CINEMA
Cultura 09/05/2018

Martin Scorsese: un dels nostres

El director rep l’homenatge del Festival de Canes i comparteix reflexions i la seva passió pel cinema

Xavi Serra
4 min
El cineasta nord-americà Martin Scorsese a la catifa vermella del Festival de Canes, on fa 44 anys va presentar la pel·lícula Mean streets, protagonitzada per Robert De Niro i Harvey Keitel.

Enviat especial a CanesPotser aquesta edició de Canes està rebent crítiques per la falta d’estrelles de Hollywood, però pot presumir de tenir dos dels mites cinèfils en actiu més incontestables: Jean-Luc Godard, que probablement no visitarà el festival però divendres hi estrenarà un nou treball, i Martin Scorsese, que no estrena cap film però que s’ha convertit de manera una mica inesperada en l’estrella de les dues primers jornades. Primer, declarant el festival inaugurat en la cerimònia de dimarts, i ahir presentant la restauració d’un clàssic del cinema mexicà del 1946, Enamorada, d’Emilio Fernández. A més, ha ofert una xerrada en la inauguració de la secció Quinzena dels Realitzadors, en la qual Scorsese -en la seva primera visita a Canes, el 1974- va presentar amb Robert De Niro Mean streets, el film que va posar el seu nom en el mapa internacional del cinema. Dos anys després guanyaria la Palma d’Or amb Taxi driver, però encara recorda aquella visita com “la primera i la millor” de totes: “Anaves per la Croisette de taula en taula, parlant amb tothom, coneixent actors i directors com Wenders, Herzog... Era fabulós”.

Veure Scorsese parlant de cinema també és fabulós. La Quinzena va convocar quatre directors francesos (Jacques Audiard, Bertrand Bonello, Cédric Klapisch i Rebecca Zlotowski) per animar la xerrada amb les seves preguntes, però si hi ha un director que no necessita que l’estirin de la llengua és Scorsese. “No sé si vaig aprendre res fent Mean streets, però sí que recordo la pregunta que plantejava. Jo vaig créixer en un barri perillós, habitat per gent molt dolenta i també molt bona. I em preguntava com era possible portar una vida justa i moral en un món que no ho és. És una mica el mateix que es tracta a Los olvidados de Buñuel ”. Scorsese va trigar anys a entendre el model sobre el qual va construir la relació entre Harvey Keitel i Robert De Niro: “Fins al dia en què va morir el meu pare no em vaig adonar que la pel·lícula parlava d’ell i el seu germà petit. El meu oncle es ficava sovint en problemes i el meu pare li feia favors constantment, tot i que la mare li deia que no ho fes. Però ¿quan s’acaba la responsabilitat i l’obligació que tenim amb els altres? De fet, s’acaba mai?”

Protector del cinema clàssic

Des de fa uns anys, a través de la seva fundació, Scorsese s’ha convertit en un dels grans impulsors de restauracions de clàssics del cinema, fent una tasca al nivell de les filmoteques. “Tots hem de morir i desaparèixer, d’acord. Però ¿per què ho ha de fer també el cinema? Si penso en l’impacte extraordinari que van tenir en mi les pel·lícules quan era jove... Per a mi el cinema és una experiència transcendent que et canvia la vida. No pot desaparèixer i ja està. Ha d’afectar altres persones. Així que si pots fer alguna cosa per evitar-ho, ho fas”, diu. Per al director hi ha pel·lícules que “només necessites veure una vegada i t’acompanyen per sempre”, però d’altres que no pots deixar de revisar: “Pensava que ja havia vist Centaures del desert prou cops, però fa poc la vaig tornar a veure i vaig acabar plorant altre cop”.

Scorsese també va parlar de fins a quin punt prepara les escenes: “De vegades desapareixia deu setmanes i tornava amb dibuixos de totes les escenes plens de notes de muntatges. Tots els combats de Toro salvatge estaven dibuixats. També ho vaig fer a Taxi driver, Mean streets, Un dels nostres, Casino... Tens pànic d’arribar i no saber què fer, però aquesta por també és el motor que t’impulsa”. Però en el seu mètode també hi ha espai per a la improvisació: “Un exemple d’accident feliç? « Are you talking to me?» Has d’aprofitar coses així!” Preguntat sobre l’humor del seu cinema, Scorsese torna a l’origen del seu univers: la família, on regnava sempre un equilibri entre la tragèdia i la comèdia: “Jo no sé si El rei de la comèdia és una comèdia. De Niro em va obligar a fer-la i m’ho vaig passar molt malament. Alguns dies ni tan sols volia anar al rodatge i allà hi havia Jerry Lewis, esperant-me. És una pregunta molt claustrofòbica i pertorbadora. En canvi Quina nit! sí que em sembla una comèdia, però també és un malson. És com aquella pel·lícula, Mother! [de Darren Aronfosky], que m’agrada molt! Fa poc vaig tenir un malson molt semblant!”

El Martin Scorsese més humà i proper va sorgir potser quan va parlar de la seva filla petita, Francesca. “Sempre estic desitjant compartir pel·lícules amb ella. Quan tenia dos anys vam començar a projectar pel·lícules a casa. Primer animació, després Chaplin, Keaton, Lloyd... llavors algunes comèdies, musicals, Howard Hawks... Quan ens en vam adonar, ella i els seus amics ja havien vist 300 pel·lícules. Una petita història del cinema. I una de les experiències més intenses que van tenir va ser amb una pel·lícula muda, Sunrise, de Murnau. Cridaven a la pantalla dient: «No vagis amb ell, et matarà!» I només tenien 10 anys!”

Gilliam esquiva la maledicció i anirà a Canes

El serial de Terry Gilliam i el tortuós camí d’El hombre que mató a Don Quijote fins a la pantalla va superar ahir un dels últims esculls perquè la pel·lícula es pugui veure la setmana que ve al Festival de Canes. Finalment, un jutjat francès va desestimar la demanda contra la pel·lícula que havia interposat el productor portugués Paulo Branco, que sol·licitava que no s’estrenés el cap de setmana que ve a França ni es projectés a Canes. Tot i així, la sentència no es pronuncia sobre les exigències econòmiques de Branco, que afirma que ha invertit 800.000 euros en el projecte i reclama 3,5 milions als productors del film. Gilliam, en canvi, afirma que Branco només va aportar 300.000 euros.

Per trencar amb la maledicció que persegueix la pel·lícula, ahir també es va saber que Gilliam es recupera satisfactòriament del problema vascular que va patir el cap de setmana i en principi podrà assistir a la première del film, que tancarà el festival el 19 de maig. Per contra, ahir es va saber també que El hombre que mató a Don Quijote ha perdut el seu distribuïdor als Estats Units, el portal online Amazon, que també és un dels impulsors del projecte.

stats