Veneçuela, Europa, Espanya...
Trump, imparable i agressiu, ha tornat a descol·locar el tauler geopolític mundial. A hores d'ara, no sembla que res el pugui aturar. La irrupció militar dels EUA contra el president veneçolà, Nicolás Maduro, i la pretensió de col·locar un govern obedient a Caracas amb la número dos del chavisme, Delcy Rodríguez, suposen un nou pas de gegant contra el dret internacional –començant per la manca de respecte a la sobirania nacional– i contra el mateix estat de dret democràtic estatunidenc –Trump hauria d'haver sol·licitat permís al Congrés per a la intervenció armada a Veneçuela.
Per descomptat, la sotsobra és majúscula als països de l'Amèrica Llatina, que amb la doctrina Monroe ressuscitada tornen a veure's directament amenaçats com el "pati del darrere" de Washington. Però, de retruc, l'alarma també afecta una Europa indecisa i incapaç de fer valer la seva potència conjunta i els seus valors democràtics i humanistes, com s'ha vist els últims temps amb l'estantissa resistència davant el menyspreu amb què Trump ha tractat la UE en les negociacions amb Moscou per a la guerra d'Ucraïna.
Ara, rere l'atac de Trump a la sobirania veneçolana, es fa encara més evident la idea del repartiment del món en àrees d'influència per als EUA, Rússia i la Xina, i s'explicita la deslegitimació dels ressorts democràtics i diplomàtics. Trump no té escrúpols a l'hora de defensar la llei i els interessos del més fort. Putin i Xi tindran cada cop més coartada per fer i desfer en les seves àrees d'influència. Tota l'arquitectura sorgida després de la Segona Guerra Mundial se'n va en orris i, amb ella, Europa queda en terreny de ningú, sola davant l'amenaça russa, però també davant d'un expansionisme trumpista que ha deixat clar que vol quedar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca.
Quan s'atrevirà Europa a emprendre sense embuts un camí propi –un exèrcit comú– de defensa? Quant trigarà a entendre que necessita imperiosament una veu forta, tant en termes militars com econòmics i polítics? El repte, esclar, no arriba en el millor moment, amb Trump minant la cohesió continental fent costat a líders d'ultradreta. I quan els partits tradicionals, a dreta i esquerra, estan perdent peu. Però o bé hi ha reacció o bé el declivi europeu que denuncia Trump serà una profecia (auto)acomplerta –a Trump, en efecte, ja li va bé una Europa fragmentada i decadent.
I Espanya? Amb Veneçuela, el president Pedro Sánchez s'està erigint en el líder europeu que empeny la UE cap a una posició de desmarcatge de Trump, tal com va fer amb Gaza. Fent valer els llaços històrics amb l'Amèrica Llatina, s'ha posat al costat dels governs d'esquerres democràtics –el Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic i l'Uruguai– que pretenen frenar el nou imperialisme nord-americà, i alhora està buscant que Brussel·les surti del seu acomplexament. I més enllà de l'efectivitat d'aquests gestos, a escala interna el seu posicionament li pot donar aire per mobilitzar l'electorat, sobretot tenint en compte el desconcert erràtic d'un PP que s'ha vist superat per les contradiccions entre el seu antichavisme, la defensa d'una Corina Machado descartada per Trump i les tímides apel·lacions al dret internacional.
