Sant Sebastià ovaciona el drama religiós ‘Los domingos’, primer favorit a la Concha d’Or

BarcelonaEn la seva primera pel·lícula, Cinco lobitos, i en la sèrie que va estrenar l’any passat, Querer, la cineasta basca Alauda Ruiz de Azúa tocava temes candents (la revisió crítica de la maternitat, la violència de gènere) que mostraven la seva habilitat per dialogar amb les preocupacions actuals de la societat a través del cinema. Però a la coproducció catalana Los domingos aborda un assumpte que no forma part del debat públic, i d’una manera que s’allunya de les convencions del cinema social, sovint més preocupat per traslladar una posició ideològica que per explorar la complexitat i les contradiccions de la realitat.

Per això té tant de mèrit –i augura un lloc d’honor al palmarès– la gran ovació que ha obtingut el film aquest dilluns en la seva presentació al Festival de Sant Sebastià: Los domingos, on el conflicte esclata en el si d’una família basca quan la filla adolescent anuncia que vol fer-se monja i ingressar en un convent de clausura, no és una pel·lícula fàcil, i pot regirar l’estómac a l’espectador que busqui un discurs clar i contundent en sintonia amb les seves opinions o creences. Potser el mèrit de Ruiz de Azúa és haver fet una pel·lícula incòmoda que no presenta solucions sinó preguntes difícils.

Los domingos situa el nucli del conflicte familiar entre la vocació religiosa d’una noia de 17 anys (la debutant Blanca Soroa) marcada per l’absència d’una mare morta abans de temps i la mirada laica d’una tieta (Patricia López Arnaiz, extraordinària) que, davant la indiferència d’un pare més preocupat pels seus deutes que per la decisió de la filla, intenta contrarestar la influència de l’Església amb totes les seves armes, siguin més o menys ètiques.

L’escriptura de Ruiz de Azúa és continguda i sense subratllats, i deixa que tots els personatges claus expressin els punts de vista. D’alguna manera, la pel·lícula esdevé una recerca de la veritat, tant per a l’adolescent que es qüestiona la profunditat de la seva crida com per a un espectador confrontat amb els seus propis prejudicis. I en clau formal, Ruiz de Azúa ha repassat l’estètica i llum (atenció a la fotografia de Bet Rourich) del cinema espiritual de Dreyer i Bresson per donar forma a una posada en escena que incorpora idees potents: l’ús d’una versió coral de la cançó Into my arms de Nick Cave que ajuda a establir l’analogia entre l’amor espiritual i el carnal, i el duel dialèctic d’alta tensió entre la tieta i una mare superiora molt ben interpretada per la Nagore Aramburu de Querer.

Tot i que la contundència dramàtica del final de Los domingos potser no era necessària –el càstig a un dels personatges sembla excessiu–, s’ha de reconèixer la singularitat d’una pel·lícula que, sense renunciar al naturalisme del nou cinema espanyol dirigit per dones, construeix històries en clau femenina que van més enllà de la identificació ideològica i afectiva. Benvinguda sigui l’ambigüitat moral i les històries que obren debat i remouen conviccions, tot i que aquesta mateixa ambivalència pugui ser utilitzada (temps al temps) per instrumentalitzar el film des de posicions conservadores.

Kafka més enllà del kafkià

“Per cada paraula que va escriure Kafka hi ha un milió de paraules escrites sobre ell”, diu la guia d’un museu dedicat a l’escriptor txec a l’extravagant biopic que Agnieszka Holland ha dirigit sobre l’autor de La metamorfosi. La directora polonesa entén que Kafka ha esdevingut una manera d’entendre la realitat i, per tant, encara la seva figura a través d’una narrativa fragmentada en el temps, el so i la imatge, amb fugues al present i una gran expressivitat narrativa. Superant la simplificació (inevitable) en què ha derivat l’adjectiu kafkià, Holland planteja una pel·lícula desbordant i polièdrica, però també esgotadora en la seva acumulació d’idees i recursos narratius.