Pablo Larraín va camí de convertir-se en un dels directors que se saben posar més bé al servei de la història que estan explicant. I potser no s’hauria de parlar tant d’història com de projecte. Perquè tot i que costi detectar marques d’estil personal com a creador en la seva filmografia, no és només un simple artesà, un noi ben manat per la indústria que il·lustra guions amb transparència i fermesa: sap llegir la proposta que té entre mans en termes artístics i aconsegueix que tots els seus films tinguin una volada creativa molt poc conservadora o clàssica. És com Michael Winterbottom quan Michael Winterbottom encara no havia perdut la gràcia. Al seu anterior film Neruda, per exemple, transcendia el biopic o el relat d’un episodi històric i convertia la pel·lícula en una tesi sobre el vessant de ficció que sempre hi ha en les obres basades en fets reals. Tot i partir també d’esdeveniments històrics i verídics, a Jackie, no obstant, el repte creatiu és un altre: assolir un tractament (estètic, narratiu, tonal...) que estigui en sintonia amb el sentiment que guia la majoria de personatges que apareixen a la història menys un. Tothom que envoltava Jackie Kennedy els dies després del magnicidi a Dallas del seu marit, John Fitzgerald, la tractava amb empatia i protocol, amb solidaritat i respecte; amb hiperconsciència que era una persona travessant un moment vital posttraumàtic que la podia deixar feta a miques només amb una paraula mal ordenada en una frase. La càmera de Larraín té la mateixa cura extrema amb el personatge de Jackie O., com si fos un testimoni in situ més d’aquests dies quan la ferida encara és tendra.
El patiment públic
No és fàcil construir una pel·lícula al voltant d’un personatge víctima en un moment tan fràgil (i al voltant d’uns fets tan coneguts per tothom) sense caure en un desenvolupament de melodrama pel broc gros. Per això, el cineasta xilè evita, més o menys, l’ordre cronològic de la història i tendeix cap a un trencadís de línies temporals que prologuen i epiloguen la catàstrofe. Tampoc és fàcil, però, construir un personatge com Jackie Onassis just en el moment que acaba de convertir-se en viuda. Aquí, gran part del mèrit és de Natalie Portman, que sap transmetre per igual la inestabilitat circumstancial del seu personatge i el componiment de figura pública, la consciència d’icona, que sempre ha de mantenir una primera dama dels Estats Units, fins i tot quan arrossega un enorme patiment. Aquest conflicte entre l’esfera íntima i la imatge externa confereix al film el mateix aire de gran tragèdia mitològica, de drama a casa dels que porten corona, que sempre ha envoltat la dinastia Kennedy.
