“No hi ha prou entrenadores. Cal redoblar els esforços per potenciar un canvi, ampliar les oportunitats i incrementar la visibilitat de les dones a les banquetes”. D’aquesta manera argumentava la directora general de futbol de la FIFA, Jill Ellis, la nova reglamentació aprovada fa uns dies per l’òrgan rector del futbol mundial: tots els clubs i seleccions femenines juvenils i absolutes que participin en una competició FIFA hauran de tenir una dona com a entrenadora principal i/o almenys una altra d’assistent.

Fa més de 55 anys un grup de noies pioneres van fer història desafiant la societat d’aquella època. El 25 de desembre del 1970 –encara sota la dictadura de Franco— el Barça femení va jugar per primer cop un partit al Camp Nou. Imma Cabecerán va ser una de les responsables després de reunir-se amb l’aleshores president del Barça, Agustí Montal i Costa. “Si em portes 15 noies, endavant”, va ser la resposta del màxim dirigent blaugrana. Dit i fet. A través d’un anunci al diari, tot de dones van trucar per unir-se al projecte. “Ens van citar a la zona poliesportiva de Barcelona, on abans hi havia el Miniestadi. Després d’un mes entrenant els dimarts i els dijous, va arribar el dia de jugar al Camp Nou”, explica Lolita Ortiz (Barcelona, 1944), una de les pioneres que actualment forma part de l’Agrupació de jugadors i jugadores del Barça.

Alba Caño va néixer l’any 2003 a Puiggròs, un micropoble de les Garrigues que va veure com de ben petita li creixia una intensa afició pel futbol. Va aprendre a jugar de molt petita a l’Escola de Futbol de les Garrigues, va militar després unes temporades a l’AEM de Lleida i, només amb quinze anys, va incorporar-se a les files del Barça, on va jugar fins i tot al primer equip en les últimes dues temporades. Però per tal de guanyar aquells minuts de joc que les estrelles blaugranes no li donaven, ha decidit canviar radicalment d’equip. Des del gener és migcampista del Boston Legacy FC, un equip de nova creació de la lliga professional nord-americana (la NWSL).

El Barça no és l’únic equip amb dificultats per començar la competició al seu estadi. Des d’aquesta temporada és requisit per jugar a la Lliga F tenir un camp amb gespa natural. Un problema que ha obligat el Badalona Women –Llevant Badalona durant el curs passat– a desplaçar-se fins a Palamós per disputar els seus partits. Les obres al Municipal de Badalona, que des del club apunten que s’haurien d’haver fet aquest estiu, no han començat i l’única solució per continuar a Primera ha estat fer un trasllat temporal.

La situació econòmica amb el fair play excedit que viu el Barça afecta tots els equips professionals del club i el femení, tot i ser l’únic que dona beneficis, tampoc ha quedat exempt de les retallades. No haver guanyat la Lliga de Campions també condiciona el seu pressupost. Fins al moment, són cinc sortides de jugadores amb fitxa del primer equip per només una arribada, la de la central catalana Laia Aleixandri. Una situació que ha provocat que, a poc més d’una setmana de retornar a l’activitat el pròxim dilluns 28 de juliol, Pere Romeu només disposi, a hores d'ara, de 18 jugadores, més enllà de les futbolistes del filial que participaran en la pretemporada.

L’Eurocopa femenina dona el tret de sortida aquest dijous amb l’Islàndia - Finlàndia (18 h). 16 seleccions lluitaran per ser el pròxim 27 de juliol al Sankt Jakob-Park de Basilea en la final, amb la selecció espanyola com una de les principals candidates al títol. La selecció dirigida per Montse Tomé buscarà aixecar l’únic trofeu que encara li queda pendent després de guanyar la Nations League i el Mundial. Anglaterra i França són els dos altres grans noms a tenir en compte.

L'exjugadora del Barça Esther Romero Ruiz (Sentmenat, 1988) s'ha fet viral a les xarxes per una publicació de la seva parella on comunicava que per culpa de la DANA havia perdut tots els trofeus aconseguits a la seva etapa al club blaugrana. En el tuit demanava a la Federació Espanyola de Futbol i a la Federació Catalana de Futbol si podien donar-los alguna solució per a recuperar les copes, ja que tenien un valor sentimental immens per a les afectades. "Jo no en tenia ni idea, la meva parella no me n'havia dit res. Quan ho vaig veure pensava que no acabaria passant res, tampoc", confessa Romero a trucada de l'ARA.

En la seva estrena com a entrenador del primer equip del Barça femení Pere Romeu ha marcat personalitat i ha sigut coherent amb la línia que havia anat seguint durant la pretemporada. Ha donat descans a les futbolistes que van participar en els Jocs Olímpics de París i ha fet algunes apostes en l'onze, amb l'entrada de les joves Alba Caño (20 anys), la capitana del filial, i Kika Nazareth (21). Romeu, però, s'ha trobat a davant un Deportivo batallador, molt ordenat en defensa i acompanyat en tot moment per les més de 7.000 persones que han assistit a Riazor per veure el retorn de l'equip corunyès a la màxima divisió. No ha sigut fins a l'entrada de les estrelles a partir del descans que el Barça ha pogut estrenar el marcador i tenir un inici del campionat sense sobresalts (0-3).

El creixement del futbol femení, amb el millor aparador a casa nostra amb el Barça, té un denominador comú: a les banquetes hi ha entrenadors joves. Alguns que tot just han fet els trenta anys i d'altres que com a molt s'acosten als quaranta. Són una generació de tècnics que estan liderant la primera edat d'or del futbol femení. El relleu de Jonatan Giráldez (32 anys), Pere Romeu (31), exemplifica la tendència.

L'adeu del Llevant Les Planes tal com es coneixia ja és una realitat i posa el punt final a una història de més de vint-i-cinc anys. Neix el Llevant Badalona, que és el nou nom del primer equip de futbol femení de l'entitat. Un projecte ambiciós, que passa a tenir la seu al Barcelonès Nord i assumeix el nom de la quarta ciutat més poblada de Catalunya. La permanència a la Lliga F ha certificat el trasllat de l'equip del Baix Llobregat a Badalona, així com la venda de l'equip a un grup inversor confirmant el que va avançar l'ARA ja fa mesos. Les categories inferiors es quedaran a Sant Joan Despí.

La primera comunicació que va rebre el Defensor del Lector va ser la de Josep Miñambres, tan clara com concisa: “Els codis de colors en mapes i gràfics són de difícil codificació pels daltònics. No sé si seria possible utilitzar-ne altres de basats en la combinació de blau, vermell, groc i negre aplicats a textures gràfiques diverses”.

L'adeu del Llevant Les Planes, tal com es coneix avui dia, és cada vegada més a prop. I és que un grup inversor negocia la compra –i el trasllat– del primer equip femení d'aquest club de cara a la temporada vinent, fet que posaria punt final a una història de fa més de 25 anys. Un projecte ambiciós, que passaria a tenir la seva seu a Badalona –el club també assumiria el nom de la ciutat– i que, segons les fonts consultades, vol aspirar a competir a mitjà termini amb el Barça i jugar a la Champions.

“El problema no el té el Barça, el tenim els altres. És un resultat dolent per al futbol femení”. Així de contundent es mostrava l'entrenador del Llevant, Sánchez Vera, a la roda de premsa posterior a la final de la Supercopa en què va caure derrotat per un clamorós 7 a 0 contra les blaugrana, que van aixecar el primer títol de la temporada a finals del mes de gener. “Donar-li l'enhorabona al millor equip i a les millors jugadores. Fa molt i bé tenir a un equip com el Barça. És l'exemple que hem de tenir com a referència en l'àmbit futbolístic, de staff…”, va concloure aleshores. I ha anat prenent nota.

Quan tenia 17 anys, Elena Ribera va asseure's amb els seus pares i els va explicar que li agradaven les noies. Era el pas final del procés de sortir de l'armari, que havia començat un any abans, quan ella va ser conscient de la seva orientació sexual i ho va comunicar a les seves amistats més pròximes. "Aleshores ja jugava en un equip de futbol, el Can Baró, i l'ambient del vestidor em va ajudar. Allà, pel fet de ser noies que jugàvem a futbol i moltes de nosaltres homosexuals, hi havia més tendència a tenir la ment oberta. Sí, el futbol em va ajudar a sortir de l'armari", explica a l'ARA l'actual futbolista del CF Sant Just.

Tot indicava que anar a la selecció espanyola continuaria sent obligatori per als esportistes. El PSOE va anunciar que frustraria l'intent d'ERC al Congrés de convertir-ho en una decisió voluntària, però els socialistes van fer un gir de 180 graus a última hora i van votar a favor de tramitar una proposició de llei dels republicans que planteja modificar la llei de l'esport i eliminar la facultat de les federacions de multar amb fins a 30.000 euros i suspendre la llicència federativa a qui es negui a anar a la convocatòria dels seleccionadors espanyols. La proposta continuarà, per tant, tramitant-se a la cambra baixa i la porta a modificar la norma es manté oberta.

Ara és una època de ser bona persona, de sentir-te imbuïda per l’esperit nadalenc, de fer donatius i de repartir pau i amor. Però no tothom és capaç d’abraçar la bondat per més que les llums d’hivern hi convidin. Hi ha persones que continuen sent elles mateixes, fins i tot una mica pitjor, també per Nadal. És el cas de Luis Rubiales, que lluny d’entonar un mea culpa que tampoc esperàvem, continua passejant-se com una víctima. I té part de raó, perquè en aquest món als homes com ell se’ls acostuma a mantenir al seu lloc. Vull dir que el pobre ha tingut mala sort. La majoria continuen exercint l’abús de poder sense problemes. Però el seu enfocament no va per aquí, al contrari. De fet, per seguir demostrant la seva innocència i netejar la seva imatge, s’abraça a l’extrema dreta. Tenint tant a mà l’esperit nadalenc, no s’entén. Però no es pot dir que no sigui una manera original de demostrar la innocència, encara que jo la dec trobar més original que no pas ell. O hauria de dir ells, perquè en aquesta aventura de “tots contra mi” no està sol i s’ha fet acompanyar d’Alvise Pérez, un agitador de l’extrema dreta pàtria que ha estat denunciat i condemnat per la justícia espanyola en més d’una ocasió per escampar informació falsa i vulnerar l’honor de diverses persones. És ben bé que hi ha gent que s’ha de trobar a la vida i aquests dos individus havien de trobar-se per fer front comú i allargar encara més aquest esperpent derivant-lo cap a un (oh, sorpresa) “la culpa és de Catalunya”. Perquè Rubiales ha tingut el valor de dir que es va estirar el seu tema per no parlar d’altres molt més importants, referint-se a l’amnistia, la Cruella de Vil dels nacionalistes espanyols. Permeteu-me la transcripció del moment per si no l’heu vist: 

Aquesta temporada la meva filla de 7 anys ha volgut inscriure’s, seguint les passes del seu germà, a l’escola de futbol del CE Europa, el club del barri de Gràcia, cosa que m’ha fet molta il·lusió per allò que jo, de petita, sempre hauria volgut apuntar-me com els meus companys de classe a la Damm, la TARR o on fos que anaven ells a entrenar, amb les seves botes de futbol, les seves equipacions, el camp de sorra marcat, porteries amb reixa o, uns pocs afortunats, els camps de gespa. Però això, per a nosaltres, les nenes, no era possible i ens havíem de conformar jugant només al pati de l’escola, i encara gràcies, que si la tocàvem una mica bé ens escollien de pressa per al seu equip.

Jugava només amb nens, en un camp de futbol que avui porta el seu nom. Aquesta nit rebrà la Pilota d'Or, que l’acredita com a millor jugadora del món. I forma part d’una generació que ha transformat per sempre el futbol femení a Espanya. Avui a l'ARA en parlem amb els periodistes d'esports Sergi Escudero i Toni Padilla.

Les entrevistes a El Mundo de l’Iñako Díaz-Guerra sempre donen joc. Aquest dilluns, a Alfonso Pérez. Un jugador molt "patriota", com ell mateix es defineix. Quan se li pregunta sobre la selecció espanyola, l’ex botes blanques de Reial Madrid, Barça i Betis assegura que les jugadores no es poden "equiparar en cap sentit amb un futbolista home". La raó: no generen el mateix en termes econòmics. Alfonso, a més, afegeix que hi ha hagut molta falsedat per part de futbolistes que no se sentien espanyols i han vestit l’elàstica rojigualda. El periodista apunta a Pep Guardiola i l’exdavanter no es mossega la llengua: tant l’entrenador del Manchester City com les jugadores del femení que han reclamat els seus drets haurien de fer un petó a la samarreta d’Espanya per demostrar el seu compromís.