¿Aquestes bruixes encara no en tenen prou?

Sempre que un col·lectiu discriminat aconsegueix sacsejar estructures i assenyalar opressors, surten de la cova els que tenen por de perdre els seus privilegis. Alguns exemples són simbòlicament imbatibles: des del moviment pels drets civils als Estats Units o contra l’apartheid a Sud-àfrica, passant per totes les onades feministes que han escurçat el camí cap a la igualtat. Tot i així, les lluites liderades pels homes acaben obtenint a posteriori un reconeixement molt més generalitzat que no pas les que protagonitzen les dones. Fem un exercici ràpid: «Martin Luther King, Nelson Mandela i… espera, com es deia aquella sufragista?» Tot això té una explicació: el món és, per defecte, masculí. Els seus temes són universals; els de les dones, no. D’aquí ve l’etiqueta de pesades que molesten quan “tot” ja els va bé a ells. 

Si posem la lupa damunt de la revolta de les jugadores de la selecció espanyola, veiem que hi ha molt homínid confós i absurd que no és capaç de llegir que aquest capítol no és aïllat i forma part d’una narrativa molt més gran al futbol. Les dones han entrat amb força en un dels grans bastions del masclisme i l’estan fent trontollar des de dins. El debat es multiplica, és sostingut i ja no es pot ignorar més. Als Estats Units, les futbolistes de la selecció van aconseguir el maig del 2022 la paritat salarial després d’anys de molt desgast emocional; la noruega Ada Hegerberg, pilota d’or el 2018, va decidir renunciar al Mundial del 2019 exigint la igualtat en les condicions de treball; a Espanya, les actuals campiones del món han començat demanant el més bàsic: disposar d’un entorn segur i professional que les respecti sense piquitos ni xantatges fastigosos.

I mentre un grup de dones molt valentes s’ha atrevit a empènyer cap al precipici la caspa de la RFEF, hi ha hagut una amalgama molt nodrida de senyorots que s’han dedicat a qüestionar, permanentment, la validesa de les seves reclamacions. Per a alguns, la gran preocupació és que aquestes bruixes estiguin posant en perill la candidatura d’Espanya per al Mundial 2030. Altres estan ofesos perquè, segons sembla, les jugadores no s’han explicat ni han justificat prou els canvis que han estat reivindicant amb aquesta actitud tan sobtadament capciosa. No n’hi ha hagut suficient amb tot el que ha passat, no. Els seus ous jutjadors són tan grossos que els tapen la visibilitat i capacitat d’anàlisi. D’aquí a un temps, quan s’hagi avançat socialment i mirin enrere, els caurà la cara de vergonya. O potser no.