L’endemà de la nit en què s’havia d’aniquilar tota una civilització, un home-robot i un gos-robot feien tombarelles a Dubai. Els turistes els fotografiaven mentre esperaven per entrar al futur. El futur ha fet molt de vertigen aquests dies als països del Golf. El futur incert del Golf encara fa vertigen.

Aquest article s’està escrivint des de la planta 41 d’un dels molts hotels superlatius que hi ha a Dubai. 

Quan la generació que va viure la Guerra Civil ens veia ronsejar amb el plat a taula, perdia la paciència i sentenciava: "Una guerra, hauríeu hagut de passar". Era una expressió greu, carregada de ràbia i de frustració. No era el moment de contestar res, perquè allò no era una batalleta més, sinó la verbalització del trauma d’haver conegut què és passar gana.

L’escalada acostuma a entendre’s com un simple augment de la violència, però en realitat és un fenomen més complex: una crisi escala quan s’intensifica, s’amplia a altres escenaris geogràfics o àmbits (terrestre, naval, aeroespacial o cibernètic), o afecta objectius cada vegada més sensibles i, per tant, es fa més difícil de controlar. Avui, aquest risc és més gran, perquè la guerra depèn cada vegada més d’un conjunt de tecnologies que canvien la seva lògica: l'ús d'armes de precisió i de llarg abast, la proliferació de drons –i, sobretot, la possibilitat d’utilitzar-los en eixams–, la intel·ligència artificial, el ciberespai, la guerra electrònica, els satèl·lits i, en alguns casos, les armes hipersòniques. Però també perquè moltes d’aquestes capacitats són més accessibles i es difonen més enllà de les grans potències. No totes tenen el mateix pes, però comparteixen un mateix efecte de fons: acceleren els esdeveniments, augmenten l’ambigüitat i fan més probable que una acció limitada sigui percebuda com un pas més greu del que potser pretenia ser.

Hi ha coses que no canvien. Com el canvi d’hora. Tant és que les estacions es deformin pel canvi climàtic i que anem amb l’horari de l’Alemanya nazi perquè Franco s’havia d’alinear amb el feixisme imperant. A veure qui és el guapo que ho canvia. I encara menys ara que el feixisme torna a ser tendència i hi ha tanta nostàlgia per l’àliga que si vas molt despistat pel món i veus tota aquesta gent amb banderes caducades et pot semblar que són un grup ecologista defensant un animal en perill d’extinció. Esclar que a Espanya l’àliga de l’escut franquista mai no ha caigut en desús. I si confons un grup ecologista amb un de feixista és que vas més perdut en estètica que un pentinat de Lamine Yamal. Però parlàvem de l’horari. Del canvi. De les coses que no canvien. Com els danys col·laterals d’una guerra. Com si no n’hi hagués prou amb els danys principals, que tampoc no canvien. Bombes que destrossen. Bombes que maten. Bombes per fer més bombes. Bombes per enviar més bombes. Encara que és de lògica que si el teu objectiu és fer mal i l’única vida humana que t’importa és la teva pròpia, com més mal facis, millor. L’abast del mal per a un malvat és infinit. Com més gent pateixi per sobreviure, millor. I amb aquesta colla de psicòpates que s’estan mesurant tot el dia les trompes a veure qui la té més llarga el patiment sembla assegurat. Per a tothom. Perquè hi ha coses que no canvien. Com resoldre els conflictes a base de crear-ne de nous i de pitjors. Tampoc canvia que et premiïn per la pau després de generar una guerra. Potser el més nou és que com que no et premien els que t’esperaves, et premien uns que consideren que el futbol promou la pau. No seré jo qui ho posi en dubte. Perquè qualsevol s’enfronta a un hooligan, sinònim de pacifista. Només dic que el bon gust segur que no el promouen. I ja que els segueix tanta gent podrien almenys tenir unes cases que no semblessin un tanatori. Per dins i per fora.

La generació dels boomers dels Estats Units, entre els quals Donald Trump, manté una relació complexa amb el petroli, profundament marcada per les crisis energètiques dels anys 70. Les cues interminables a les gasolineres són una imatge que tenen gravada a la ment. Per a ells, aquell xoc va suposar el trencament de l'idil·li econòmic viscut durant la postguerra i, des de llavors, el preu de la gasolina s’ha convertit en el seu baròmetre sobre la salut de l’economia del país, encara que molts cops no ho sigui.

A la política no tot han de ser proclames i gestualitat. També cal pragmatisme. En resum, ser pràctics perquè els ciutadans, els administrats, tinguin la sensació que no se'ls deixa de banda quan van mal dades. I aquesta sembla que és la via que ha emprès el govern espanyol amb el paquet de mesures destinat a pal·liar els efectes de la guerra a l'Orient Mitjà. El conflicte, el final del qual s'entreveu llunyà, ha fet disparar els preus del gas i del petroli i, per tant, de tot el que se'n deriva, com ara els carburants i les tarifes de la llum. És per això que les mesures anunciades per Pedro Sánchez suposaran uns 5.000 milions d'euros, lluny dels més de 20.000 milions mobilitzats el 2022 arran de la invasió d'Ucraïna –però encara som als inicis i ignorem quant pot durar la guerra.

Normalment, en els dies previs a l'any nou iranià, la plaça Tajrish de Teheran és una explosió de color i alegria. Comerciants i clients negocien flors, vaixells i ous pintats que els iranians usen per decorar les seves llars durant la festivitat, el Nowruz. Aquest any, però, l'ambient a tot el país és apagat: els iranians tanquen un any en què han patit una misèria econòmica creixent, una massacre brutal perpetrada per les forces governamentals i ara la guerra, que els ha inundat de bombardejos nord-americans i israelians.

Aquesta sessió de dijous ha viscut una nova escalada del preu del petroli i del gas després del bombardeig israelià sobre les instal·lacions gasístiques de South Pars (les més grans del món). El preu del barril de Brent –el cru de referència a Europa– ha anotat una pujada de més del 3%, i torna a situar-se per sobre dels 110 dòlars. De fet, ha registrat els màxims del dia en els 119 dòlars el barril. Pel que fa al petroli West Texas Intermediate –el de referència als Estats Units–, puja prop d'un 1,50%, fins als 97 dòlars per barril. Per la seva banda, el preu del gas natural en el mercat TTF dels Països Baixos –de referència a Europa– se situa al voltant dels 62 euros el megawatt hora (MWh), això suposa un augment de més del 13% durant la sessió i quasi ha duplicat el seu preu des de l'inici de la guerra.

La mort de Jürgen Habermas (1929-2026), un dels pensadors més rellevants de la seva generació, ha coincidit amb un moment força delicat: un conflicte bèl·lic que, degut al seu rerefons real –que no és altre que el petroli–, afecta tot el món. Què poden aportar les idees de Habermas en un escenari tan tenebrós com aquest? La seva teoria de l'acció comunicativa va més enllà de l'estret d'Ormuz, per entendre'ns: permet interpretar globalment la política internacional dels nostres dies, marcada per tensions geopolítiques encapsulades i molt, molt velles, i també per guerres pures i dures acabades d'estrenar.

Sempre que intentem entendre situacions complexes, mirem de cercar una raó que justifiqui com actua algú, o per què quelcom succeeix de certa manera. En els darrers temps, inclús les persones que són expertes en política, particularment en política internacional, estan completament despistades sobre les raons del personatge: qualsevol pronòstic raonable basat en les regles que fins ara coneixíem s’ha trencat. Hi ha qui, fins i tot amb un esforç immens, ha posat en fila tots els fets, a manera d’Excel, i ha intentat trobar un fil conductor. En el cas de Trump, a hores d'ara cal assumir que tots els que ho han intentat han fracassat.

Els Estats Units, en plena guerra contra l'Iran, estan fent curt en sistemes de defensa antiaèria. Ho demostra l'anunci d'aquesta setmana que trasllada aquests sistemes de Corea del Sud cap a l'Orient Mitjà. El govern conservador de Seül ha protestat per la decisió, que l'exposa a un atac de Corea del Nord i que genera molts dubtes sobre el compromís de Donald Trump amb el seu aliat històric.

El govern espanyol vol aprovar "com més aviat millor" un paquet de mesures per pal·liar l'impacte econòmic de la guerra a l'Orient Mitjà, i que ja s'està traduint en una pressió sobre els preus energètics, en particular sobre el dièsel i la gasolina. Tot i que la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha assegurat aquest dijous al matí que algunes mesures s'aprovaran ja en el consell de ministres de la setmana que ve, a la Moncloa hi regna la prudència. "Treballem perquè sigui com més aviat millor", indiquen fonts governamentals. I el mateix ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, s'hi ha referit públicament després d'una trobada amb els sindicats i les patronals per abordar, precisament, l'impacte econòmic del conflicte: "La prioritat és tancar un text, i no en puc avançar el dia de l'aprovació", ha dit Cuerpo en roda de premsa.

L'estret d'Ormuz s'ha convertit des de l'inici de la guerra de l'Iran en una de les zones de més alta tensió a l'Orient Mitjà, però els esdeveniments de les últimes hores, amb quatre vaixells de mercaderies atacats, amenacen amb una escalada bèl·lica encara més gran en un punt estratègic per al comerç mundial d'hidrocarburs. Teheran ha avisat que els bombardejos en aquesta zona aniran a més, mentre que els Estats Units també han intensificat els atacs a vaixells de guerra iranians i han amenaçat amb aplicar-hi amb més força.

Uns 891,4 milions de dòlars diaris. Aquest és el cost de les primeres 100 hores (de dissabte a dimarts) de la guerra iniciada pel govern de Donald Trump amb els atacs a l'Iran. En aquest curt període de temps, Washington ha gastat un mínim de 3.700 milions de dòlars (uns 3.200 milions d'euros), segons una anàlisi independent del Centre d'Estudis Estratègics Internacionals (CSIS, per les sigles en anglès). Aquesta és la primera estimació que s'ha fet des que els EUA i Israel van iniciar el conflicte, que s'ha estès per l'Orient Mitjà i fins i tot territori de la UE (Xipre) o de l'OTAN (Turquia), entre altes. Una altra característica d'aquest cost, que serà més alt com més llarg sigui el conflicte, en què una bona part no estava pressupostada als comptes aprovats pel Congrés, el que significa que anirà a còpia de generar dèficit i, per tant, deute.

Tot és tan incert al voltant de la guerra a l'Orient Mitjà, però també pel que fa a les amenaces de Donald Trump de tallar el comerç, que el govern espanyol encara no vol fer un pas ferm pel que fa a l'aprovació de mesures per pal·liar un possible impacte econòmic. Ara bé, això no vol dir que els diferents ministeris no estiguin treballant per veure com pot afectar el conflicte al golf Pèrsic i la tensió amb els Estats Units en les diferents àrees de l'economia: des del transport, a la indústria, o sobre el cistell de la compra, però també en termes de vendes i facturació de les empreses i, en conseqüència, al mercat laboral.

L'endemà del "No a la guerra" de Pedro Sánchez, el govern espanyol ha anunciat que enviarà suport militar a Xipre i s'involucra per primera vegada en la guerra de l'Iran. La participació d'Espanya serà absolutament en clau defensiva i per a protegir un estat membre de la Unió Europea. I, a més, hi col·laborarà de manera conjunta amb altres socis europeus, com Itàlia i els Països Baixos. Una ajuda que se sumarà a la que ja hi han enviat al llarg de la setmana França, Grècia i el Regne Unit.

La desproporció cada cop més cridanera entre la magnitud de guerres com la d’Ucraïna i l'absència d'imatges del conflicte no sembla derivar d’un únic factor. En tot cas, cal tenir en compte, entre altres coses que no desenvoluparem aquí, la confluència del nou puritanisme amb la immaduresa emocional d'una part en aparença significativa de les generacions més joves. La combinació ha acabat creant un ecosistema comunicatiu on la guerra es converteix en un relat higienitzat, filtrat i, en última instància, desconnectat de la seva naturalesa devastadora. En canvi, i també en clau neopuritana, quan els conflictes bèl·lics es plantegen en termes infantils de transgressió/càstig, les imatges prèviament passades pel sedàs de la correcció política abunden.

L'atac conjunt dels EUA i Israel contra l'Iran feia temps que es cuinava als despatxos de Washington i Tel-Aviv, però la imminència de l'ofensiva no es va fer evident fins al dia abans que s'iniciés. Aquest poc marge i la ràpida extensió del conflicte, amb la resposta de Teheran contra diversos països de la regió, ha agafat per sorpresa ciutadans de tot el món que dissabte es trobaven al golf Pèrsic, sigui treballant, de vacances o en trànsit. El tancament de l'espai aeri n'ha deixat molts atrapats en la incertesa de quan podran tornar a casa. Per aquest motiu, el govern espanyol ja ha iniciat l'evacuació d'espanyols a la zona, on n'hi ha un total de 30.000, tal com ha anunciat el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, a la roda de premsa posterior al consell de ministres.