Julio Iglesias ha decidit portar Yolanda Díaz als tribunals. La demanda, presentada amb el suport de l’advocat José Antonio Choclán, sol·licita un acte de conciliació en què Díaz "reconegui el dany causat" i rectifiqui les declaracions fetes tant a les xarxes socials com en mitjans de comunicació. La vicepresidenta espanyola va condemnar a TVE les agressions sexuals per les quals s'investiga el cantant i va demanar "contundència": es va mostrar partidària de retirar les medalles a Iglesias perquè assegurava que el seu comportament "requereix una actuació exemplaritzant". "Una cosa és la responsabilitat penal i una altra la responsabilitat de caràcter ètic", va justificar, i va avançar que aviat el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, prendria una decisió sobre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

La Fiscalia arxiva la denúncia de dues treballadores contra el cantant Julio Iglesias per agressió sexual, perquè considera que primer haurien hagut de presentar-la als països on van passar presumptament els fets. I només si allà la causa hagués estat tombada haurien tingut dret a presentar-la a Espanya. L'advocat de l’autor de Hey, llegim a l’ARA, “va acusar les dues víctimes de presentar la denúncia a Espanya per aconseguir un «impacte mediàtic més gran»”.

Cop de porta de la Fiscalia a la denúncia que van presentar dues extreballadores contra Julio Iglesias –a través de l'organització internacional de drets humans Women's Link– pels presumptes delictes de tràfic d'éssers humans, agressió sexual, vexacions, maltractaments d'obra i incompliment de deures laborals. La tinent fiscal de l'Audiència Nacional, Marta Durántez, s'alinea amb els arguments de la seva defensa, exercida per José Antonio Choclán, que va al·legar que els tribunals espanyols no són competents i conclou que "no correspon" a Espanya investigar els fets, que van tenir lloc a la República Dominicana i a les Bahames. "No hi ha motiu per no iniciar les corresponents accions penals [allà]", al·lega. És a dir, primer ho haurien d'haver denunciat als països on van tenir lloc els suposats delictes i si allà s'hagués tombat la causa i hagués quedat constatada una "impossibilitat real o falta de voluntat" d'investigar, haurien tingut la porta oberta a anar a Espanya a intentar-ho. L'advocat del cantant va acusar les dues víctimes de presentar la denúncia a Espanya per aconseguir un "impacte mediàtic més gran".

Julio Iglesias ha fet un pas més en la seva batalla per defensar-se de les acusacions d'assetjament i agressió sexual per part de dues extreballadores. El cantant ha publicat suposats missatges privats de les denunciants enviats per WhatsApp i que, segons ell, demostren la seva innocència. A través d'Instagram, Iglesias ha penjat missatges de dues dones –sense amagar la seva identitat– que van treballar a casa seva entre el 2021 i el 2022. "L'evidència és clara: les comunicacions de WhatsApp enviades per les denunciants durant el temps que van treballar a casa meva i les comunicacions després d'anar-se'n, demostren que la informació difosa no té veracitat", ha escrit el cantant.

La setmana passada, la imatge pública de Julio Iglesias va quedar profundament sacsejada per la revelació d’un cas de presumpta violència sexual. Si les acusacions arribessin a confirmar-se judicialment, el relat que durant dècades ha envoltat el cantant s’ensorraria per donar pas a una figura molt més fosca: la d’un autèntic depredador sexual. Un home allunyat de l’escena pública des de fa anys, però que als vuitanta i noranta va ser un referent masculí de primer ordre. Aquest fet obliga no només a examinar els fets concrets, sinó també a interrogar el marc sociocultural que va sostenir, normalitzar i fins i tot celebrar aquesta figura. I, dins d’aquest marc, a entendre fins a quin punt la moda va actuar com un aliat decisiu en la construcció d’un sex symbol amable, relaxat i aparentment inofensiu.

Una de les seqüeles mediàtiques del cas Julio Iglesias ha sigut l’aparició de tota mena d’amistats seves defensant-lo a la televisió. Digue'm amb qui vas i et diré qui ets. El repertori de personatges i les seves aportacions han servit per confirmar quina era l’escala de valors i la ideologia retrògrada que envoltava el cantant. Dimarts, Ana Obregón va provocar vergonya aliena desenvolupant unes teories que posaven en evidència la seva inconsciència i frivolitat. Va utilitzar els detalls més escabrosos que denunciaven les dones explotades sexualment per desmentir-los a través de la seva experiència personal. Per exemple, considerava impossible que el cantant hagués vexat les dones perquè ella havia menjat ous ferrats amb patates fregides a la cuina de Julio Iglesias i la cuinera dominicana s’asseia a la taula amb ells i el cantant la tractava amb una gran cordialitat. L’endemà va rematar la jugada Ramón Arcusa, del Dúo Dinámico, assegurant que les relacions sexuals de Julio Iglesias amb les seves empleades eren consentides perquè es repetien periòdicament. Entre altres disbarats, va fer gala dels seus dots d’investigador i va sentenciar que les denunciants mentien perquè van explicar que les obligava a consumir tequila i l’integrant del Duo Dinámico deia que no havia vist mai aquesta beguda a casa de Julio Iglesias. “Eso sí, Julio tiene muy buenos vinos. Tiene unos vinos buenísimos. Pero en su casa no hay tequila, yo no la he visto nunca”. Cas resolt, Ramón.

A Criadas de la globalización (Icària, 2024), Gabriela Poblet, doctora en antropologia social i cultural, directora d'Europa Sense Murs i actualment professora a la Universitat de Valladolid, radiografia el servei de la llar a Espanya i Catalunya a partir d'entrevistes amb dones que treballen d'internes a les cases on tenen cura de persones grans o criatures. Avui són bàsicament dones de l'Amèrica Llatina, moltes a l'espera dels permisos de residència, que han emigrat soles i els és molt difícil escapar de situacions d'abusos i reclamar drets. Amb les denúncies per agressions i assetjaments sexuals i abusos laborals de dues extreballadores de les mansions de Julio Iglesias, l'expertesa de Poblet serveix per posar el focus en les condicions en què treballen aquestes dones.

Com que Julio Iglesias, com el rei emèrit, és un espanyol que pel sol fet de ser-ho té dret a cuixa, hi ha tot de personalitats, com Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso, que han sortit a defensar-lo. Queixar-se de Julio Iglesias o del rei és queixar-se d’Espanya. I això sí que no.

Julio Iglesias trenca el seu silenci i ho nega tot. El cantant ha publicat un comunicat aquesta matinada a través del seu compte d'Instagram en què assegura que no ha "abusat, coaccionat o faltat al respecte a cap dona". "Aquestes acusacions són absolutament falses i em causen una gran tristesa", diu en un text de tres paràgrafs, en el qual es presenta com una víctima i afirma que "mai havia sentit tanta maldat".

Es parla de Julio Iglesias, aquests dies, excepte si s’és espanyol (que llavors el que s’ha de dir és que la culpa la té la dona de Pedro Sánchez). Se’l titlla de “depredador sexual”, com Jeffrey Epstein, o de “seductor” que anava pel món “tirant-se-les totes”, que no ho podia evitar.

He de confessar l’enveja profunda que tinc als aficionats al futbol masculí. Als del futbol femení molt menys, perquè encara que ara generi més d’interès no ocupa el mateix espai. No ens enganyem. Els tinc enveja perquè el seu entreteniment, o la seva religió m’atreviria a dir, ocupa molts llocs destacats a les programacions radiofòniques i televisives, i sobretot perquè, quan esdevé alguna notícia que es considera rellevant, es deixa tot de banda i es tracta aquell tema com si no passés res més al món. Si no t’interessa el futbol, no dones crèdit veient la quantitat de temps que es pot invertir a discutir temes als quals tu no destinaries més de zero o un minut. Però el que em fa enveja és que en setmanes com aquesta, plena de pèssimes notícies per al món, o com l’anterior, també farcida, els aficionats al futbol siguin capaços d’abstraure’s d’aquesta realitat prioritzant el fet que hi ha hagut un canvi d’entrenador o un bon resultat en un partit. Per als hiperventilats de torn, que no sé si acaben mai d’entendre el que escric, afegeixo que ja sé que et pot agradar el futbol i et pot preocupar la situació política mundial. Però els futboleros tenen aquest recer on tot el que passa és important encara que la rellevància sigui discutible. I no és per esnobisme que no m’interessi el futbol. En una altra època de la meva vida el vaig utilitzar com a sedant. Però em passa com amb altres coses que també he provat i no m’han acabat d’interessar, com anar a caçar bolets o passar l’estiu a la platja. Ara bé, no estic llegint llibres mentre els altres miren un partit de futbol. O no sempre, en tot cas. És possible que mentre sento els crits dels aficionats estigui veient una sèrie dolenta o parlant d’altres temes intranscendents a la cuina.

Ha esclatat l’escàndol de la denúncia de dues treballadores de la llar a Julio Iglesias. Tots els mitjans en van plens i em vaig quedar perplexa quan, al programa d’Ana Rosa, Ramón Arcusa –amic del cantant, músic i integrant del Dúo Dinámico– va afirmar que, si una dona és violada, el que ha de fer és denunciar immediatament els fets i marxar de la casa o del lloc on es troba el violador: si no se'n va, és que ha estat un fet consentit. A més, comentava que totes les acusacions que se li estan fent a Julio Iglesias abans que la justícia es pronunciï venen del sector woke de la societat. Sense pensar-ho ni un minut, ha associat les denúncies per agressió sexual a una ideologia i, de retruc, ho ha polititzat ràpidament. Al·lucinant!

Les primeres paraules públiques de Julio Iglesias després de les acusacions d'agressió sexual destapades per Eldiario.es i Univision han estat a la revista Hola. El cantant ha parlat amb la capçalera i ha dit que està preparant la seva defensa i que "tot s'aclarirà". Segons la revista, Iglesias "vol arribar al fons de la qüestió i que no quedi cap dubte de quines són les veritables circumstàncies del que ha passat i del relat real dels fets". La capçalera també ha parlat amb l'entorn de l'artista, que, en declaracions privades, "neguen totalment els fets".

"El que passa és que soc molt tímid i a vegades semblo que tracto malament les dones. No vull ser groller, però a vegades soc brusc. No és cap trauma. Potser està dins meu aquella vella frase espanyola que diu que a la dona cal tractar-la com una puta, i a la puta com una senyora", escrivia Julio Iglesias a Entre el cielo y el infierno, l'autobiografia que va publicar Planeta el 1981, quan el cantant tenia 37 anys i vivia instal·lat en l'èxit als Estats Units.

Els tres presumptes delictes de què s'acusa el cantant Julio Iglesias davant la Fiscalia de l'Audiència Nacional són: tràfic d’éssers humans amb la finalitat de dur a terme treballs forçats i servitud; assetjament i agressió sexual amb agreujant de lesions, i un delicte contra els drets dels treballadors. Les advocades de l’organització internacional de drets humans Women's Link, que representa les denunciants del cas Julio Iglesias, han detallat aquest dimecres en una roda de premsa virtual els fonaments legals pels quals el 5 de gener van posar el cas en coneixement de la Fiscalia de l’Audiència Nacional de Madrid. La Fiscalia ha obert diligències preprocessals per determinar si decideix judicialitzar el cas, en cas que hi vegi indici de delicte i tingui la competència per fer-ho. Les advocades de les dones han optat per la Fiscalia per aprofitar la capacitat d'investigació i l'autoritat del ministeri públic, que seria qui fixaria els delictes; però si no fructifiqués, les denunciants podrien optar per interposar una querella com a acusació particular.

Julio Iglesias, a més de ser un artista de renom internacional, no és una figura ideològicament neutra. El 29 de febrer del 1996, quatre dies abans de les eleccions generals, el cantant va comparèixer al costat de José María Aznar en una plaça de toros de Saragossa plena de gom a gom que el va rebre amb eufòria. Allà Iglesias va explicar que havia decidit fer el pas de mullar-se políticament per primer cop perquè "un país no creix mai si no té un canvi", va dir en referència als tretze anys que ja feia que Espanya era governada per Felipe González. "No hi haurà un millor president per a Espanya que José María Aznar!", va proclamar després d'explicar que havia tingut llargues converses amb el líder del PP abans de fer el pas.

Les anomenades guerres culturals són un instrument de propaganda utilitzat originalment per la dreta amb el propòsit d’imposar versions revisionistes, o negacionistes, sobre grans fets històrics, principalment del segle XX: l’Holocaust, per exemple, o la Guerra Civil Espanyola. Aviat, però s’ha convertit en un automatisme, i cada notícia més o menys impactant genera la seva guerra o guerreta cultural. N’hi ha tantes que sovint operen per juxtaposició, o per acumulació desordenada. En el menú de guerres culturals d’aquesta setmana, han coincidit l'Iran i Julio Iglesias. Que el simple fet de posar-los junts ja provoqui una mena d’estupefacció, o d’embafament, forma part del mateix mecanisme de les guerres culturals, que per funcionar necessiten sobretot provocar respostes estomacals.

L’impacte de la investigació sobre els abusos sexuals de Julio Iglesias publicada per Eldiario.es i Univision va capgirar la programació televisiva. Les emissions regulars van recrear-se en els detalls del treball periodístic i les denúncies, i a la nit Telecinco i La Sexta van emetre uns programes especials per aprofundir en el cas.

L'escàndol de les denúncies per agressió sexual contra Julio Iglesias, ja investigades per la Fiscalia de l'Audiència Nacional, ha sacsejat la política estatal. Les reaccions a les informacions publicades han anat des de la condemna absoluta de Sumar –que ja reclama retirar medalles al cantant– fins a la defensa d'Iglesias des de l'ala més conservadora del PP, encapçalada per Isabel Díaz Ayuso. Per als populars, però, es tracta d'un tema incòmode i la posició no és unànime. El líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha donat suport a les investigacions en marxa: "Les denúncies són molt greus", ha reconegut a Telecinco.

És trist llegir els testimonis de les dones que denuncien els presumptes abusos de Julio Iglesias publicats per Eldiario.es i no sentir sorpresa, que els fets explicats siguin perfectament plausibles, que no ens estranyin gens ni mica. Cosa que no evita, esclar, la commoció que provoquen alguns detalls esfereïdors sobre el sistema d'explotació al qual sotmetia les seves víctimes. Podíem haver deduït ben fàcilment, per com parlava de les senyores i per com les tractava en públic, que el latin lover era, en realitat, un depredador sense escrúpols. Però són així, aquests seductors empedreïts, no ho poden evitar, tenen tanta potència sexual que han d'anar pel món tirant-se tot el que se'ls posa al davant. Era una de les coses per les quals s'admirava el cantant a tot el món: per ser un conqueridor sense que ningú es preguntés què en pensaven les seves conquerides. I què havien de pensar? Que quin honor, quin privilegi ser triada per un senyor que les podia tenir totes, amb èxit, diners i poder. Què havien de dir elles, que amb prou feines havien entrat en l’edat adulta, quan, enmig d'una entrevista, els feia comentaris sobre el seu físic, els preguntava si tenien nòvio o els plantava un petó als morros? Amb l'escàndol de les denúncies, les televisions han fet recopilacions dels moments estel·lars del personatge que esfereeixen, perquè constitueixen agressions en tota regla fetes en viu i en directe davant d'un públic que riu i aplaudeix i celebra aquesta violència normalitzada. Qui podia dir ni mitja paraula si ell era així; ja se sap, els homes. En veure les imatges de petons he recordat tots els alès fastigosos, la flexibilitat que adquireixen els colls de les dones a còpia de fer la cobra, totes les estratègies que hem hagut d’adoptar per esquivar els qui es pensen que són bons amants quan no tenen ni la més remota idea del que vol dir el bon sexe, que comença i acaba sempre amb el reconeixement de l'altre com a ésser humà que desitja i no només consent.