A l’exposició Allotjar les majories, Barcelona 1860-2010, comissariada per Manel Guàrdia i Maribel Roselló, del museu de l’habitatge de Barcelona, seu del MUHBA a les antigues cases barates del Bon Pastor, es pot observar un cartell dels anys 60 d’una empresa constructora en el qual es mostren múltiples promocions residencials sobre un mapa de Barcelona. El cartell té com a títol “Pisos pisos pisos pisos” i deixa entreveure en bona mesura com va ser la resposta que es va donar des de finals dels anys 50 al problema d’accés a l’habitatge i el barraquisme a través del Plan de Urgencia Social de Barcelona del 1958. Aquest pla, centrat en la màxima producció de “pisos” possible de la manera més barata (a través dels coneguts com a “polígons d’habitatge” es van construir prop de 128.000 habitatges en unes 922 hectàrees) va derivar en el que es va batejar posteriorment com a barraquisme vertical, és a dir, nous sectors residencials amb edificis amb patologies constructives, habitatges precaris i sense dotacions públiques. I en una nova dimensió metropolitana segregada socioespacialment.

Per primer cop en més de dos anys de conflicte, el fons estranger New Amsterdam Developers (NAD) s'obre al diàleg davant la crisi del bloc del carrer Sant Agustí de la Vila de Gràcia que vol destinar a coallotjament. El síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, ha anunciat aquest divendres que el fons ha demanat al jutjat ajornar el desnonament de Txema Escorsa, que s'havia de tornar a intentar dimecres després que fa tres setmanes la pressió veïnal aconseguís frenar un primer llançament.

Al diari d’aquest diumenge, l’Àlex Gutiérrez entrevistava l’humorista Maria Rovira, coneguda com Oye Sherman, amb la qual vaig tenir la sort de coincidir fent ràdio fa uns anys. Recordo com em va impressionar que una noia tan jove mostrés un interès tan gran per la llengua i la cultura, i fes espurnejar una ment ràpida i divertida sense cap afany d’arreplegar protagonisme.

Pujarà la gasolina. S’encariran els lloguers, s’estancaran els salaris. Ho tindreu tot molt més complicat, fill meu: jo tampoc m’ho esperava. De vegades em costa parlar-te de les possibilitats que se’ns desplegaven abans, quan l’ascensor social funcionava, quan tenir una carrera i un màster semblava la garantia de tot. La volatilitat actual té els seus avantatges, segur: et lligues menys, coneixes més coses, t’espaviles i depens més de la teva pròpia adaptabilitat. Vull dir que deixa que s’estanquin els salaris, home: ells no són tu. Tu no t’estanquis, ni et deixis estancar. Ja sé que tots necessitem un terra que no es bellugui gaire, per gosar poder canviar quan ens vingui de gust i no perquè les flames ens atrapin. Però el terra no ets tu. La decadència no ets tu, el salari mínim no ets tu. Tocarà pencar molt i no refiar-se de res, això sí. Que quan es va torçar la cosa? Suposo que amb la crisi del 2008 i amb el coronavirus, i a casa nostra amb el Procés, però ells tampoc són tu. Són fets, dades, circumstàncies, l’home del temps. La cruesa amb què la democràcia s’esquerda t’obligarà a refiar-te poc dels teus drets (que hauràs de defensar més del que seria normal) i concentrar-te més en els teus deures (sobreviure sense fer mal, bàsicament). Però el sistema no ets tu, la fallida no ets tu, la fragilitat i la mediocritat no ets tu. I pel que fa a l’ascensor social, fill meu, tampoc et pensis: tothom sap que en veritat sempre van ser unes escales.

Què és exactament el que fa desitjable la densitat d’un barri? Vaig viure molts anys a l’Eixample de Barcelona, i no va ser fins que en vaig marxar que em vaig adonar de l’excepcional volum de comerços, despatxos, activitats, institucions, hotels, restaurants, cotxes, vianants i mercaderies que hi circulen. És molt difícil reproduir aquest dinamisme en un barri de nova construcció, tan diferent dels barris residencials d’Europa o dels carrers de les cases entre mitgeres del Maresme. D’equipaments i zones verdes n’hi havia poques, però mentre no vaig tenir filles no ho vaig trobar mai a faltar. Anava a les biblioteques universitàries, a les piscines municipals de la platja i al cinema a Gràcia i al Gòtic. La ciutat no s’aturava mai i sempre hi havia algun aparador ben il·luminat de nit, com per ressaltar les filigranes de les cornises dels balcons o els relleus de les façanes.

Arriba a tota velocitat un Lamborghini taronja. És llampant i fa un soroll eixordador. Aparca davant teu i en baixa un noi jove, amb un tupè ros clenxinat i amb uns bíceps treballats, vestit amb un polo Gucci de més de 1.000 euros, una aparença que completa amb un anell d’or i un rellotge Rolex. Fa temps que el segueixes a les xarxes socials i admires els diners que guanya i amb què se’ls gasta. Els cotxes, les cases, els outfits, les joies. Enveges els seus viatges pel món. Colòmbia, Costa Rica, els Emirats Àrabs, el Japó. Fa temps que fas cas dels seus consells per invertir, per ser un guanyador. Què és triomfar si no és el que fa ell? Fins i tot destines alguns dels pocs diners que tens per gaudir del privilegi de tenir-lo unes hores només per a tu, perquè t’expliqui com s’ho ha fet. Baixa del cotxe i et diu crac. I, automàticament, et sents un crac. Et fascina. T’abdueix. Et captiva. T’enamora.

L'Euríbor està encarint les hipoteques, una de les conseqüències dels efectes de la guerra a l'Orient Mitjà. Aquest indicador, que és la referència dels préstecs per adquirir un habitatge amb interès variable, però que també afecta els nous que surtin al mercat, ha tancat el març en una mitjana del 2,565%, amb la pujada mensual més gran en tres anys després d'arribar al 2,870% l'últim dia del mes. A conseqüència d'aquesta evolució, els titulars d'hipoteques a interès variable amb revisió anual, que són la majoria, patiran la primera pujada de quota des de l'abril del 2024 perquè l'Euríbor d'aquest mes se situa per sobre del de fa un any, que era del 2,398%. Els que la tenen semestral ja pateixen pujades des de l'octubre.

Des de dimecres passat, si el Txema Escorsa, 34 anys i professor de la secundària en lluita, encara és a casa seva, al carrer Sant Agustí de la Vila de Gràcia, és perquè aquell dia, ben d’hora, una gentada anònima, cos a cos i colze a colze, va impedir que comitiva judicial i dispositiu judicial executessin la feinada de fotre’l fora de casa seva. Tot es va aturar a peu de carrer i via mur humà, i d’això se’n diu sindicalisme social, desobediència civil i defensa comunitària. La innegable evidència aclareix, amb llums i taquígrafs, que el desnonament només el va blocar la multitudinària mobilització de la gent. És a dir, que el Txema es va quedar salvat per la iniciativa popular del Sindicat de Llogateres i no pas per cap serena i severa decisió política, judicial o policial. I això que el president de la Generalitat fins i tot va fer un tuit de suport –malgrat que caldrà alguna cosa més que una piulada–. La batalla contra el mercat global és sempre local i la imatge concentrava centenars de veïns contra un fons voltor estranger ubicat a Nova York, que vulnera i esbotza la legislació vigent i que va fent impunement colivings prohibits de lloguer d’habitacions, als quals ja cobra per cambra molt més del que paga el Txema per un pis sencer. Paradoxalment, els màxims representants dels especuladors eren, dimecres passat, la jutgessa i els policies –és a dir, el sistema institucional–, que venien a accelerar l’expulsió de veïns. I d’aquí plora la criatura. La comitiva judicial ha deixat per escrit que ho tornarà a intentar el 15 d’abril. La gent, indubtablement, també. 

El ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 ha enviat aquest dilluns una carta a grans immobiliàries i fons d'inversió per indicar-los que els contractes dels seus inquilins que caduquin entre el 22 de març del 2026 i el 22 de desembre del 2027 s'hauran de prorrogar sempre que els arrendataris ho sol·licitin. El text enviat pel govern s'ha dirigit a tretze grans tenidors que concentren més de 100.000 habitatges a tot Espanya, segons ha informat el ministeri liderat per Pablo Bustinduy. El ministre ha justificat la carta perquè "imperi la claredat" i es garanteixi "el dret de més de dos milions de compatriotes a prorrogar els seus contractes" i que s'apliqui un topall a l'actualització de les seves rendes.

Barcelona ha fet aquest divendres un pas més per intentar protegir l'ús habitual de l'habitatge. El ple ha aprovat definitivament amb els vots del PSC, Barcelona en Comú i ERC una modificació del Pla General Metropolità (PGM) per establir que l'ús habitual i permanent de l'habitatge és el "prioritari" a la ciutat i que està per sobre de l'ús temporal. Un paraigua legal que, en el futur, ha de permetre al consistori desplegar la seva pròpia regulació per combatre el lloguer de temporada i models de negoci com el coallotjament.

L'Institut Català de Finances (ICF), la banca pública de la Generalitat, ha concedit fins al dia d'avui 846 préstecs a joves de 18 a 35 anys per obtenir l'entrada per a un pis. La mitjana atorgada és de 36.332 euros i un preu mitjà de l'habitatge de 189.908 euros amb una mitjana d'edat dels beneficiaris de 29,4 anys, segons les dades presentades pel secretari general d'Economia i president de la junta de govern de l'ICF, Juli Fernández i la consellera delegada de l'entitat Vanessa Servera.

El compte enrere per a la votació del decret amb les mesures d'habitatge que el govern espanyol ha aprovat per afrontar l'impacte econòmic de la guerra a l'Orient Mitjà ha desencadenat en una crida per part de col·lectius socials i partits d'esquerra als llogaters a demanar "ja" la pròrroga extraordinària de fins a dos anys dels termes i les condicions del contracte en cas que aquest finalitzi abans del 31 de desembre del 2027. Aquesta és una de les mesures estrella del decret que, a l'espera del resultat de la votació al Congrés, està en vigor (el límit temporal perquè sigui votat són 30 dies hàbils des que es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat).

Aquest cap de setmana vaig passar per l’assentament que ha estat desallotjat avui a la Sagrera, allà on s'està construint l’estació de l’AVE. Et queia l’ànima als peus: tot de barraques unipersonals aixecades amb fulloles cobertes amb plàstics aguantats amb pedres; roba posada a eixugar sobre cordills lligats en branques; cables elèctrics, restes de fogueres, carros de supermercat i deixalles per tot arreu, amb abundància d’ampolles i garrafes de plàstic. Els ocupants entraven i sortien pels forats que havien obert fàcilment a la xarxa de filferro. Veïns espantats, sensació d’inseguretat i més d’un robatori. Feia mesos que s’hi havien instal·lat, davant la passivitat d’Adif, propietària del terreny.

Dues veïnes de Sabadell han interposat una demanda judicial contra la Sareb —l'anomenat banc dolent— després que l'entitat els reclami més de tres milions d'euros per una hipoteca que mai van contractar, ni directament ni voluntàriament. Segons exposa la querella, que ja s'ha admès a tràmit, les afectades —ja difuntes— no van arribar a rebre els diners que ara se'ls exigeix que tornin. De fet, tal com explica la querella, el préstec va ser concedit a un tercer: la promotora immobiliària Wilder Bay SL, que posteriorment va entrar en concurs de creditors. A partir de llavors, el deute hipotecari va ser objecte de diverses cessions financeres fins que va arribar a la Sareb, que ara reclama el deute a les filles de les difuntes veïnes, que tenen 79 i 74 anys.

En un solar als entorns del pont del Treball Digne, al districte barceloní de Sant Andreu, s’acumulen carros carregats fins dalt de maletes, bicicletes i altres objectes personals. Els propietaris han recollit les pertinences a correcuita i s’hi mantenen a prop, asseguts en silenci al mateix pont o als extrems, o agrupats en bancs a l’espera de saber on poden anar ara per aixoplugar-se. Són més d’un centenar de persones que vivien en els dos assentaments de barraques situats en uns terrenys d’Adif que aquest dimecres a les vuit del matí un ampli dispositiu de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos d’Esquadra ha desallotjat i dispersat.

L'Associació de Propietaris d'Habitatges de Lloguer (Asval) ha anunciat aquest dimarts la creació d'una comissió permanent a Catalunya. Durant l'acte de presentació, Asval ha reivindicat que els cal més seguretat jurídica i un marc normatiu més "clar, estable i previsible". De fet, el nou delegat de l'associació a Catalunya, Carlos Muñoz, ha assegurat que aquesta manca de seguretat jurídica és la que en molts casos condueix a la "conflictivitat" entre titulars i inquilins. "Propietaris i llogaters compartim un interès comú: que el mercat funcioni", ha reivindicat Muñoz, que ha afegit: "Tots dos són parts d’una mateixa realitat. Sense propietaris, no hi ha oferta; sense llogaters, no hi ha ningú que demani l’habitatge".

Després del xoc amb el PSOE al si del consell de ministres divendres, Sumar dirigeix ara tota la pressió a Junts i al PP per ratificar la pròrroga dels contractes de lloguer i la limitació de les pujades de preu. És el segon decret que es va aprovar a banda del de les rebaixes fiscals: està en vigor des de diumenge, però necessita el vistiplau del Congrés –amb el vot decisiu de Junts– per no decaure. A primera hora d'aquest dilluns, en una entrevista a RNE, la vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, ha deixat clar que la votació serà "l'últim dia" per poder allargar al màxim el termini de vigència per convalidar la norma. Així doncs, la Moncloa tindrà trenta dies hàbils per portar aquest decret llei a la cambra baixa, cosa que situa l'examen parlamentari a la primera setmana de maig. "Les tres dretes han d'explicar per què fan mal a la ciutadania del nostre país", ha dit Díaz. Poc després, a TVE, el ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, ha fet una crida a impulsar la "campanya de pressió més gran" per aconseguir que la cambra baixa hi doni llum verda.

A Barcelona és possible viure de lloguer en un habitatge d'insalubritat extrema. També és possible viure-hi i que l'administrador n'estigui al corrent, que un tècnic de l'Ajuntament l'hagi visitat i que fins i tot un arquitecte hagi acreditat "una situació dramàtica d'humitats" que pot provocar rinitis, bronquitis i fins i tot pneumònia. Aquestes, de fet, són les afeccions respiratòries que cada hivern, des de fa ja cinc anys, encadena la seva llogatera, la Felicia. Amb les reformes obligatòries encara en marxa, ella abandonarà aquest àtic del Born d'aquí a pocs dies perquè la propietat ha decidit no renovar-li el contracte, que caduca d'aquí a uns mesos.

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura. El debat sobre la immigració, que tot just comencem a encetar, ha de centrar-se, doncs, en aquesta qüestió.

Llegim a l’ARA quines són les mesures del govern espanyol per parar la pujada de preus del petroli, que fa que pugi tot, amb causa o sense. És evident que els barrils de petroli que estem consumint avui eren al magatzem dels amos i subamos del món, i que els han apujat per anar avançant feina. I és evident que les verdures vingudes d’ultramar que consumiu (servidora ho evita) van venir amb avions i vaixells fa mesos, i que les càmeres frigorífiques on van ser desats fa mesos, també, s’abastien amb electricitat que encara no s’havia encarit per aquest efecte dominó que ens inventem a mitges. Les mesures del govern són abaixar l’IVA del combustible, el gas i l'electricitat. A l’estira-i-arronsa habitual entre partits (ara jo et demano més, perquè sembli que et collo, ara a tu no et puc concedir això per no semblar un calçasses), Sumar ha aconseguit que s'hi inclogui, de moment, “la pròrroga automàtica del lloguer”.