'Cinco lobitos', la maternitat en carn viva de Laia Costa

L'arribada d'una brillant generació de directores al cinema no només serveix per corregir la falta de paritat del sector sinó també per introduir algunes temàtiques poc habituals en el repertori dels directors. Amb Cinco lobitos, que s'estrena aquest divendres, arriba l'hora de parlar sense mites ni tòpics de la maternitat, el tema que vertebra la pel·lícula d'Alauda Ruiz de Azúa, l'última cineasta a sumar-se al club de les debutants –hi són també Carla Simón i Pilar Palomero– que arrasen al Festival Màlaga, on el film va emportar-se el premi a la millor pel·lícula i guió, el premi del públic i un ex aequo a la millor actriu per a les seves dues protagonistes, Susi Sánchez i Laia Costa.

La història de Cinco lobitos la protagonitza una publicista que acaba de tenir una filla i que es veu desbordada per una experiència que no s'assembla els relats idíl·lics de maternitat: fatiga, dubtes, dolor, solitud, distanciament de la parella i sobretot una por a no saber com ser una bona mare que l'acaba fent marxar a viure amb els pares perquè l'ajudin amb la nena. Ruiz de Azúa subratlla que “no és una pel·lícula autobiogràfica” però reconeix que sorgeix directament del fet d'haver tingut el seu primer fill cinc anys enrere. “Vaig sentir la necessitat d'aprofundir en el que implicava ser mare i en com canviava la teva vida, la percepció de les coses i la relació amb els altres”, explica.

La pel·lícula també neix, com dèiem, de la necessitat d'aportar al cinema els relats que la directora no va trobar enlloc quan ella mateixa va ser mare i buscava llibres o pel·lícules que l'ajudessin a entendre's i a explicar-se el que vivia. “Quan trobava algun personatge de mare sempre era secundari o estava plantejat en clau extrema: mares boges en pel·lícules de terror o mares heroiques en drames èpics –diu–. Però mai estaven explicats amb una mirada naturalista o quotidiana, mostrant tota la complexitat que té l'experiència maternal”. Els únics referents que la van inspirar, assegura, van ser el llibre El nudo materno de Jane Lazarre i, pel que fa al to, el cinema de Mia Hansen-Love, “per la seva manera de mirar amb subtilesa i delicadesa”.

Aprendre a ser filla

Cinco lobitos conté en realitat dues pel·lícules, una sobre la dificultat d'aprendre a ser mare novella i una altra sobre un aprenentatge encara més difícil i llarg: el de ser filla. Quan la protagonista es trasllada amb els pares, la situació remou els fonaments d'unes relacions basades en silenciar les coses que fan mal per evitar la confrontació. Per diverses raons, a la protagonista li resulta impossible continuar veient els seus pares com abans, i això no és necessàriament dolent. “Hi ha alguna cosa tendra en començar a veure els teus pares com a individus, a entendre que és gent que ha tingut una vida, que ha renunciat a coses per tu i que ha tingut els mateixos dilemes –apunta Ruiz de Azúa–. Adonar-te que en els fons estan igual de perduts que tu és dur però alhora bonic”. En el fons, el que fa madurar i créixer la protagonista de Cinco lobitos no és haver de preocupar-se i tenir cura de la mare. “Quan vens d'una maternitat forta i austera, que de sobte et necessitin i es mostrin vulnerables provoca un canvi total de perspectiva”, diu.

Però si la pel·lícula està conquerint públic i crítica en la seva trajectòria per festivals –que va començar a la Berlinale i va passar pel recent D'A– és per la seva potència emocional, en la qual és fonamental el treball interpretatiu de Susi Sánchez i Laia Costa, un duet memorable que està destinat a repartir-se molts dels premis interpretatius de la temporada. Ruiz de Azúa reivindica la interpretació de Sánchez i Costa com “un treball d'equip” entre les actrius i la directora. “Tot el procés va ser una conversa oberta sobre els personatges i el to, que era la meva obsessió –explica–. Elles són molt generoses i em van deixar provar moltes coses per mantenir les escenes vives”. El resultat són dues actuacions superlatives, especialment una Costa tan convincent en la desesperació inicial com en l'amarga lucidesa del tram final. “Quan tens algú amb un talent natural tan brutal com el seu només has de donar-li les eines i veure com vola”, reconeix la directora.