Cap altre director de la història ha demostrat la seva passió pel cinema amb la generositat de Martin Scorsese. El responsable de Taxi Driver apareix en incomptables homenatges de tota mena dedicats a altres cineastes, i ha firmat dues sèries imprescindibles al respecte, Un viatge personal amb Martin Scorsese a través del cinema nord-americà (1995) i El meu viatge a Itàlia (1999). A més, encapçala The Film Foundation, una institució que es dedica a la recuperació del patrimoni cinematogràfic i que ja ha restaurat més de 900 títols d'arreu del món. Scorsese ha parlat molt dels autors que l'apassionen. Però ens faltava una sèrie que expliqués per què ell és un nom clau, no només del cinema, sinó també de la cultura contemporània.

Una trentena d'homes raquítics, alguns dels quals amb prou feines poden aguantar-se drets, arriben en una barca precària a la costa sud-oest del Brasil. La tripulació assegura que són els únics supervivents del Wager, un navili de guerra britànic que havia sortit de Portsmouth gairebé dos anys enrere amb més de 250 oficials i mariners. El 1742, gairebé un any després que al vaixell se li perdés la pista al sud de Xile, la reaparició de part de l'expedició és considerada un miracle.

Més de mig segle després de separar-se, els Beatles continuen sent un dels grups més lucratius del món: només el 2019 van generar més de 60 milions d’euros en productes que van dels videojocs o els musicals amb la marca Beatles a l’enèsim rescat de gravacions inèdites. El fruit més aplaudit d’aquesta operació de necrofília comercial ha estat segurament la minisèrie documental Get back (2021), de Peter Jackson, una desbordant immersió en les tensions creatives i personals de la gravació del Let it be. No és estrany, doncs, que Disney+ torni a remenar el calaix de filmacions històriques sobre el grup amb el segell d’un altre cineasta prestigiós, Martin Scorsese, que produeix el documental Beatles ‘64 –disponible a la plataforma aquest divendres– sobre el primer viatge dels Beatles als Estats Units per actuar al xou d’Ed Sullivan.

El divorci és hereditari? A la família del Peter (Griffin Dunne) ho sembla. Els seus pares es divorcien després de 65 anys casats; la seva dona (Rosanna Arquette) es vol divorciar d’ell després de 35 anys i dos fills en comú, i el seu fill gran (James Norton), un antic nen prodigi que treballa de cambrer, celebra el viatge de comiat de solter amb els amics tot i que la seva promesa ha decidit anul·lar el compromís. L’últim que necessita ara és que el Peter s’apunti a última hora al viatge, decidit a reforçar el vincle amb els seus fills, tant si ells ho volen com si no. Així arrenca Ex maridos, la comèdia de Noah Pritzker que divendres arriba a la cartellera després de passar per l’Americana i el Festival de Sant Sebastià. Un psicodrama familiar melancòlic i tendre sobre homes immadurs que semblen perduts sense una dona al seu costat.

“Soc un misteri”. Aquesta ha sigut la resposta de Martin Scorsese, acompanyada d’un somriure murri, a la periodista que li ha preguntat com es definiria, en una sola paraula. Deunidó l’atreviment de demanar-li concisió al cineasta més loquaç del planeta. Misteriós? No, Scorsese és qualsevol cosa menys misteriós. Porta tota la vida parlant dels seus orígens i del seu amor pel cinema, en entrevistes i xerrades i a través de les seves pel·lícules. I això mateix ha fet a la Berlinale, que aquest dimarts li ha lliurat un Ós d’Or honorífic tant per la seva extraordinària carrera com per la tasca de restauració del patrimoni cinematogràfic que fa la fundació que porta el seu nom.

Martin Scorsese porta dècades reconstruint el relat del triomf del somni nord-americà com una història de depredació que exerceixen un tipus molt concret d'homes. Amb vuitanta anys, el cineasta estrena el seu primer western, un dels seus films més foscos i que, en part, tanca el cicle conformat per Un dels nostres, Casino, El llop de Wall Street i L'irlandès, tot retornant als orígens, a les arrels dels Estats Units i al seu gènere fundacional per excel·lència. Los asesinos de la luna parteix de la història real del poble osage, que als anys vint del segle passat va descobrir petroli sota el sòl d'Oklahoma on l'havien arraconat. L'eclosió sobtada de riquesa i el tarannà gens capitalista dels osage va atraure centenars d'homes blancs àvids d'apropiar-se d'aquesta font de diners, molt sovint a través de matrimonis amb dones osages.

A principis del segle XX, a Oklahoma, l'atzar i el petroli van convertir els membres de la tribu osage en la comunitat més rica dels Estats Units. Tanmateix, la història dels osage no és feliç, sinó de dolor i traïció; bàsicament, la història de l'abusiva relació de la societat nord-americana amb els habitants originaris de la seva terra. A Los asesinos de la luna, Martin Scorsese examina els crims que es van produir fa un segle a la comunitat osage, sobretot en el si d'una família. I tot i que va estar a punt de ser-ho, la pel·lícula no és un thriller criminal, sinó un melodrama profund i complex sobre la crueltat i les contradiccions de l'ésser humà, exemplificades en la naturalesa tòxica i –fins a cert punt– sincera de l'amor que un home còmplice dels crims (Leonardo DiCaprio) professa per una dona de la família de les víctimes (Lily Gladstone). La pel·lícula es va presentar al maig al Festival de Canes i aquest divendres s'estrena als cinemes. Tot i que Apple TV+ n'és la productora, encara no hi ha data per a l'arribada del film a la plataforma.

Willy DeVille, Marc Bolan, la Companyia Elèctrica Dharma, Karen Carpenter, J Dilla, Fatboy Slim, els anys de Nick Cave al grup Bithday Party, The Zombies i Manolo Kabezabolo són alguns dels protagonistes d'una nova edició del Festival de Documental Musical In-Edit, que se celebra als cinemes Mooby Aribau de Barcelona del 26 d’octubre al 5 de novembre. La pel·lícula inaugural és Esta ambición desmedida, el documental sobre C Tangana que es va estrenar al Festival de Sant Sebastià, i la de cloenda, Little Richard: I am everything. El festival també projectarà La simfonia dels herois, de Josep Serra Mateu i Marc Juan García, que segueix la feina d'Andreu Gabarrós, cap de neurocirurgia a l’Hospital Universitari de Bellvitge especialitzat en tumors cerebrals, i la preparació d’un concert al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat protagonitzat pels pacients, el grup de rock del doctor, Dorigen, i artistes com Estopa, Antonio Orozco, Manu Guix, Marina Rossell, Gerard Quintana i Carles Benavent.

El cartell més esperat per la cinefília mundial s'ha fet públic aquest dijous: el Festival de Canes, que se celebrarà del 16 al 27 de maig, ha anunciat una programació que inclou en la competició oficial les noves pel·lícules d'autors consagrats com Wes Anderson, Aki Kaurismaki, Wim Wenders, Ken Loach i Nanni Moretti. Serà la primera edició en què sis directores lluitaran per la Palma d'Or, i també la de grans esdeveniments com les ja anunciades estrenes del nou Indiana Jones i de Killers of the flower moon, de Martin Scorsese, que sorprenentment no formarà part de la competició oficial; com tampoc un dels títols més esperats pels cinèfils: Cerrar los ojos, de Víctor Erice, la primera pel·lícula que dirigeix en tres dècades el llegendari director basc d'El espíritu de la colmena.

Extraordinari vespre amb Quentin Tarantino al Teatre Coliseum de Barcelona: una lliçó de cinefília, de generositat argumentativa i de respecte per un públic que ha pagat 90 euros per dues hores i mitja amb el cineasta nord-americà; per cert, entre el públic que omplia el teatre, Albert Serra i Joel Joan, dos artistes amb concepcions del cinema totalment oposades, però tots dos atents a l’entretinguda i intel·ligent xerrada de Tarantino (Knoxville, 1963), que ha precisat que la seva pròxima pel·lícula serà sobre "un crític de cinema del 1977 que ningú coneix". "I no puc explicar-ne res més", ha afegit. És a dir, perd pes el rumor que apuntava que seria un film sobre la prestigiosa crítica del New Yorker Pauline Kael (1919-2001).

'Fragmentos de una mujer'

El drama de Netflix que visibilitza el tabú del dol perinatal

L'arrencada de Fragmentos de una mujer no pot ser més intensa. Al llarg de ben bé vint-i-cinc minuts, el director Kornél Mundruczó segueix gairebé en temps real tot el procés del part a casa de la protagonista, la Martha (Vanessa Kirby), acompanyada de la seva parella Sean (Shia LaBeouf) i la llevadora (Molly Parker). A la manera de certs drames íntims del cinema independent, Mundruczó manté la càmera a tocar dels personatges per submergir-nos en tot allò d'emotiu, de tens, però també d'incòmodament fisiològic que implica aquest esdeveniment únic. Fins que el pitjor que podia passar, passa. (Segueix llegint). Disponible a Netflix

]]>

Eclipsada per l'èxit dels seus documentals musicals i, en menor grau, dels seus assaigs sobre la història del cinema, Martin Scorsese té una tercera faceta menys coneguda com a documentalista que para atenció a personatges singulars als quals deixa esplaiar-se lliurement davant la càmera per capturar gairebé sense filtre la seva personalitat desbordant. Ho va fer als inicis de la seva carrera amb els seus pares (Italoamerican), amb l'exdrogoaddicte Steven Prince (American boy) i el 2010 també amb Fran Lebowitz, una escriptora tan coneguda per seva mirada àcida sobre la cultura nord-americana i la vida urbana com pel seu bloqueig literari: Breve manual de urbanidad (Tusquets), el seu últim llibre, data del 1981. Lebowitz, tanmateix, es va saber reinventar i, en lloc d'escriure les seves esmolades opinions, es va dedicar a etzibar-les en conferències i talk shows que l'han acabat convertint en una celebritat per dret propi, és a dir, no tant pel que fa com pel que és: la sarcàstica intel·lectual novaiorquesa que parla sense pèls a la llengua amb un sentit de l'humor tan fi com provocador.

]]>

El director de cinema Martin Scorsese ha defensat en un article al diari The New York Times les declaracions que va fer a principis d'octubre en una entrevista a la revista Empire. "Em van fer una pregunta sobre les pel·lícules de Marvel i hi vaig respondre. Vaig dir que n'he intentat veure algunes i que no són per a mi: segons el meu parer són més a prop dels parcs temàtics que de les pel·lícules, tal com les he conegut i estimat tota la vida. I que, al capdavall, no crec que siguin cinema", ha explicat al diari novaiorquès. A la columna no només s'ha refermat en les seves paraules, sinó que també ha afegit que aquesta mena de pel·lícules destinades a "entretenir" perjudiquen el cinema, entès com un "art". Scorsese ha defensat la "lamentable situació" de trobar dos camps separats al cinema: "Hi ha entreteniment audiovisual mundial i hi ha cinema. De tant en tant [aquests dos camps] se superposen, però cada vegada és més estrany".

]]>

La nova pel·lícula de Martin Scorsese ja té data d'estrena a la plataforma digital Netflix, el 27 de novembre. Això serà dos mesos després de l'estrena oficial del film al Festival de Nova York, la ciutat natal del director. A més, tant als Estats Units com al Regne Unit la pel·lícula es podrà veure als cinemes a principis de novembre.

]]>

'ROLLING THUNDER REVUE: A BOB DYLAN STORY'

Crítica del documental produït per Netflix sobre una mítica gira del 1975

A 'No direction home', el monumental film de Martin Scorsese sobre Bob Dylan, Liam Clancy descrivia així una de les seves actuacions: "Era Charlie Chaplin. Era Dylan Thomas. Parlava com Woody Guthrie... En la mitologia irlandesa, hi ha éssers capaços de mutar de forma. No li calia ser una persona definitiva. Era més aviat un receptor". Clancy entona aquesta sublim descripció recolzat a la barra d'un pub amb una pinta a la mà, com si fos un dels poetes, cantants i borratxos que apareixen als films de John Ford. Com a la major part dels personatges fordians, a Clancy no li interessa la veritat, sinó el mite. Ell sap –com Dylan, com Scorsese– que al cinema, com al rock, sempre és millor “imprimir la llegenda”. Continua llegint

]]>

Direcció: Martin Scorsese. 142 min. Estats Units (2019). Amb Bob Dylan, Allen Ginsberg, Joan Baez i Roger McGuinn. Disponible a Netflix.

]]>

Entre el 1922 i el 1956, Kenji Mizoguchi va filmar més de 90 pel·lícules. Entre elles, n’hi ha moltes que s’han perdut per sempre però també obres mestres com L’intendent Sansho (1954), L’emperatriu Yang Kwei-Fei (1955) i Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja (1953), considerada una fita del setè art i venerada per il·lustres com Jean-Luc Godard i Martin Scorsese, aquest últim en part responsable, a través de The Film Foundation, que ara puguem gaudir d’una còpia restaurada en la millor tecnologia digital.

]]>

Sonaven noms com els de Serrat, Banderas i Caetano Veloso, però al final va ser Martin Scorsese qui es va emportar el premi Princesa d’Astúries de les arts, que es va anunciar ahir a Oviedo. La notícia es va acollir sense reserves de cap tipus: Scorsese és un d’aquells artistes amb un prestigi a prova de bombes, tan admirat pel públic, la crítica i els seus col·legues que, en realitat, no necessita cap premi; són els premis que el necessiten a ell.

]]>

EL MEU PRIMER CONCERT DE KISS

Amb el volum adaptat a les orelles dels més petits i horari infantil (11 h), la promotora Rock en Familia porta a l’Apolo el grup de tribut Kiss of Death, en un concert pensat per als pares que vulguin iniciar els seus fills en la música de Gene Simmons i Paul Stanley.

]]>