Sant Sebastià beneeix ‘Los domingos’ amb la Concha d’Or

Enviat especial a Sant SebastiàTriomf de Los domingos al Festival de Sant Sebastià. La Concha d’Or que li ha concedit a la pel·lícula el jurat consagra una de les millors cineastes de la generació de dones directores sorgida en els últims anys, Alauda Ruiz de Azúa (Barakaldo, 1978), que després d’un preciós debut amb Cinco lobitos i de l’aclamada sèrie Querer firma a Los domingos la seva obra més ambiciosa i complexa. La pel·lícula és un drama sobre l’impacte que té en una família basca la intenció de la filla adolescent d’ingressar en un convent de clausura després de l’institut.

Aquesta coproducció catalana, que també s'ha endut el premi Zinemira del cinema basc, va ser una de les favorites a la Concha d’Or des de la primera projecció. Los domingos no només va ser aplaudida sinó que va provocar molts debats posteriors, sobretot per l’ambigüitat amb què aborda el debat que planteja sobre la llibertat individual i l’adoctrinament religiós, sense presentar una posició unívoca sobre la qüestió ni solucions dramàtiques fàcils de pair. Al contrari, en alguns moments és una pel·lícula incòmoda, però això també la fa més interessant i atrevida, perquè renúncia a la identificació ideològica i afectiva sobre la qual orbita massa sovint el discurs del cinema social. "Si estimo el cinema és perquè sempre m'ensenya que es pot mirar d'entendre el que és diferent de tu –va dir la directora en rebre el premi–. I no crec que mirar d'entendre una cosa signifiqui validar-la o legitimar-la. Però vivim en un món en què sempre hi ha gent diferent de tu, i val la pena que el cinema sigui un espai de trobada, reflexió i debat".

En el premi també s’ha de reconèixer el primorós treball interpretatiu dels protagonistes, sobretot d’una fabulosa Patricia López Arnaiz en el paper de la tieta que mira d’exercir de contrapès a la influència religiosa que rep la seva neboda, la debutant Blanca Soroa. La sòbria direcció i una escriptura equilibrada i precisa fan de Los domingos una Concha d’Or més que digna. Llàstima que el veredicte estigui, en part, tacat per una decisió que s’ha revelat poc encertada per part del festival: convidar Bayona a presidir el jurat d’una secció en què la productora d’un dels films, precisament Los domingos, és Sandra Hermida, directora de producció de les primeres tres pel·lícules del director de Lo imposible i productora de les últimes dues. És cert que el món del cinema espanyol és petit, però la presència d’una col·laboradora tan estreta del cineasta introdueix la innecessària ombra d’un dubte sobre la Concha d’Or.

La de Los domingos és, per cert, la tercera Concha d’Or consecutiva que guanya una producció espanyola a Sant Sebastià, després de Tardes de soledad (2024) i O corno (2023). És una bona notícia per al cinema espanyol, que sens dubte viu un gran moment, però potser no tan bona per al festival, perquè evidencia les dificultats que té en els últims anys per atraure títols internacionals competitius i de qualitat per culpa del domini que Venècia i Canes exerceixen sobre el circuit de festivals.

Reconeixement per a José Luis Guerín

La resta del palmarès de Sant Sebastià s'ha fet ressò de la vitalitat i pluralitat del cinema espanyol, començant per la millor obra vista a festival: el documental Històries de la bona vall, de José Luis Guerín, que s’ha endut el premi especial del jurat, el segon en importància i, casualment, el mateix que el director barceloní va guanyar fa vint-i-quatre anys per En construcció. Hi ha moltes connexions entre aquell documental sobre les transformacions del Raval i l’extraordinari retrat que ha dirigit ara sobre el barri barceloní de Vallbona. Filmada al llarg de dos anys i mig, Històries de la bona vall és una obra que dona veu als veïns per explorar el passat, present i futur del barri, i també un poema sobre les perifèries urbanes que aconsegueix ser alhora popular i transcendent. En rebre el premi, Guerín va recordar que Bayona és de La Trinitat, un barri veí de Vallbona ("Coneix bé el material que he tractat, per tant"). I va dedicar el premi als veïns de Vallbona "perquè, tot i que ells no ho sàpiguen, són guionistes de la pel·lícula, i fins i tot realitzadors".

La tercera obra més valorada del palmarès és Six jours ce printemps-là, que acompanya una mare divorciada i els seus dos fills durant unes improvisades vacances que passen d’amagat a la casa dels avis paterns a la Costa Blava amb la nova parella de la mare. Petita, sensible i d’un naturalisme gens afectat, és una de les millors pel·lícules del belga Joachim Lafosse, un director habitual de Sant Sebastià a qui diversos col·laboradors van acusar l’any passat de tenir comportaments tòxics als rodatges. Six jours ce printemps-là, la primera pel·lícula que presenta en un festival des de la polèmica, s’ha endut una bona collita de premis a Sant Sebastià: millor direcció i millor guió.

Pel que fa als premis interpretatius, que a Sant Sebastià no estan separats per gènere, el jurat va optar per repartir ex aequo el de millor interpretació protagonista entre el protagonista del drama sobre un avi gai que torna a l’armari de Maspalomas (el popular actor basc de televisió i teatre José Ramón Soroiz) i la protagonista de la xinesa Her heart beats in its cage (Xiaohong Zhao, que interpreta al film la seva pròpia història real de retrobament amb el fill després de passar deu anys a la presó per haver mort el seu marit). I per no deixar marxar cap títol espanyol sense guardó de Sant Sebastià, el premi a la millor fotografia va ser per a Pau Esteve per Los tigres, el vibrant thriller d’Alberto Rodríguez.