Timothée Chalamet és un dels actors joves del moment i diumenge podria guanyar el seu primer Oscar per la seva interpretació a Marty Supreme. Amb tot, els vents de l'opinió pública no li són del tot favorables, sobretot després que aquest cap de setmana es viralitzessin unes declaracions seves en què titllava l'òpera i el ballet d'arts moribundes, una afirmació que ha fet enfadar tots dos àmbits artístics, que a través de diferents institucions han respost a l'actor.

El baríton Àngel Òdena és un dels integrants del repartiment de La Gioconda, l’òpera d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito que es pot veure al Gran Teatre del Liceu fins al 2 de març. El tarragoní va tornar a l’escenari del Liceu aquest passat dilluns després de tres anys, quan va participar a Il trovatore, coincidint amb els 25 anys del seu debut al teatre barceloní.

Dilluns a la nit, La 1 va estrenar Aria, locos por la ópera, un Operación Triunfo però adaptat a la lírica. El talent show té una estructura més modesta pel que fa a l’engranatge, però això li dona un aire més reposat i exclusiu. De fet, aquest és un factor determinant per al format: transmet a l’espectador la idea que està accedint a un espectacle més elevat del que pot trobar-se habitualment a la televisió. Ho justifiquen amb la divulgació musical. Hi ha un esforç constant per explicar a l’audiència que l’òpera, tot i semblar un gènere per a connaisseurs, és assequible i pot emocionar tothom. El divulgador Mario Marzo, a més, s’encarrega d’assenyalar les banderes vermelles de determinades trames i personatges que representen el masclisme més atroç de la lírica. A les dinàmiques relacionals cal afegir-hi les sobredosis de sucre i confiteria emocional que aquests espectacles requereixen. Com que el món de l’òpera ja té certa tendència a l’amanerament de les formes, li queda tot molt propi. Els tres membres del jurat exhibeixen una delicadesa i sensibilitat en el tracte que converteixen el veredicte final de fer rodar caps en un art refistolat i magnànim.

Quin és el secret perquè un espectacle estrenat el 1983 segueixi triomfant quatre dècades després? El director d'escena Mario Gas no guarda la fórmula màgica, però creu que té alguna cosa a veure amb "fer una comèdia costumista que dona molt de joc escènic, però que no és només pur divertiment". Ell és l'artífex de la producció de L'elisir d'amore, de Donizetti, que el Gran Teatre del Liceu torna a acollir aquesta temporada, després d'anys captivant el públic una vegada i una altra. Amb el mestre veneçolà Diego Matheuz com a director d'orquestra, el muntatge oferirà una paleta d'intèrprets de primer nivell, encapçalada per les sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó i els tenors Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu. L'elisir d'amore s'estrena aquest dissabte —en una vetllada que coincidirà amb l'encesa de llums de Nadal del Liceu— i es podrà veure fins al 15 de desembre.

Sara Blanch és una de les cantants d'òpera catalanes més destacades del moment. Nascuda a Darmós, un poblet de la Ribera d'Ebre, amb tan sols 36 anys s'ha convertit en solista habitual de les temporades del Gran Teatre del Liceu, ja ha trepitjat els principals escenaris internacionals i s'ha consolidat arreu com una gran intèrpret del bel canto italià. Soprano líricolleugera amb un gran do per als aguts i la coloratura sumat a un domini absolut de l'expressivitat i els matisos, debutarà a la Schubertíada de Vilabertran, un dels certàmens de lied més importants d'Europa, dimarts vinent, 19 d'agost, amb un recital d'obres de compositors alemanys. Després d'un estiu farcit de compromisos de gran volada, d'aquí poques setmanes enceta la temporada 2025-26, de nou plena de cites estimulants, amb estrenes a la Royal Opera House de Londres, l'Òpera de París i La Scala de Milà, a més del retorn al Liceu, al juny, amb Le nozze di Figaro.

Elegant i d’una amabilitat exquisida, Atom Egoyan és també un dels grans directors canadencs –nascut al Caire el 1960– de les últimes dècades, responsable d’obres fascinants com Exòtica (1994), El dolç avenir (1997) i Ararat (2002). Amb Seven veils, que estrenarà la plataforma Filmin l’11 de juliol, Egoyan firma la seva pel·lícula més rodona de l’última dècada, una meditació sobre el convuls procés de crear una obra d’art en què Amanda Seyfried interpreta la directora de la nova versió d’un muntatge de l’òpera Salomé en què ella mateixa va treballar de jove. Heretat del seu mentor, el projecte és un regal enverinat que remou traumes familiars i col·lideix amb la nova sensibilitat d’una societat post Me Too.

El Camp de Mart tornarà a ser l’escenari aquest estiu d’òpera DO Tarragona, gràcies a l’impuls de l’Associació Amics del Teatre Líric de Tarragona. Concretament es representarà una de les grans obres compostes per Giacomo Puccini, La bohème. Serà l’11 i el 13 de juliol, en el marc del Festival d’Estiu de Tarragona. Serà el quart estiu –el tercer consecutiu– en què a Tarragona es podrà gaudir d’una òpera en la qual la gran majoria de les 150 persones implicades són del Camp de Tarragona. Al mateix temps, però, actuarà amb les muralles romanes de fons una de les grans sopranos del panorama espanyol i mundial: Ainhoa Arteta.

Òpera en vena. Aquesta és la fórmula dissenyada per crear cultura. No sols cultura de l’aigua (tan necessària avui en dia), sinó també cultura sobre el canal d’Urgell, una construcció que ha vertebrat gran part de la demarcació de Lleida i que representa no sols un passat històric d’esforços sobrehumans per portar l’aigua al secà, sinó també un futur que passa necessàriament per la seva modernització.

Amb Maria, Pablo Larraín tanca una trilogia, encetada amb Jackie (2016) i Spencer (2021), al voltant de dones icòniques de la segona meitat del segle XX a qui retrata tot evitant els llocs comuns dels biopics. Els tres films comparteixen una aproximació centrada en l'experiència íntima d'unes protagonistes que veuen com la seva identitat real queda ofegada pel seu rol de figura pública, en un context amb aparença de conte de princeses. I en els tres casos, aquesta crisi es fa palesa a través d'una dimensió d'irrealitat. A Spencer, Diana de Gal·les considera els seus trastorns com una reacció lúcida a un entorn opressiu i a Jackie, la vídua de JFK difumina la frontera entre què és veritat i què és posada en escena en la seva vida mediàtica. A Maria, en els últims dies de la seva vida, la Callas s'entrega a la fantasia que un jove reporter l'entrevista per a la televisió per deixar fluir el seu relat autobiogràfic.

Don Juan no existe, d'Helena Cánovas, estrenada aquest dijous al Festival de Peralada, no va acabar de convèncer. Amb llibret en castellà d'Alberto Iglesias, l'òpera vol homenatjar les escriptores esborrades de la història pel fet de ser dones, alhora que planteja un al·legat contra el masclisme imperant en el mite de don Joan. La protagonista, Carmen Díaz de Mendoza, comtessa de San Luis, reflexiona sobre ser dona i escriptora mentre renega del seu personatge, Don Joan; a la segona part, és Cánovas qui reflexiona sobre l'existència del personatge fins a sucumbir-hi.

Al llarg de la seva vida artística i des de la seva quarta òpera (I lombardi), Verdi va haver de lluitar perquè la censura li permetés estrenar les seves obres tal com les havia concebudes. I Un ballo in maschera ocupa un dubtós lloc d’honor en aquell altre ball de bastons amb els senyors censors, en aquest cas de Nàpols, ciutat que va ser substituïda per Roma a l’hora d’estrenar una obra mestra com la que ens ocupa i que pertany a l'últim període de creació del músic italià.

Dijous 4 de gener torna al Liceu un dels clàssics de l'òpera, Carmen, de Georges Bizet. A Barcelona, l'obra es va estrenar al desaparegut Teatre Líric, al carrer de Mallorca cantonada amb Pau Claris, el 2 d’agost de 1881. Llavors ja quedava lluny el fracàs de l'estrena absoluta de l'obra, el 1875, a l’Opéra-Comique de París. Bé per l'ensurt o pel disgust, Bizet moriria tres mesos després de la nefasta primera representació i sense sentir els elogis de compositors com Johannes Brahms o filòsofs com Friedrich Nietzsche. Van ser molts els qui van lloar la riquesa de l’òpera bizetiana, per l’originalitat i l'entramat dramàtic. A partir d’aleshores, l’òpera representada arreu es traduiria a diverses llengües i s'adaptaria al cinema en diverses ocasions.

L’òpera catalana té una història de més de tres-cents anys. Tres segles amb una tradició que sempre (o molt sovint) s’ha vist influïda per elements externs: Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Wagner o la Segona Escola de Viena han marcat el rumb estilístic del que ja és una tradició creativa a casa nostra.

El Festival de Peralada sempre ha tingut l’encert de programar nous valors a l’alça que, amb els anys, s’han situat en la cúspide de l’òpera internacional. Aquest any, les apostes han anat més dirigides al públic neòfit que a l'especialitzat, com va demostrar en la inauguració Freddie de Tommaso i aquest dijous Jonathan Tetelman.

El compositor Hèctor Parra i la soprano Diana Damrau van ser els protagonistes d'una jornada intensa a Peralada. A la tarda, al claustre de Sant Domènec, el compositor català i la pianista Imma Santacreu ens oferien una aproximació a l'obra de Parra que el mateix compositor anava introduint, des de peces curtes inspirades en les Constel·lacions de Joan Miró a la seva celebrada òpera Les Bienveillantes o a la recent Orgia, que s'estrenarà l'abril vinent al Liceu.

"Encara està permès tenir esclaus si són presoners", diu el reputat compositor nord-americà David Lang (1957) en la presentació de Prisoner of the state, l'òpera sobre presos polítics que arriba aquest dissabte al Teatre Grec en el marc del Festival Grec de Barcelona després d'estrenar-la a Nova York i al Regne Unit. La peça de nova creació ha estat coproduïda per L'Auditori juntament amb sis prestigioses institucions internacionals: el Barbican Center de Londres, el De Doelen Concert Hall de Rotterdam, la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra Simfònica de Bochum, el Concertgebouw de Bruges i l'Òpera de Malmö. Serà interpretada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la batuta de Ludovic Morlot, que retorna amb aquesta òpera a l'escenari de Montjuïc, juntament amb el cor d'homes del Cor Jove de l'Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música. Com a solistes, la soprano Claron McFadden donarà vida al personatge de Leonora, que es fa passar per vigilant de presó per trobar-se amb el seu amor injustament empresonat, interpretat per Jarret Ott. Davóne Tines assumeix el rol de carceller i Alan Oke el de governador.

Alguna vegada us heu preguntat a què correspon, la “I”, de LGTBI? Sabríeu explicar-la? He de reconèixer que jo, fins fa poc, no. Estic convençuda que moltes de les persones que aquest passat mes de març van anar al Gran Teatre del Liceu a veure Alexina B., estrena mundial de la compositora Raquel García-Tomás, tampoc ho sabien. I això que l’òpera és la història d’una persona intersexe. Sí, la “I” correspon a les persones intersexe, a les intersexualitats. En plural, perquè no n’hi ha només una, sinó moltes. El programa del Liceu en donava una definició acurada: “La intersexualitat és el fet de viure amb un cos les característiques sexuals del qual no corresponen a les normes binàries del que és masculí o femení. Les variacions intersexuals són diverses (més de 40) i no sempre visibles des de l’exterior: poden ser variacions que afecten els òrgans genitals (externs o interns), els cromosomes i/o les gònades”.

Els grans mestres es caracteritzen per la senzillesa a l’hora de transmetre tot el que saben. I una de les virtuts del professor, divulgador i crític musical Roger Alier (1941-2023), mort aquest dijous als 81 anys, era la seva capacitat comunicadora, convertint el que en boca d’altres seria pretensiós i falsament erudit en un discurs planer. I és que la seva ciència i erudició eren tan grans que no transmetia tan sols coneixements, sinó passió pel coneixement. Tant li feia que davant seu tingués una càmera, un micròfon radiofònic, estudiants universitaris o públic d’una conferència.

La Tàrraco Arena es convertirà el proper 28 de juliol en gran teatre d’òpera amb la representació de Tosca. Serà el plat fort de La Gran Nit de l’Òpera, un conjunt d’activitats dedicades a aquesta disciplina i que culminaran amb la representació d’una de les grans obres de Giacomo Puccini. La Gran Nit de l’Òpera la completaran un concert de joves cantants emergents al Teatret del Serrallo, un col·loqui sobre l’òpera Tosca i una exposició del backstage de l’obra.

La compositora finlandesa Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) ha mort als 70 anys aquest divendres al matí a casa seva, a París, on residia des del 1982. Segons ha informat la seva família en un comunicat, li havien diagnosticat un càncer cerebral incurable contra el qual havia lluitat els últims dos anys, tot i viure-ho en privat "per mantenir un estat mental positiu i centrar-se en la seva feina". Saariaho va celebrar el seu 70è aniversari al Palau de la Música el 14 d'octubre de l'any passat amb un concert de cambra que commemorava la seva trajectòria i en el qual es va poder gaudir de la seva obra, molt vinculada a la natura.