És veritat que a Europa li ha anat molt bé tenir externalitzada bona part de la seva defensa en els pressupostos dels Estats Units, però Trump podria reservar-se el paper d’ofès per a una causa millor. Perquè fa dècades que la seguretat dels EUA s’ha defensat des de les bases americanes repartides per tot Europa. I perquè un 65% de les comandes europees d’equips de defensa es fan a empreses nord-americanes, i això són milers de milions que han entrat a la caixa americana i que provenen dels pressupostos europeus des de fa dècades.

El discurs de Marco Rubio, dissabte a Múnic, va ser la peça de política exterior més intel·ligent que ha produït fins ara l’actual administració nord-americana. Intel·ligent per polida, argumentada i aparentment conciliadora. De fet, els governs europeus van rebre la intervenció amb alleujament, com qui espera el tret de gràcia i de sobte li ofereixen una taula de salvació.

A la Conferència de Seguretat de Múnic, el canceller conservador alemany, Friedrich Merz, ha fet un pas endavant a l'hora d'assumir el lideratge europeu. En un discurs molt pensat i calculat, Merz ha buscat un equilibri entre la voluntat d'avançar cap a una autonomia defensiva europea més gran i la necessitat de no trencar la històrica aliança amb els Estats Units. Tot plegat, des de l'assumpció que s'està obrint una nova etapa en el panorama internacional que ja no respon als paràmetres de la postguerra mundial.

Indra vol ser la "campiona" del sector de la defensa a Espanya. Un anhel que també persegueix el govern espanyol, primer accionista a través de la SEPI amb un 28% del capital social. El camí, però, no és plàcid, o com a mínim no aquestes últimes setmanes. La possibilitat que aquest lideratge es pugui assolir a través de l'adquisició d'altres empreses –és el cas concret del grup Escribano, cofundat per l'actual president d'Indra, Ángel Escribano, encara propietari d'una part d'aquesta empresa– ha posat l'Estat en alerta pel que fa al seu pes dins la companyia i, per tant, pel que fa a la capacitat de control de les decisions importants, sobretot tenint en compte que Indra es considera una empresa estratègica.

Després de setmanes d'amenaces maximalistes sobre l'annexió de Groenlàndia, Donald Trump va sorprendre aquest dimecres amb l'anunci d'un "marc per a un futur acord" sobre l'illa àrtica. El més sorprenent va ser que aquest anunci no es va produir després que es reunís amb representants de Groenlàndia ni de Dinamarca, sinó amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, que no té cap competència sobre l'illa àrtica. I ho ha deixat clar el primer ministre de Groenlàndia, Jens-Frederik Nielsen: "Ningú, a part de Groenlàndia i Dinamarca, té el mandat de fer acords sobre Groenlàndia sense nosaltres. Això no passarà". També ha subratllat que ningú els ha informat dels termes del suposat preacord: "No sé què hi ha a l'acord sobre el meu país".

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a sorprendre a tothom quan en el discurs al Fòrum de Davos ha reivindicat que Groenlàndia va ser territori estatunidenc i ha exigit a Dinamarca, així com al global d'aliats europeus que donen suport a la seva sobirania, que li "retorni" el "gran tros de gel". ¿D'on surt el nou argument del dirigent republicà per apoderar-se amb l'illa àrtica?

En 52 ocasions entre el 2002 i el 2021, els taüts coberts amb banderes de fills i filles de Dinamarca van tornar a casa des de l’Afganistan i l’Iraq, on aquells soldats caiguts havien donat la vida lluitant braç a braç amb els Estats Units. A l’Afganistan, Dinamarca va patir més baixes en proporció a la seva població que qualsevol altre membre de la coalició liderada pels EUA, excepte Geòrgia, fins i tot més que els mateixos EUA.

Europa comença a elevar el to contra Donald Trump. Després de les constants amenaces i que el president dels Estats Units hagi publicat missatges privats d'Emmanuel Macron, el president francès ha criticat durament el dirigent republicà i, en la mateixa línia que Ursula von der Leyen, ha advocat per una Unió Europea sobirana, especialment respecte de Washington. "No podem acceptar un ordre mundial decidit per aquells que afirmen tenir una veu més potent. [...] Nosaltres preferim el respecte que els assetjadors", ha remarcat el líder gal en un discurs al Fòrum de Davos bastant dur contra el president nord-americà.

Un dels primers cops que vaig poder votar va ser en el referèndum sobre l’OTAN, el 1986. Breu sinopsi per als més joves: Espanya va ingressar a l’Aliança Atlàntica el 1981, per impuls del govern agònic de Calvo-Sotelo. Va ser una de tantes factures pagades als militars i a la caverna espanyola després del fracàs a mitges del 23-F. Felipe González va prometre que sotmetria la qüestió a referèndum en cas d’arribar a la Moncloa. L’esquerra catalana i espanyola tenien cert biaix antiamericà i antimilitarista, fill de la història recent del país: per a l’Europa occidental, els americans eren els que havien acabat amb Hitler, però a Espanya eren els que havien protegit Franco a canvi de la instal·lació de bases militars. Les enquestes deien que, en cas de votació, s’imposaria el rebuig a l’OTAN. El 1982, el PSOE va guanyar amb majoria absoluta, i va iniciar un ràpid viratge cap a l’atlantisme perquè –segons ens deien– sense OTAN no hi hauria ingrés a la Unió Europea. Quan finalment González, arrossegant els peus, va convocar el referèndum, el PSOE va defensar el vot afirmatiu. La permanència a l’OTAN va imposar-se de forma ajustada a tot Espanya, tot i que a Catalunya va guanyar el no, com a Euskadi i Navarra (the same old map). Jo tenia vint anys i em sentia bullir la sang, com cantava en Serrat, i pensava que s’havia perdut una gran oportunitat per fer la punyeta al president Reagan, que era un milhomes, i esquerdar la política de blocs.

Les amenaces de Donald Trump amb envair Groenlàndia i, per tant, amb atacar un altre soci de l'OTAN com és Dinamarca, suposarien la fi del sentit existencial del mateix organisme militar: la protecció mútua i la capacitat de dissuasió, tant internament com respecte a països tercers. En aquest context, incrementar l'autonomia militar de la Unió Europea respecte als Estats Units i buscar alternatives a la seguretat que ofereix el Pentàgon a través de l'Aliança Atlàntica torna a ser un dels principals debats en les institucions europees.

Imaginem que l’OTAN és una comunitat de veïns de tres xalets amb piscina, jardins, pistes esportives i un sistema de seguretat car. Tres grans propietaris paguen les quotes principals: els Estats Units, Europa i el Canadà.

A La democràcia a Amèrica, Alexis de Tocqueville deia que als Estats Units el poder es manifesta en la societat perquè els nord-americans no obeeixen un home sinó la llei. Esclar que el pensador i ministre francès va tenir aquesta impressió fa quasi 200 anys, quan encara no s’havia iniciat la deriva cesarista del virtuós sistema polític estatunidenc en mans de Donald Trump. Un es pregunta: on són els famosos pesos i contrapesos i els gossos guardians (watchdog) que històricament havien denunciat els abusos de poder en aquell país?

Quan Donald Trump va tornar a la Casa Blanca el gener del 2025, hi havia pocs dubtes que el president dels Estats Units marcaria distàncies amb Europa i trasbalsaria l'OTAN. Però un any després, l'actuació de Trump és molt més inquietant del que es podia preveure. No només menysprea sense cap mirament els països europeus i els seus líders sinó que ha ignorat sense cap mena de vergonya les normes internacionals per capturar el president de Veneçuela i prendre el control del país. Ara amenaça Groenlàndia, el territori autònom situat a l'Àrtic que pertany a Dinamarca, país que és soci de la Unió Europea i de l'OTAN. Si compleix l'amenaça, les conseqüències per a l'Aliança Atlàntica poden ser letals.

Al principi, fa uns mesos, va semblar una boutade trumpista més. Però no, la cosa anava de debò. I ha anat agafant cos. Ja fa dies que va creixent seriosament l'amenaça dels Estats Units sobre la sobirania de Groenlàndia, una regió autònoma dins l'estat danès. Ara, just després de deposar militarment el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, la insistència del govern de Washington en aquest territori estratègic no pot ser llegida des d'Europa sinó com un nou menyspreu, per no dir un desafiament directe.

Els líders de les sis principals potències europees han expressat aquest dimarts el seu suport explícit a Dinamarca i a Groenlàndia, en una declaració conjunta que subratlla que l'illa àrtica "pertany al seu poble". El missatge, signat per França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Espanya i el Regne Unit, a més de Dinamarca, respon a les reiterades amenaces del president dels Estats Units, Donald Trump, i d'alguns dels més destacats d'entre els seus col·laboradors d’apropiar-se del territori danès per motius de seguretat nacional. L'espasa de Dàmocles sobre l'illa àrtica és una més de les ones expansives del cop militar de la Casa Blanca contra Nicolás Maduro, el deposat president de Veneçuela.

Cinc detencions en 24 hores al voltant del PSOE per presumptes casos corrupció i casos de presumpte assetjament sexual: després del cas Salazar, i el del president de la Diputació de Lugo, ahir va dimitir Javier Izquierdo, senador i membre de l’executiva del partit. I, ahir, el PSOE no va aconseguir aprovar l’objectiu de dèficit, pas previ a la tramitació dels pressupostos.

Europa està en guerra amb Rússia en territori ucraïnès. Al febrer farà quatre anys de l'inici de la invasió. Cada cop més sonen tambors de guerra d'un conflicte més general. Exageració? Alarmisme interessat? El fet és que la dinàmica geopolítica és certament desagradable i incòmoda. Ningú vol aquesta deriva bèl·lica i de rearmament. Però la realitat és la que és: l'expansionisme de Putin és explícit i implacable, com també ho són els fracassos que fins ara ha conreat el president nord-americà, Donald Trump, en la seva missió de mediador i pacificador, una missió marcada per la disruptiva proximitat que ha mostrat amb Moscou i per la pressió a Kíiv –perquè faci cessions territorials– i al conjunt d'Europa –perquè es rearmi i assumeixi la seva autodefensa–. Aquest és el panorama. És important no perdre'l de vista.

La por és la força motriu, el principi de totes les coses. De manera que, primer de tot, cal posar en marxa la màquina de la por: “Europa està a punt de desaparèixer com a civilització”.

Donald Trump li traslladava aquest dilluns a Pedro Sánchez que l'Estat estava "fent una feina fantàstica" pel que fa a l'increment de la despesa pública en defensa. Vint-i-quatre hores després, el president dels Estats Units canviava completament el to afirmant que està "molt decebut" amb Espanya pels pocs diners que inverteix en aquesta matèria.

Volodímir Zelenski està frustrat per la inacció de Donald Trump i la setmana que ve li reclamarà que sigui més contundent contra Rússia. El president ucraïnès té previst trobar-se amb el líder de la Casa Blanca a l'Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York, segons ha explicat en una conversa amb periodistes a Kíiv. "Si la guerra continua i no hi ha passos cap a la pau, esperem sancions", ha dit.