per parlar de nous projectes i els va explicar que tenia ganes d’explorar el tema de la vocació religiosa. Ella no és creient, però quan era jove va conèixer una altra noia que va sentir la crida de Déu. “A mi, que tinc una educació laica, em va resultar una cosa fascinant i misteriosa, que algú pogués prendre una decisió com aquesta basada en la fe”, explica. El resultat d’aquell interès ha acabat prenent forma en una de les pel·lícules de la temporada, la coproducció catalana Los domingos, que arriba aquest divendres als cinemes amb el reclam de la Concha d’Or guanyada al recent Festival de Sant Sebastià.