“Fer equip amb el Gabriel [Rufián] em sembla una gran idea”, va dir fa uns dies Irene Montero, en un canvi significatiu d'actitud. A Sumar s'ha retirat de la primera línia l'enemiga més odiada de Montero, Yolanda Díaz, que ha deixat clar que acabarà el seu actual mandat com a vicepresidenta del govern espanyol, però que ja no es presentarà com a candidata de Sumar. També fa ja uns dies que Yolanda Díaz va deixar clara la seva bona disposició a la possibilitat d'unir (o subsumir) Sumar en un projecte més ampli de les esquerres-a-l'esquerra-del-PSOE per concórrer a les eleccions generals, tal com proposa el portaveu d'ERC al Congrés, el susdit Gabriel Rufián, convertit en la mèrlera blanca (traducció del castellà mirlo blanco, ja m'excusaran) de les esquerres, d'allò que Salvador Espriu anomenava la pell de brau. És a dir: esquerres catalanes, gallegues, basques i espanyoles, esquerres independentistes i unionistes, unides per aturar el pas a la dreta i l'extrema dreta. D'això en bona part anaven algunes de les obres principals d'Espriu, com la peça teatral Primera història d'Esther o els poemes de La pell de brau. Som als voltants de l'iberisme, la idea d'una península Ibèrica formada per un conjunt de cultures i llengües (la portuguesa, la castellana, la basca, la gallega i la catalana, que inclou Catalunya, el País Valencià i les Balears) que han de conviure en pau, respecte i coneixement mutu. Una idea que Espriu reprèn de Joan Maragall i que han defensat altres intel·lectuals: recentment, el portuguès José Saramago o l'asturià Xuan Bello.

El front republicà que Gabriel Rufián idealitza per aturar l'extrema dreta té l'enorme resistència dels partits que l'haurien d'integrar. El primer opositor és, de fet, Esquerra. Des de la presentació d'aquest dimecres a Madrid hi ha a més una pregunta que ressona: si les catorze esquerres de les quals parla Rufián no haurien de competir entre elles, qui s'hauria de presentar a cada província? Ell no va donar una resposta clara, però sí que va deixar intuir que la marca s'hauria de decidir en funció de les expectatives electorals en cada territori en concret. Probablement, dins el cap del portaveu d'ERC al Congrés, el seu partit seria el referent d'aquest front d'esquerres a Catalunya. Però, esclar, com es determinaria qui té millors expectatives? En funció de les enquestes? Dels últims resultats? De la història de cada partit?

Després de dotze anys de presó sota la feroç dictadura uruguaiana, José Pepe Mujica es va sentir autoritzat per declarar: "Si ens posem a discutir sobre les nostres diferències, ens podem passar tota la vida discutint. Si ens posem a treballar sobre les nostres coincidències, estarem tota la vida treballant junts pel canvi".

Les declaracions de la secretària general de Podem, Ione Belarra, a l'entrevista que li feia diumenge passat Núria Orriols en aquest diari han portat cua tota la setmana i han revifat una de les tírries més enquistades i improductives del món polític català i espanyol. És la que enfronta la dreta catalana amb l'esquerra espanyola, amb acusacions mútues que sempre són les mateixes i que se sustenten bàsicament en prejudicis i llocs comuns. La mateixa Ione Belarra és una d'aquestes figures a qui li encanta expressar-se amb consignes, i se sent reafirmada quan deixa anar els tòpics segons els quals la dreta catalana és una reproducció si fa no fa de l'espanyola, perquè pel que es veu la seva capacitat d'observació i anàlisi de la realitat és incapaç d'anar més enllà. És cert que el català ranci i escanyapobres existeix, i aquests mateixos dies hem vist el president de la patronal, Josep Sánchez Llibre, quasi retorçant-se en les reverències simultànies al PP, Vox i Junts per haver votat contra la setmana laboral de 37,5 hores. Però és absurd i injust que Belarra, i els que pensen com ella, neguin l'evidència que una part important de la dreta catalana (al contrari de l'espanyola) va tenir un paper fonamental en la lluita antifranquista, i que també ha contribuït de forma decisiva, per a bé i per mal, en la construcció de l'abonyegada democràcia espanyola. Per altra banda, i com se li ha recordat, és de mal gust que Belarra s'aventuri en conjectures sobre què farien o deixarien de fer els Mossos en una situació hipotètica, quan els cossos de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenen un historial tan desgraciat i tan real pel que fa a racisme i repressió d'immigrants, i quan la massacre de Melilla de fa tres anys es va perpetrar sent ella ministra, sense que Podem aconseguís fer dimitir Marlaska ni amb prou feines se sentís la veu de Belarra dins del consell de ministres.

El congrés del PSOE no ha estat una cimera de renovació de persones i discursos sinó de reafirmació. Tenint en compte l’estat actual de la política espanyola, amb l’atac per terra, mar, aire i la judicatura a la figura de Pedro Sánchez, difícilment es podia fer altra cosa que esgrimir unitat i convenciment, encara que una vegada més la federació socialista madrilenya ha actuat d’element discordant. És força obvi que, a hores d’ara, gairebé és un miracle que el govern es mantingui dempeus. No es pot negar la resistència i perseverança del seu líder i el sector més afí que l’acompanya. Encara que bona part de les acusacions de corrupció que li fa el Partit Popular tenen poca base i se sostenen sobre la col·laboració necessària i imprescindible del poder judicial, el relat d'un govern no sé si corrupte però almenys extremadament dèbil sí que l’ha imposat el Partit Popular, que cada vegada es troba més còmode operant amb l’estratègia que dicta Miguel Ángel Rodríguez –l’Steve Bannon espanyol–, que se sosté sobre un ampli control dels mitjans dedicats en cos i ànima a lliurar la batalla cultural contra les idees i la política progressistes. Invents, rumors, falsedats neixen als digitals per ser recollits pels portaveus populars, que els donen veracitat, de manera que tot seguit hi entren els mitjans en paper conservadors, i algun jutge agafa el tema. Ja ho tindríem. Més enllà del cas Ábalos-Koldo, no sembla que hi hagi gran cosa, però el retrat ja està fet. L’altre gran element de debilitat del govern són uns molt fràgils socis parlamentaris. Dependre de l’independentisme català implica perdre moltes votacions i transmetre una sensació d’agonia continuada i d’inestabilitat política. Què pot sortir malament quan depens de Carles Puigdemont?

Ni el carismàtic i polèmic líder de La França Insubmisa (LFI), Jean-Luc Mélenchon, ni cap altre dels líders dels partits de l'esquerra francesa aliats en el Nou Front Popular (NFP) s'esperaven guanyar les eleccions legislatives. Tenien l'esperança, però sabien que era una missió gairebé impossible: totes les enquestes auguraven la victòria de l'extrema dreta de Marine Le Pen. El diumenge 7 de juliol a la nit arribava la sorpresa. El NFP –format pels insubmisos, els socialistes, els ecologistes i els comunistes– havia obtingut 182 escons a l'Assemblea Nacional, lluny de la majoria absoluta però més que qualsevol altre bloc. L'esquerra serà la primera força parlamentària, per davant dels macronistes i de Le Pen. "Hem aconseguit un resultat que ens deien que era impossible", afirmava Mélenchon la nit electoral.

1. On és l’esquerra? Ha calgut que l’amenaça de l’extrema dreta escalés a França fins a tocar les portes del poder i treure els colors a la V República perquè s’hagi pres consciència de la gravetat de la situació. I, tanmateix, ja fa temps que l’onada reaccionària recorre el continent i està prou instal·lada en algun país, per exemple Itàlia, on l'astúcia i les formes amables de Giorgia Meloni l’estan normalitzant perillosament. Què s'hi pot fer? Mantenir el tabú o obrir la porta als pactes amb l’extrema dreta? Bona part del futur de la deriva autoritària de les democràcies europees es juga a França. De fet, la decisió de Macron de convocar eleccions pot canviar definitivament els paràmetres dels règims de postguerra. Un moment que interpel·la França, però també països com Espanya, on l’extrema dreta va fent camí i ja està a punt de pujar a cavall del PP via Ayuso. Què hi ha darrere de tot plegat? El pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital. Dit d’una altra manera, ni la burgesia ni el proletariat són el que eren.

A França, les forces d'esquerra han format un Nou Front Popular per aturar l'avenç de la ultradreta, i l'activista Julian Assange ha obtingut per fi la llibertat després d'arribar a un acord amb el govern dels EUA. Són dues notícies inconnexes, en principi, i a més cal mirar la corresponent lletra petita de cadascuna. El Nou Front Popular ha aconseguit escurçar distàncies respecte al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i les expectatives als sondejos del candidat ultradretà, Jordan Bardella, per a les eleccions legislatives de diumenge que ve, queden per sota de la majoria absoluta. Ara bé, el Front d'esquerres no obtindria suports per formar govern, i són notòries les tensions internes en una aliança entre el Partit Socialista, el Partit Comunista i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon: l'expresident socialista François Hollande (el que tenia un perruquer caríssim) no s'ha estat d'etzibar-li a Mélenchon que, si realment vol ser útil a les esquerres, el millor que pot fer és “posar-se a un costat i callar”. Pel que fa a Assange, al creador de Wikileaks li ha calgut declarar-se culpable per obtenir l'acord que li ha permès sortir d'una presó britànica cap a Austràlia, després de 12 anys de privació de llibertat, persecució judicial salvatge, campanyes de difamació, agressions contra els seus familiars i un fort desgast físic i psíquic, del qual està per veure si es podrà recuperar. No s'ha d'oblidar, a més, que la benevolència de Biden ve induïda per la necessitat urgent que té el president americà de sumar algun punt a favor davant del seu electorat, en una campanya per a la reelecció contra Trump que se li presenta molt costeruda.

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

Els resultats de les passades eleccions han obert unes extraordinàries oportunitats de cara al futur de l’actual societat espanyola. Les més que probables negociacions entre les esquerres de tot l’estat i els independentismes catalans i bascos per a la constitució del govern poden pintar aquest futur d’un color molt rosat però també molt negre. No em toca pas participar-hi, ni crec pas que sigui fàcil, però sovint rebo preguntes de gent propera, i per això m’he atrevit a fer algunes consideracions al respecte. Les enfoco cap a tres àrees que sembla que poden ser les que més es poden debatre en la negociació: el grau de benestar socioeconòmic personal i de creixement econòmic, amb l’evolució de la desigualtat; l’augment o la reducció de la llibertat personal per la convivència pacífica, junt amb un nivell superior de sobirania política, i, a molta més distància, el model polític republicà o monàrquic. 

Una de les lliçons que més m’han costat d’assimilar al llarg de la vida i que més agraeixo haver comprès, després de molta suada per part dels qui m’estimen, és que el coneixement no sempre arriba a través d’una única forma d’aprehensió. No totes les coses s’han d’observar de la mateixa manera per tal de ser agafades al vol. Cada matèria, cada ínfima part del nostre planeta, mereix una manera distinta de dirigir-s’hi si hom pretén copsar la seva verdadera naturalesa. Resulta infecund acostar-se a un text sagrat com la Bíblia amb els ulls escrutadors d’aquell qui esmicola les paraules amb el ganivet d’un cirurgià, perquè els mots escripturístics demanen una lectura al·legòrica, que pugui ser reposada i mastegada, en què la no acceptació explícita de tot allò que s’hi diu és fonamental per a l’enriquiment de l’esperit. En altres paraules, no es pot llegir la Bíblia com si es llegís un manual de botànica, on cada definició ha de ser entesa al peu de la lletra. De fet, penetrar-hi d’aquesta manera pot resultar perillós, perquè pot sotmetre l’home a una normativitat inqüestionable.

Quan, al llarg del 1978, ens van anar arribant notícies sobre la revolta civil i política que aviat provocaria la caiguda del règim imperial iranià, aquí teníem altres preocupacions més properes i, a sobre, ningú no sabia gaire res sobre l’antiga Pèrsia. En aquells temps sense internet, a les enciclopèdies de paper encara hi figurava com a novetat el cop que la CIA havia orquestrat a Teheran el 1953 per fer caure el govern liberal de Mossadeq. Pel que fa a la resta, sí, el xa era un modernitzador autoritari a la manera d’Atatürk, protegit per un enorme aparell militar i policíac, infeudat als americans... i popular a les perruqueries de senyores gràcies al glamur de la seva vida conjugal: la princesa Soraya, l’emperadriu Farah Diba...

Unides Podem és objecte d’una andanada de crítiques que giren entorn a la qüestió eterna de castigar les esquerres per haver traït els seus principis a l'arribar al poder. La dialèctica postmarxista entre la pancarta i la institució. Reben, sobretot, pel manteniment de la reforma laboral i per la desídia o inutilitat davant la ferocitat de la Fiscalia amb els presos independentistes. I ara, a compte dels reials comptes fugats: d’una banda, el govern de què són socis actua com a agència de viatges, i de l’altra rondinen als turoperadors. “No es pot repicar i anar a la processó”, diu –o sentencia- la saviesa popular.