Hi ha guerres injustes, guerres equivocades i guerres evitables. Però n’hi ha una de pitjor: la guerra sense propòsit. És aquí on ens trobem.

“Si volen proves que l’Iran posa en perill el món sencer [...], ha atacat una zona civil amb armament per cometre assassinats en massa”. Això ho deia el primer ministre d’Israel, Benjamin Bibi Netanyahu, davant d’una zona residencial de la ciutat israeliana d’Arad, que va patir un atac amb míssils iranians. No es tracta de pintar cap esquema maniqueu en què el règim dels aiatol·làs pugui aparèixer com a “bo”, perquè es tracta d’una colla de males bèsties que mesclen l’ultranacionalisme i l’integrisme religiós amb una avarícia desmesurada i patològica: en aquest sentit, no es diferencia gens dels governs presidits per Trump i pel mateix Netanyahu. Algú m’objectarà que existeix una diferència fonamental, i és que els governs de Trump i Netanyahu són democràtics, mentre que el govern que ara lidera Mojtaba Khamenei és una dictadura. Cert, i aquest és precisament el drama: que certs governants utilitzin la democràcia, i la legitimació de les urnes, per actuar com la dictadura més indecent.

Es pot dir de moltes maneres, però el significat és el mateix: Benjamin Netanyahu és qui porta el timó de la guerra. Fins i tot ho tenen clar als EUA molts republicans, que estan molt lluny de ser antisionistes. L’excel·lent periodista israelià Barak Ravid, corresponsal a Washington, que sovint parla telefònicament amb Donald Trump, ho ha dit de la següent manera: cada dia que passa Trump s’identifica més amb Netanyahu.

Benjamin Netanyahu ha dedicat gran part de la seva vida política a fer que la guerra amb l’Iran sembli no només inevitable, sinó que ja arribava tard. Per al primer ministre israelià, el conflicte va ser una victòria des del moment mateix en què va començar. No perquè totes les conseqüències siguin bones per a Israel, sinó perquè pot presentar gairebé qualsevol resultat com una prova que sempre ha tingut raó: que calia plantar cara a l’Iran, que l’ús de la força era inevitable i que ajornar-ho només hauria fet l’amenaça encara més perillosa.

La guerra entre els Estats Units i Israel contra l'Iran viola flagrantment el dret internacional. Com ho han fet gairebé totes les guerres des de l'adopció de la Carta de les Nacions Unides l'any 1945, que prohibeix l'ús de la força excepte en defensa pròpia o quan compta amb l’autorització del Consell de Seguretat, com en els casos de la Guerra de Corea (1950-53) i la primera Guerra del Golf (1990-91). L'actual guerra contra l'Iran no destaca per la seva il·legalitat, sinó per l’absència d’un objectiu clar o assolible.

Acabem la setmana amb la benzina enfilant-se i la guerra també. Perquè ens en fem una idea, el departament del Tresor dels Estats Units ha anunciat que autoritzarà temporalment als països que comprin petroli rus de petroliers que estiguin en trànsit. El nou líder suprem de l’Iran, fill de l’anterior, diu que l’estret d’Ormuz continuarà tancat mentre Netanyahu calla i bombardeja i Trump parla per continuar ocupant el centre de l’escenari en solitari i diu coses del tipus que l’augment dels carburants està portant molts beneficis a les empreses americanes.

La guerra a l'Orient Mitjà és un despropòsit que només podien tirar endavant dos líders com Trump i Netanyahu, molt més desesperats del que alguns volen suposar. Desesperats per esquivar les conseqüències del seu propi comportament (presumptament) criminal o delictiu: la presidència de Netanyahu, amb el genocidi de Gaza inclòs, és una contínua fugida endavant per no haver de respondre en els judicis que té pendents per diverses acusacions, principalment de corrupció a diversos nivells. Per la seva banda, Trump realment ha aconseguit una maniobra de distracció perquè no es parli dels papers d'Epstein i de la seva implicació en la xarxa de pederàstia dels poderosos d'Occident. L'únic atlantisme que ha conegut mai Trump era el que reunia pederastes extremadament rics dels dos costats de l'Atlàntic a Little Saint James, una de les Illes Verges nord-americanes, on el proxeneta Epstein i els seus amics, convidats, clients i extorquits (sovint eren aquestes quatre coses alhora) cometien els seus crims i abusos contra menors. Pocs dies abans de l'atac d'Israel i els EUA, els mitjans d'arreu del món parlaven d'un terratrèmol global de la política i les altes finances que ja havia derivat en la detenció, i una certa vergonya pública, per a tot un Windsor, el príncep o expríncep Andreu. A partir del 28 de febrer, data del primer atac dels EUA i Israel contra l'Iran, es perd el senyal d'Epstein i el seu imperi de depravació.

Suposo que aquestes altures ha quedat clar que quan parlem de la guerra de l’Iran estem parlant d’un conflicte que, a part d’haver-hi morts i desplaçats que, de moment, no som nosaltres, hi ha perjudicis econòmics que sí que ens afecten a nosaltres, sobretot perquè el preu del petroli s’ha disparat i amenaça amb apujar el preu de gairebé tot en cascada.

Tal com era de preveure, el règim iranià ha respost a l'ofensiva dels Estats Units i Israel contra el seu territori intentant estendre al màxim el conflicte per convertir-lo en una guerra regional. Des del primer dia, Teheran ja va atacar els països del golf Pèrsic on hi ha bases nord-americanes (Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Oman), i aquest dilluns Hezbollah, la milícia aliada de l'Iran al Líban, ha entrat en acció llançant míssils contra Israel. El conflicte fins i tot ha arribat a territori de la UE, ja que un dron iranià ha impactat en una base britànica situada a Xipre.

Poc després d'assumir el càrrec de primer ministre d'Israel l'any 1996, Benjamin Netanyahu va encarregar un informe a un grup d'experts neoconservadors sobre el futur de l'Orient Mitjà. El resultat va ser una mena de full de ruta anomenat Clean Break que proposava un nou ordre regional basat en una hegemonia israelianoamericana sostinguda sobre l'ús de la força. L'ascens al poder de Donald Trump i els atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 van oferir a Netanyahu una oportunitat d'or per fer realitat el seu somni d'un Israel amb un domini incontestat, el que ara anomena “el nou Orient Mitjà”. La guerra iniciada aquest dissabte és tot just la seva culminació.

La mort del líder suprem de l'Iran, Ali Khamenei, en un atac al complex governamental de Teheran executat per Israel a partir d'informació facilitada per la CIA nord-americana, obre una nova etapa al país. Khamenei havia concentrat durant 37 anys el poder polític i religiós i la seva desaparició és un canvi innegable. Un consell format pel president, el cap del poder judicial i un clergue ha assumit provisionalment les seves funcions, fins que una assemblea d'experts designi un successor. Amb tot, l'atac d'Israel i els Estats Units també ha eliminat altres elements clau de la cúpula iraniana. Encara no se sap fins a quin punt ha erosionat el règim, però és evident que l'ha deixat tocat, i per això Donald Trump i Benjamin Netanyahu criden els iranians a enderrocar la dictadura religiosa que els ha governat fins ara. Mentrestant, el règim iranià ha reaccionat intentant escalar el conflicte a tota la regió, atacant Israel i bases americanes i altres objectius a l'Iraq, Kuwait, Bahrain, Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Oman.

L'última aventura militar de Donald Trump i Benjamin Netanyahu, l'atac a l'Iran, té un objectiu clar: enderrocar el règim dels aiatol·làs, canviar el govern del país i controlar la regió. El president nord-americà l'ha emprès esperonat per l'èxit de l'operació a Veneçuela, d'on va aconseguir endur-se Nicolás Maduro en una operació llampec i, segons sembla fins ara, imposar-hi de facto un govern obedient als seus interessos. Però l'Iran no és Veneçuela i l'atac que va començar dissabte a la matinada tampoc no és una ràtzia ràpida. Encara que els iranians, cansats del règim repressiu i masclista a què estan sotmesos, facin cas a la crida de Trump i Netanyahu i facin caure el seu govern, no serà fàcil que una altra opció es consolidi. A més, les conseqüències d'aquesta operació militar poden afectar tota una regió ja força inestable de maneres que encara són difícils de preveure. L'Iran ha respost atacant les bases nord-americanes a Bahrain, Kuwait, els Emirats Àrabs i Qatar, i això pot afavorir una escalada del conflicte a tota la regió. De moment, caldrà comprovar quins efectes pot tenir l'atac per al trànsit de mercaderies per l'estret d'Ormuz, un punt clau per al comerç internacional. L'Iran ja va anunciar ahir que començava les maniobres per bloquejar-lo i, si se'n surt, les conseqüències econòmiques seran d'escala global.

Sabem per l’ARA que un nadó de dos mesos ha mort a la ciutat de Gaza, en un hospital de campanya, a causa del fred i el temporal de pluja. Amb bon criteri, el diari ens fa saber-ne el nom, Arkan Firas Musleh, que no deu haver arribat a Benjamin Netanyahu ni a Donald Trump, reunits als Estats Units per parlar d’aquest acord de pau, que no els toca directament.

Des que Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca, les trobades amb Benjamin Netanyahu s'han tornat pràcticament una rutina. Aquest dilluns l'escenari de la reunió –la cinquena entre els dos dirigents– ha estat la residència de Mar-a-Lago, que diumenge va acollir la trobada del president dels Estats Units amb Volodímir Zelenski. Els analistes auguraven que el retard de Netanyahu per fer avançar el pla de pau a Gaza desgastaria les relacions amb la Casa Blanca, però Trump ha tancat files amb el seu aliat i ha enviat la pilota a la teulada de Hamàs. "Israel ha complert el pla al 100%", ha assegurat el president dels Estats Units.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha sol·licitat al president del país un indult en el marc del seu judici per corrupció, que dura des del 2020. Segons Netanyahu, els procediments judicials dificulten la seva capacitat de governar i un indult seria positiu per a Israel.

Donald Trump fa temps que intenta llançar un bot salvavides a Benjamin Netanyahu perquè no acabi condemnat per corrupció. Prenent-se a ell com a exemple, el president dels Estats Units pressiona el seu homòleg israelià, Isaac Herzog, perquè indulti el primer ministre, que està acusat de suborn, frau i abús de confiança en tres casos de corrupció diferents. L'últim pas que ha fet ha estat enviar una carta a Herzog per demanar-li formalment el perdó presidencial, segons ha informat el president israelià.

Benjamin Netanyahu passa un moment polític especialment delicat. Després de gairebé dues setmanes d'alto el foc amb Hamàs, la coalició de govern a Israel enfronta l'aprovació en primera lectura d'un projecte de llei que preveu l'annexió de part de Cisjordània. La iniciativa ha generat inquietud a Washington. El president Donald Trump va expressar el seu descontentament i el secretari d'Estat, Marco Rubio, va viatjar a Tel-Aviv per supervisar la situació i advertir sobre possibles repercussions diplomàtiques.

Durant la seva històrica al·locució davant del ple de la Knesset, el president dels Estats Units, Donald Trump, va demanar al president israelià, Isaac Herzog, que indultés el primer ministre, Benjamin Netanyahu, que és jutjat per diversos casos de corrupció per un tribunal de Jerusalem. Ho va dir en presència de tots dos, i no era la primera vegada que ho deixava caure, sinó que ja va demanar "alliberar Bibi" el juny passat. Però ¿quin recorregut pot tenir a la pràctica, el suggeriment de Trump?

Els fastos a Tel-Aviv i a Sharm al-Sheikh, el discurs triomfal de Trump davant la Knesset i la signatura de l'acord de pau en un complex turístic del mar Roig en presència d'una trentena de mandataris del món, tota aquesta eufòria del poder, s'hauria de llegir en paral·lel amb realitats com la que ens explicava Cristina Mas en el seu reportatge de diumenge en aquest diari. Explica com els camps d'oliveres de Cisjordània, base per a la supervivència de tantes famílies, han estat arrasats sense contemplacions: deu mil oliveres arrencades en quaranta-vuit hores per esquadrons d'excavadores protegides per l'exèrcit israelià. Per als palestins les oliveres són economia, però també paisatge, patrimoni, cultura, memòria, identitat. El fet ens recorda la naturalesa ferotgement colonial d'una guerra que també és de neteja ètnica. El pitjor de la guerra són els morts, però la guerra no són només els morts. Són moltes coses al mateix temps, i s'equivoca qui vulgui creure que l'odi a un bàndol i a l'altre remetrà, i que la pressió contra els palestins perquè se'n vagin de casa seva no continuarà. Els fills dels pagesos a qui s'ha arrabassat les oliveres davant dels seus ulls impotents, i a qui s'ha deixat abandonats a la desolació i la intempèrie, no salten d'alegria al pas de les comitives oficials. Viuran amb la marca de la humiliació que es va infligir als seus pares.

Europa, Gaza i Israel s’han llevat aquest matí amb la notícia que "Israel i Hamàs han aprovat la primera fase del pla de pau". Com a resultat, "tots els ostatges seran alliberats molt aviat, i Israel retirarà les seves tropes fins a una línia acordada com a primer pas cap a una pau ferma i duradora".