Manllevem la pregunta Qui, si no tu? del lema amb el qual el moviment d’esplais volia provocar els joves monitors en una trobada d’educadors. La intenció era responsabilitzar-los, procurar que prenguessin consciència de la seva responsabilitat personal a l’hora d’educar els infants a les colònies i als centres d’esplai. Aquesta expressió motiva la nostra reflexió en el Dia Mundial de la Joventut, evitant una anàlisi negativa, fins i tot realista, que enumeri les dificultats amb què es troben els joves avui: condicions laborals quan treballen, d’habitatge, ocupabilitat tot i els elevats nivells de formació que han rebut, lleure associat al consum de tòxics... Podríem reflexionar sobre tantes circumstàncies que els limiten, però preferim corresponsabilitzar els adults del seu futur i fixar-nos en les oportunitats que els sorgeixen en el moment actual. 

La polarització entre els joves espanyols va en augment. Malgrat que la generació entre els 15 i els 29 anys comparteix bona part de les preocupacions, com ara l'habitatge o la salut mental, les seves posicions ideològiques són cada cop més oposades. L'allunyament s'accentua quan es comparen els pensaments entre homes i dones, ja que la bretxa ideològica es dispara. En concret, els homes se situen repartits entre ideologies: un 25% se situen a la dreta i un 33% al centre, mentre que a l'esquerra s'hi adhereixen un 31%. Pel que fa a les dones, un 41% es defineixen d'esquerres, davant d'un 21% que es defineixen de dretes. A l'extrema dreta se situen un 7% dels homes i un 6% de les dones. "Ens toca entendre què està passant als joves d'aquest país", ha dit la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego.

Aquest dissabte és l'estrena i segurament hi haurà nervis d'exposar-se davant del gran públic. L'entitat La Xixa i el Casal dels Infants tornen a sumar creativitat per fer pujar a l'escenari un grup de joves migrants sense referents familiars en una obra que parla de la immigració. El guió és senzill, com ho seran les poques paraules del text, perquè en aquesta història els actors no necessiten posar-se en la pell del personatge: el personatge –la persona– són ells. La primera cita és a les 19 hores a l'auditori del CCCB del Raval i confien poder fer bolos a escoles, centres cívics i biblioteques.

De l'associació mediambientalista Extinction Rebellion, creada el 2018, n'ha sorgit End Fossil, impulsada per un grup de joves en la vintena que, després de l'èxit d'una tancada, van decidir emancipar-se i formar la seva pròpia entitat. També Càritas, concretament Càritas Jove, ha muntat el que han anomenat grups motors per aconseguir captar voluntariat jove. Aquest és, ara mateix, el gran repte de l'associacionisme social de Catalunya: el rejoveniment, tenint en compte que la joventut es resisteix a ingressar a estructures que es regeixen per models que en molts casos consideren "rígids".

Milers de nens i nenes sobreviuen com poden als camps de refugiats del Sàhara Occidental, en condicions precàries, sense un sostre digne i sota la pressió de temperatures altíssimes. Viure en aquesta situació és realment difícil i cruel per a tota la canalla, però encara més per als infants amb algun tipus de diversitat funcional, que requereixen una atenció especial i un seguiment mèdic que, al mig del desert, malauradament no poden tenir.

Sé que els funerals són tristos per definició. Però quan la persona desapareguda ha viscut més de noranta anys, ha tingut una vida plena i ha mort acompanyada dels fills i els nets, que la recorden amb un somriure, un acte de comiat pot ser tendre i reconfortant.

Els joves volen menjar-se el món. O, almenys, acostumava a ser així i hauria de ser així. El seu ímpetu, la seva passió desfermada, la seva actitud sovint temerària són un element imprescindible per sacsejar estructures endormiscades o desesperades. Però ¿la joventut pot amb tot? Aquesta és la pregunta que plana sobre l’imaginari culer després de sumar vuit baixes importants a la plantilla en aquest inici de temporada amb partits cada tres dies. Una pregunta, òbviament, vàlida per a qualsevol àmbit de la nostra vida.

Fa poc em va arribar un nou llibre amb un títol irresistible: The Swedish Art of Ageing Well: Life Wisdom From Someone Who Will (Probably) Die Before You [L'art suec d'envellir bé: la saviesa d'algú que (probablement) morirà abans que tu]. Ja coneixia l'humor àcid de l'autora, Margareta Magnusson, quan vaig llegir el seu llibre anterior, un èxit de vendes internacional i una crida a, com diu ella, “no deixar una muntanya de brossa perquè els nostres éssers estimats la netegin quan siguem morts”. Truco a Magnusson a Estocolm, que té 86 anys, per tal que em doni alguns dels seus millors consells sobre com fer que la vida valgui la pena, tinguis l'edat que tinguis.

La meitat dels joves tenen la sensació de dedicar massa temps a navegar per internet. Gairebé el 50% fan servir diàriament entre quatre i sis dispositius per parlar per xat, mirar vídeos, consultar les seves xarxes socials, veure sèries i, fins i tot, seguir les notícies. Davant d'aquesta hiperconnexió, són cada cop més conscients dels riscos que assumeixen a la xarxa i, malgrat que la majoria en subratllen els efectes positius, també tenen experiències negatives. Així, dos de cada deu han hagut de bloquejar perfils per insults o assetjament i un percentatge similar ha rebut missatges de caràcter sexual sense consentiment. Malgrat això, més d'un terç dels adolescents (35%) gestionen en solitari aquests perills i no reben cap consell del seu entorn per protegir-se.

La diferència entre el dol i la melancolia, diu la psicoanàlisi, és que el dol plora un objecte definit, mentre que la melancolia es lamenta d’una cosa que no es pot assenyalar. La melancolia ve d’una pèrdua no plorada, segurament pel que té d’imprecisa i inconscient, d’intangible i fugissera. D’abstracta, també. De remota. Són, els d’ara, temps melancòlics.

Catalunya ha arribat als 8 milions d'habitants aquest 2024, amb un percentatge de població nascuda a l'estranger que s'aproxima al 17%. El 1992 hi havia 6 milions de persones i els estrangers representaven menys del 3%. El context és tan diferent que la mateixa pregunta formulada fa 30 anys provoca respostes ben diferents. L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) ha preguntat als catalans per què creuen que hi ha persones que no accepten els immigrants. Un 34,8% opinen que això passa "perquè no accepten els nostres costums", gairebé el triple dels que apuntaven a aquesta hipòtesi ara fa tres dècades. En canvi, si el 1992 hi havia un 55% d'enquestats que pensaven que els recels amb els immigrants tenien l'origen en temes econòmics ("perquè prenen la feina dels d'aquí"), avui només un 17,6% mantenen la mateixa tesi.

El 2023 es va acabar amb dues males notícies sobre l’estat de la nostra infància i joventut. D’una banda, l'Unicef ens avisava dels alts nivells de pobresa infantil. Som líders de la UE, amb més d'un de cada quatre nens i nenes vivint en situació de pobresa i sense accés a les comoditats més bàsiques. D’altra banda, les dades conegudes a finals de desembre sobre l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya assenyalen que la taxa d'emancipació dels nostres joves no deixa de caure. Sigui quina sigui la seva trajectòria personal, vulguin o puguin treballar o estudiar, o vinguin de famílies més o menys acomodades, el comú denominador de les persones joves a Catalunya és que viuen a casa els pares. Aquest retard en l’emancipació afecta no només el seu projecte vital com a adults i decisions tan rellevants com la maternitat, sinó també la seva salut mental. 

Júlia Gil no va tenir temps ni de mirar els preus dels lloguers del seu barri. Als 28 anys, pensava començar una vida independent de la casa familiar després de l'estiu en un pis compartit i pagar-lo amb el sou de la consultoria on havia entrat a treballar a principis d'any. Els plans es van estroncar quan l'empresa la va acomiadar i va trobar una nova feina "encara més precària" que l'anterior. "Com que no tinc grans estalvis m'he estimat més fer un raconet i, amb sort, marxar per Sant Joan si trobo alguna cosa", explica aquesta barcelonina. Ella és un dels milers de joves catalans que no s'han pogut emancipar.

Els efectes de la pandèmia encara cuegen en la salut mental del jovent català. El 84% dels que tenen entre 15 i 34 anys diuen haver-se sentit angoixats o amb depressió recentment, en un percentatge que és superior entre les dones. Gairebé nou de cada 10 noies ha patit angoixa, un sentiment que és més comú entre els grups de 20 a 25 anys. Però no només el gènere i l'edat fan augmentar les possibilitats de patir un malestar emocional, sinó que també hi influeixen factors com ara viure en una ciutat densament poblada o formar part d'una família amb ingressos baixos.

Creix el negacionisme de la violència masclista entre els joves espanyols. En tan sols quatre anys, el nombre d'homes entre els 15 i 29 anys que consideren que les agressions masclistes són "un invent de gènere" s'ha gairebé doblat i han passat del 12% al 23%, és a dir un de cada quatre. Pel que fa a les noies que tenen aquesta mateixa apreciació l'augment encara és més considerable i en el mateix període han passat del 5,5% del 2019 al 13,2%, més del doble d'increment.

A la dissenyadora de moda Vera Wang sembla que ara li toca ser més coneguda per tenir l’elixir de la joventut eterna que no pas per la seva feina. Els seus 74 anys no són els 74 anys de la resta de mortals sinó que, segons revistes i diaris d’arreu, són “els 74 anys més ben portats del món”. Quan es diu els més ben portats, en realitat es vol dir que, aparentment, sembla molt més jove del que és. Ser una dona de 74 anys feliç amb arrugues sense estar primíssima s’entén que no és portar-los tan bé. Encara estem així, sí. Quan la dissenyadora explica com ha fet aquest pacte amb el diable en destaca una dieta a base d’hamburgueses del McDonald's, de berlines i de vodka, però sobretot una vida dedicada a la feina, perquè, segons ella, mantenir-se ocupada et manté jove. Se m’acuden centenars d’exemples que contradiuen aquesta dada, però és ben bé que cadascú fa els pactes a la seva manera. També imagino les més espavilades menjant hamburgueses i bevent vodka amb l’excusa perfecta que estan frenant l’envelliment. Endavant. En qualsevol cas, en lloc d’alegrar-nos de viure les diferents etapes de la vida mentre a molts llocs del món no tenen aquesta oportunitat, aquí socialment continuem tenint un problema enorme amb l’edat. I, casualment, afecta molt més les dones. La dictadura de les aparences no acaba mai. Però celebrem que l’OCDE recomana allargar l’edat de jubilació perquè d’aquesta manera, treballant fins als 80, segur que ens mantenim totes molt més joves. Ni que sigui d’esperit i per força. I amb un didalet de vodka (o d’Aromes de Montserrat, que fa més d’aquí). 

La Sara ha pujat a un cotxe amb la seva amiga Nora i quatre desconeguts per anar de festa a una rave amb l'objectiu d'animar-se i oblidar males experiències. El que comença sent un viatge incòmode serà el principi d’una nit amb molta violència soterrada. Després de quinze anys en els quals ha publicat literatura infantil i juvenil, Roser Atmetlla (Blanes, 1963) torna a la novel·la per a adults per abordar la joventut a Un final feliç (Navona), un llibre que pot explicar una generació, segons l’editor Ernest Folch, i que està escrit a temps real evocant la immediatesa, és a dir, que el temps en el qual transcorre l’argument és el que el lector tarda a llegir-lo.

El recull de frases antològiques atribuïdes a Winston Churchill és tan extens que no fa estrany que, de tant en tant, se’n coli alguna que no va sortir mai de la seva boca. Com aquesta, que ha triomfat durant dècades per definir el pas del temps: "Si no ets liberal als 25, no tens cor. Si no ets conservador als 35, no tens cervell". Com que Churchill va ser conservador als 25 i liberal als 35 (i després va tornar a ser conservador), els dubtes sobre l’autoria estan més que justificats i certificats per la fundació que porta el nom de qui va ser primer ministre britànic. En tot cas, la frase defineix una veritat gairebé universal, almenys fins ara. Els joves tendeixen a escorar-se més a l’esquerra i a mesura que creixen es van dretanitzant. Segur? Les últimes dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) susciten si més no alguns dubtes respecte a aquest patró.

El consum de cànnabis entre el jovent espanyol està cada cop més normalitzat i, malgrat que són ben conscients dels riscos que té, els assumeixen atrets pels "beneficis" que n'obtenen. Actualment, 7 de cada 10 joves creu que fumar-se un porro és menys perjudicial que el tabac o l'alcohol. La conclusió s'extreu de l'enquesta que ha elaborat el Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut de la Fundació FAD a 634 persones d'entre 18 i 34 anys i a 382 més d'entre 35 i 65 per comparar com ha canviat la percepció amb relació a un estudi del 2016.

¿Com es viu en un indret de feines mal remunerades, habitatge disparat i sense propostes d'oci per a totes les butxaques? La resposta més curta és que no s'hi viu, especialment en determinats trams d'edat. És el cas de la Cerdanya, amb poca oferta de feina qualificada fora dels contractes temporals del sector turístic, i amb un mercat urbanístic condicionat pel lloguer de temporada i les segones residències. Això provoca que molts joves, després d’acabar els estudis, en el moment clau d’independitzar-se de la família i començar a treballar, es vegin obligats a marxar del lloc on han crescut.