El Correllengua Agermanat celebrarà el seu acte central el 21 d’abril a la plaça Comercial de Barcelona amb diversos grups musicals dels Països Catalans. Aquesta jornada musical i cultural serà un punt clau del recorregut de la Flama de la Llengua, i comptarà amb Auxili, Els Catarres, La Fúmiga i la Companyia Elèctrica Dharma, entre altres grups i artistes coneguts com ara Júlia Colom, Mar Grimalt, La Maria, Pèl de Gall, Pitxorines i Xanguito, Abril i Maxime Cayuela.

No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.

D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!  

He pogut veure i sentir, a xarxes, el discurs que va fer el periodista d’esports de TV3 Xavier Bonastre per acomiadar-se dels seus companys el dia que es jubilava (des de fa mesos només faig que veure gent de la meva quinta que es jubilen, i és un recordatori una mica inquietant). Des d’aquí felicito en Xavier Bonastre per la jubilació i per tants anys de bona feina, i, especialment, el felicito per les paraules que va dir en el moment –emocionant– del seu comiat.

Acabem la setmana amb la benzina enfilant-se i la guerra també. Perquè ens en fem una idea, el departament del Tresor dels Estats Units ha anunciat que autoritzarà temporalment als països que comprin petroli rus de petroliers que estiguin en trànsit. El nou líder suprem de l’Iran, fill de l’anterior, diu que l’estret d’Ormuz continuarà tancat mentre Netanyahu calla i bombardeja i Trump parla per continuar ocupant el centre de l’escenari en solitari i diu coses del tipus que l’augment dels carburants està portant molts beneficis a les empreses americanes.

Aquesta és la història d’una noia dormilega i un peix saltimbanqui. Fa molts anys, en un lloc anomenat Catalunya, uns senyors amb posat malhumorat i amb bigotis i barbetes de color betum, o detergent nuclear, creien que el català no estava mort sinó que era una Bella Dorment. Van muntar botigues amb franquícies a tot el país i les van batejar com “La Renaixença”. Què volien vendre? Salfumant! No, és broma. Creien que el català despertaria després de la narcolèpsia de 1714 tenint una llengua literària, de cultura. I com ho farien això? Amb sexe.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va emetre fa uns dies un dictamen en què –com no podia ser d'altra manera– desautoritzava la pretensió de l'Ajuntament de València de fer servir d'ara endavant dues formes del nom de la ciutat: una en castellà (Valencia) i una altra d'inventada (Valéncia, amb un accent agut damunt la e), que, segons l'equip de govern –format per PP i Vox– reprodueix millor la manera com els valencians pronuncien el topònim de la capital del País Valencià. L'AVL exposa tota l'argumentació filològica que fa al cas per concloure que València només té un nom: és en valencià (és a dir, en català) i s'escriu amb accent obert. No tancat. No hi ha cap necessitat ni cap justificació per fer servir una versió “castellana” del nom de la ciutat. I encara menys per posar en circulació aquest bunyol, “Valéncia”, que simplement és una falta greu d'ortografia i una exhibició gratuïta de la grolleria i el fanatisme anticatalà dels dirigents del PP i Vox. Perquè és sabut de tothom que la pretensió dels dos partits ultranacionalistes no és escriure “com parlen els valencians” (no hi ha cap llengua al món que s'escrigui “com parlen” els seus parlants; si us ve de gust ampliar informació filològica us recomano que llegiu el dictamen de l'AVL), sinó practicar el secessionisme lingüístic i promoure, des de les institucions públiques, l'analfabeta idea que existeix una “llengua valenciana” diferent i separada de la llengua catalana. Per què? Perquè pensen que així van contra Catalunya i a favor d'Espanya. El raonament és completament delirant i el simple fet de transcriure'l produeix vergonya aliena, però és el que defensa i proclama l'ultranacionalisme espanyolista des de sempre. Són negacionistes i enemics de la ciència, la cultura i el coneixement en tots els àmbits, però en aquest (en el de la llengua catalana, i l'odi que li professen) més que en cap altre, perquè pensen que l'existència i la vitalitat del català són incompatibles amb l'existència i la vitalitat d'Espanya.

La batalla de la llengua ha tornat a la palestra al País Valencià amb el govern del PP amb el suport extern de Vox, però també al consistori del cap i casal, on l'alcaldessa María José Catalá ha emprès una guerra contra el català i el topònim de la seva ciutat. El primer any del seu mandat ja va anunciar que volia castellanitzar València i el seu topònim per incloure una denominació bilingüe amb Valencia en castellà i una versió valenciana secessionista, Valéncia, amb l'aval de Vox i els grupuscles anticatalanistes; i el juliol de l'any passat l'Ajuntament ho va aprovar i va enviar al govern valencià la proposta. Però aquest divendres l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha emès un dur informe en què rebutja el canvi, segons ha avançat Levante i ha confirmat l'ARA.

Llegia l’editorial del dia de Reis, de l’ARA, sobre les coses tan grosses que passen al món. Trobo que els editorials, com les crítiques (literàries, musicals...), com els articles d’això que en diem “opinió”, no només han de donar contingut. També han d’estar ben escrits. I vet aquí, doncs, que m’hi trobo aquesta frase. “Però, de retruc, l'alarma també afecta una Europa indecisa i incapaç de fer valer la seva potència conjunta i els seus valors democràtics i humanistes, com s'ha vist els últims temps amb l'estantissa resistència davant el menyspreu amb què Trump ha tractat la UE”. Hi ha una paraula, aquí, que em fa esborronar, per precisa, per atrevida, per culta. Estantissa. La conec, no pas per tradició familiar, sinó gràcies a una lectura. Estantís o estantissa. Un aliment “corromput”, que “no és fresc”, diu el DIEC. L’exemple del diccionari per parlar-ne en sentit figurat, per extensió, és justament sobre polítics. Vaig llegir aquesta paraula, també en sentit figurat, en un passatge de la sarsuela L’aplech del Remei, d’Anselm Clavé (sí, sí, el dels cors). Cito de memòria. La Tuietes, protagonista de l’obra, en vers i ambientada a Caldes de Montbui, es refereix a un pretendent com “un senyor més estantís que el xanguet que a plaça llencen”.

N’hi hauria prou amb aquest eslògan per respondre als constants (i amables) suggeriments perquè el català provi de fer-se una llengua més “simpàtica”. L’argumentació, com és sabut, parteix del malestar d’alguns sectors (quasi sempre castellanoparlants) per l’existència de mesures coercitives, o sancionadores, per protegir l’ús de la llengua pròpia. Ho diuen, de ben segur, pel nostre bé i pel bé de la llengua. No en tenim cap dubte. Però com que pertoca respondre amb la mateixa empatia i amb la mateixa bona fe desinteressada, aquí ve un enèsim intent. Ja no per justificar les coercions o sancions, sinó també per justificar el desig de primacia: i és que el català no és una llengua qualsevol. No és només oficial. Ni tan sols és només pròpia. També té un valor universal, per si mateixa, que és el fet de poder-se identificar com la llengua de la llibertat.

Circula una teoria que sosté que l'ús del català cau a Catalunya perquè "s'ha fet antipàtic" per les polítiques de normalització lingüística. Una teoria abraçada pel PP, segons va dir a l'ARA el secretari general català, Santi Rodríguez, i abans per Ciutadans. Diversos dirigents populars sostenen que estan "preocupats" per la caiguda de l'ús social del català, que atribueixen a aquesta suposada antipatia, especialment –diuen– entre els joves. El PSC també havia apuntat el 2019 a la "instrumentalització" de la llengua per part de l'independentisme i com això havia pogut danyar-la. Té base sòlida aquesta teoria? En aquells territoris on no s'han aplicat les mateixes polítiques, l'ús del català no ha caigut?

Acabo d'arribar de Mèxic i em trobo amb la paradoxa que de cop sento parlar menys català a Barcelona que a la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara. La FIL ha estat una fabulosa bombolla d’autoestima. Era ple d’autors en llengua catalana –el 74% dels autors convidats ho eren en la llengua pròpia del país–, i els que escriuen en castellà, que per raons òbvies són els que més triomfaven allí –Javier Cercas o Eduardo Mendoza– naturalment també tiraven sovint del català en les converses privades.

Després de saber-se les últimes dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població queda clar que la remuntada del català ha de passar per dotar la llengua d’unes normes d’ús clares. No em refereixo, esclar, a normes gramaticals sinó a normes polítiques. La més important seria fer el seu coneixement tan obligatori com és el del castellà. Per viure i treballar a Catalunya cal conèixer el català.

Dimecres a la nit, a Joc de cartes hi competien quatre restaurants de Barcelona per veure quin oferia l’esmorzar més complet. Dos dels establiments escollits feien els tradicionals esmorzars de forquilla i els altres dos optaven pel plantejament del brunch. Una de les participants, l’Ingrid, de cognom alemany, va explicar que el seu origen era un 50% germànic i l’altre 50% català, tot i que era evident que estava molt més familiaritzada amb el castellà. També va explicar que s’havia format a l’escola alemanya. Tot i així, l’Ingrid va esforçar-se per parlar en català en tot moment, malgrat les dificultats que li suposava. Li costava conjugar alguns verbs i utilitzava alguns barbarismes quan no trobava la paraula correcta. Mai es va queixar, mai va canviar al castellà i, quan la resta de concursants i el presentador van voler posar a prova els seus coneixements gastronòmics, ella va donar les explicacions sempre en català, anant més a poc a poc quan convenia per pensar bé com ho havia de dir. No passa gaire sovint que es pugui veure algú a la televisió tan resilient a l’hora de fer servir el català, sobretot quan els altres t’estan tractant amb suficiència.

Els grups Republicà, EH Bildu, EAJ-PNV, BNG, Comuns, Compromís i Més per Mallorca han presentat una proposició de llei per garantir el plurilingüisme real a l’Estat per la via de corregir el biaix monolingüe de les institucions estatals i assegurar el dret efectiu de la ciutadania a relacionar-se en qualsevol llengua oficial. Es tracta d’un compromís adquirit pel PSOE en el moment de constituir-se el Congrés dels Diputats, l’agost de 2023, com el de promoure la institucionalització del català a la UE, però cuinat més lentament i amb l’avantatge que només depèn de les majories al Parlament espanyol. 

¿Les onades migratòries internacionals –l’arribada de 3,7 milions d’estrangers en 25 anys dels quals 1,7 s’han quedat a viure a Catalunya– canvien definitivament les expectatives que hi havia sobre l’hegemonia lingüística del català? Aquest és el plantejament clau del debat que es va celebrar dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) sobre immigració i llengua, en el cicle de pensament que organitzen aquesta entitat i el diari ARA. Sens dubte el clima és pessimista però constructiu.

So entretallat, discursos que se superposen i continus "no et sento", "no se sent", "no t'entenc". Aquesta és la situació que van viure els prop de 700 docents que la setmana passada es van connectar a la reunió informativa sobre els criteris d'avaluació de les proves de català de cara a la selectivitat del juny que ve. Més enllà dels problemes tècnics de la reunió, diversos docents s'han queixat que el contingut d'aquesta sessió va ser menys aclaridor del que esperaven i que alguns dels criteris estrenats a les PAU del curs passat "no tenen sentit".

Un efecte que fàcilment pot tenir l'encallament, o la negativa per omissió, del reconeixement del català com a llengua oficial a Europa és el reforçament de l'antieuropeisme a Catalunya, o als Països Catalans. És un efecte indesitjable que en cas de produir-se haurà estat propiciat per les mateixes elits europees i la seva actitud dubitativa, reticent, hostil i tecnocràtica davant de la diversitat lingüística de la Unió Europea. La paralització del reconeixement del català, el gallec i l'euskera com a llengües d'Europa és una altra mostra de la falta de capacitat de la UE per donar una resposta interessant, positiva, activa, no només als problemes geopolítics, sinó també a la seva realitat interna.

Comencem la setmana amb la notícia que en el Consell d’Assumptes Generals de la Unió Europea de demà (n’hi ha un cada mes), no es debatrà la demanda d’Espanya per fer oficials el català, el basc i el gallec. És Espanya mateixa la que ha decidit no portar-ho a l’ordre del dia de la reunió, perquè la posició d’Alemanya continua sent la mateixa: “Nein!”, i cal la unanimitat per fer el canvi. El canceller conservador Merz fa causa comuna amb el grup popular del Parlament Europeu i del “no” no es mou. El PP espanyol (Dolors Montserrat) no vol donar-li aquest triomf a Sánchez perquè seria reforçar el seu pacte amb Junts.