Mèdia  /  Sèries 24/11/2021

Creus que saps com es van trencar els Beatles? Peter Jackson et pot fer canviar d’opinió

El director d''El senyor dels anells' ha restaurat més de 60 hores d'imatges inèdites per a la sèrie documental 'Get back', que s'estrena a Disney+

Ben Sisario / The New York Times
6 min
Un moment del concert improvisat dels Beatles

És un fred matí de gener del 1969 i tres dels quatre Beatles estan reunits en un cavernós estudi de gravació de Londres, amb càmeres rodant i micròfons per tot arreu. “Lennon arriba tard altra vegada”, diu Paul McCartney amb tota naturalitat, mentre connecta el baix.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Amb Ringo Starr i George Harrison endormiscats i asseguts davant seu i una safata de torrades i melmelada al seu costat, McCartney comença a tocar i cantar, a la recerca d'inspiració. En pocs minuts un ritme de mig temps pren forma i sorgeix una melodia vocal familiar. "Get back", canta amb un feble xisclet. "Get back to where you once belonged": torna on una vegada vas pertànyer. Gairebé com per art de màgia, un clàssic dels Beatles comença a materialitzar-se del no res.

Més tard, aquell mateix dia, després de l'arribada de John Lennon, les quatre deïtats del rock es reuneixen en un cercle i discuteixen. Tenen diversos plans per a un concert especial de televisió amb cançons noves, però la majoria semblen intimidats per l'esdeveniment, i potser també s'intimiden els uns als altres. Lennon, que sembla distret durant gran part de la reunió, declara vagament que el seu únic objectiu és la “comunicació” amb el públic, mentre que un impacient McCartney repta els seus companys de banda a mostrar una mica d'entusiasme pel projecte o abandonar-lo.

Harrison deixa anar el que tothom sembla estar pensant: “Potser hauríem de divorciar-nos”.

Aquestes escenes, una darrere l'altra, a la sèrie documental de Peter Jackson The Beatles: Get back, un projecte de més de set hores de durada que s'emetrà en tres parts a Disney+ entre demà i el 27 de novembre, encapsulen les dues cares del període més controvertit de la història dels Beatles: la glòria de la creació artística de la banda de rock més estimada i influent del món, i els esgotadors conflictes que van conduir a la seva ruptura, anunciada un any després.

El somni d'un fan

Per als seguidors dels Beatles, o per a qualsevol estudiós de la cultura pop del segle XX, són sorprenents esbossos de la vida laboral de la banda i de les tensions que l'envoltaven.

“És com el somni impossible d’un fan”, diu Jackson en una entrevista en vídeo des de Wellington, Nova Zelanda, on ha passat gran part dels últims quatre anys en una sala d'edició a les fosques envoltat de records dels Beatles. “M'agradaria poder entrar en una màquina del temps i asseure'm a la cantonada de l'escenari mentre ells treballen”, explica el director, descrivint el somni d’un nen que resa pel millor regal de Nadal. “Bé, doncs saps què? –continua–. La màquina del temps ja és aquí”.

La pel·lícula de Jackson també és una nova mirada a un dels debats més antics entre els estudiosos dels Beatles. La jornada de treball de la banda del gener del 1969 va començar amb una intensa pressió per muntar un espectacle en viu de concepte elevat que va acabar sent una cosa meravellosa de baix concepte: una actuació improvisada a l'hora de dinar en un terrat de Londres que va recordar al món la majestuositat, l'espontaneïtat i l'enginy de la banda. "Espero que hàgim aprovat l'audició", diu fent broma Lennon al final del concert.

Aquest període ja va ser objecte de Let it be, un film vérité del 1970 de Michael Lindsay-Hogg: la seva banda sonora va ser l'últim LP d'estudi dels Beatles. Amb el temps, aquella pel·lícula va adquirir la reputació de ser un document sense alegria del col·lapse de la banda, i els testimonis posteriors dels membres dels Beatles semblaven reforçar aquesta opinió. Lennon va descriure les sessions com un “infern” i Harrison les va qualificar d'“hivern del descontentament” del grup.

Tot i això, aquest relat ha estat qüestionat durant molt de temps per alguns aficionats als Beatles. Argumenten que la pel·lícula de Lindsay-Hogg es va editar de manera selectiva per aconseguir la màxima tristesa, potser per explicar retroactivament la ruptura –Abbey Road, el veritable cant del cigne dels Beatles, es va fer després de Let it be, però es va publicar abans–, mentre que les proves de les cintes de contraban suggereixen una barreja de plaer i frustració que resulta familiar per a qualsevol músic que s'esforça per aconseguir la presa 24 a la data límit.

La mera existència de Get back és un senyal que, més de mig segle després de la dissolució dels Beatles, la seva història segueix sense resoldre's i que sempre dona peu a una nova investigació profunda i contrarelats partidistes.

La pel·lícula de Jackson, que arriba amb l'autoritat d'un llamp llançat des del cim d'una muntanya a la Terra Mitjana, es pot convertir en el punt final de la discussió sobre aquest període, encara que la història que explica no és gens senzilla. Jackson, l'oscaritzat director de la trilogia d'El senyor dels anells –i un declarat fanàtic dels Beatles–, va tenir accés a gairebé 60 hores de material inèdit d'Apple Corps, la companyia dels Beatles, sense cap altra comesa, segons ell mateix, de restaurar la pel·lícula i explicar la història completa.

Els Beatles, o almenys els seus substituts corporatius, han acollit amb els braços oberts la versió de Jackson i l'avançament de la pel·lícula que mostra alguns moments de diversió fraternal, com el grup ballant i fent pallassades a l'estudi. En un esdeveniment de la indústria musical celebrat l'any passat, Jeff Jones, director executiu d'Apple Corps, va prometre que la nova pel·lícula “trencaria el mite” que aquestes sessions van ser “l'últim clau al taüt dels Beatles”. Tot i això, Jackson assegura que la banda no ha tingut cap influència en el seu treball.

“Tothom pensa que és una rentada de cara –perquè els Beatles han autoritzat la pel·lícula, comenta Jackson rient–. Però en realitat és gairebé tot al contrari. Mostra tot el que Michael Lindsay-Hogg no va poder mostrar el 1970. És una mirada sense embuts al que va passar”.

Per als fans que recordin la pel·lícula de Lindsay-Hogg, o que hagin llegit anècdotes lúgubres en algun de les desenes de llibres que hi ha sobre els Beatles, les escenes de pallassades i avenços creatius de Jackson sobresurten de la pantalla. Veiem els Beatles morint-se de riure davant del micròfon, imitant accents elegants i fent bromes absurdes com si es tractés d'un número de Monty Python. “Veus aquests quatre grans amics, grans músics, que s'uneixen i creen aquestes cançons, i ho veus tot a la pantalla”, diu Jackson.

Les imatges restaurades per Jackson a Get back són sorprenentment clares, i ajuden a donar cos a una història d'ansietat creativa però també d'intimitat dins de la Fortalesa Beatle. Els assistents se serveixen copes de vi mentre els músics assagen; Yoko Ono pinta cal·ligrafia japonesa mentre Lennon i McCartney, a uns metres de distància, canten de broma Two of us amb accents ximples.

Però la desgràcia mai no és lluny del tot, i a mesura que les discussions avancen comença a semblar miraculós que els Beatles puguin seguir junts. En un moment donat, Harrison renuncia breument a la banda, aparentment fart de la seva condició de segon. A la cafeteria de l'estudi, Lennon li diu a McCartney que les desavinences de la banda amb el seu guitarrista principal han estat “una ferida supurant”.

Després de la marxa de Harrison, els Beatles restants toquen en veu alta i amb ràbia. Starr trenca la bateria. Ono, vestida de negre, es posa davant d'un micròfon i crida fins a assolir un clímax salvatge, potser el so més violent que mai no hagin creat els Beatles.

Un tema recurrent és el malestar de la banda pel paper d'Ono, que s'asseu al costat de Lennon constantment durant les sessions i que arribaria a ser vilipendiada pels fans a causa del seu suposat paper en la ruptura dels Beatles. Un llibre que acompanya la pel·lícula, amb més transcripcions de les cintes, cita Lennon dient-li a McCartney: “Per ella us sacrificaria a tots vosaltres”.

Si l'estudi i els fans dels Beatles han demostrat alguna cosa és que fins i tot un resum contradictori de la banda i la seva influència encara pot ser cert. Els Beatles van ser una banda de pop que va acabar de portar els límits creatius de la música rock més enllà que ningú; gairebé cada dia de la seva existència junts s'ha documentat exhaustivament, tot i que és impossible una explicació completa de les seves motivacions. Get back sembla contenir totes aquestes multituds: el plaer, la tensió, la lluita i la meravella dels Beatles simplement tocant música en un terrat.

"No hi ha ni bons ni dolents. No hi ha herois. És només una història humana", assegura Jackson.

stats