Així són les 90.000 treballadores de la llar de Catalunya

BarcelonaEl dilluns, el dimarts i el dijous, la Claudia cuida una dona de 92 anys que té un principi d'Alzheimer. “Intento que mengi bé, l'entretinc i li estalvio la perruqueria i el podòleg perquè jo també la pentino i li arreglo els peus”. Resumeix així la seva feina. El dilluns, el dimecres i el divendres neteja durant tres hores una casa. El dimarts fa el mateix en un altre domicili. El dimecres a la tarda treu a passejar un home que ha patit un ictus. El dissabte i el diumenge treballa dues hores al matí i dues més a la tarda cuidant una altra senyora i dona un cop de mà a una companya en una altra casa perquè ella sola no pot aixecar del llit “una dona que pesa molt”. I deu nits al mes treballa en una residència de gent gran.

La Claudia és boliviana, té 54 anys i va arribar a Barcelona el desembre del 2006. Al seu país era tècnica administrativa. Diu que prefereix cuidar gent gran que netejar. “Per netejar, et demanen que hi vagis dues vegades a la setmana. En canvi, l’avi s'ha de cuidar cada dia”, argumenta. És a dir, la feina està assegurada. En alguns llocs treballa amb contracte, en altres sense.

A Catalunya hi ha 28.300 treballadores de cures a domicili, de les quals 24.000 són estrangeres. És a dir, ni més ni menys que el 84% del total, segons dades del quart trimestre del 2023 de l'Enquesta de Població Activa de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). En aquest cas és pertinent fer servir el femení perquè gairebé totes són dones. També gairebé totes treballen en negre. Només 6.972 tenen un contracte, segons dades de l'Observatori de Treball i Model Productiu de la Generalitat. És a dir, un escàs 24%. El mateix passa amb el sector de la neteja de la llar. Hi ha 60.900 treballadores domèstiques. El 69% (42.400) són estrangeres i les contractades també són una minoria: 22.179, el 36%.

En altres paraules, a Catalunya unes 90.000 dones treballen com a cuidadores o netejadores de la llar, però la majoria ho fan en l'economia submergida, malgrat que s'han convertit en essencials per a l'engranatge social. Essencials perquè actualment “gairebé no hi ha mestresses de casa que només es dediquin a això” i algú ha d'assumir aquesta feina. I perquè hi ha “una població cada cop més envellida i una demanda de cures que no té precedents”, destaca Sònia Parella Rubio, investigadora del Centre d'Estudis i Recerca en Migracions i professora del departament de Sociologia de la UAB. "El sistema de cures se sustenta en aquestes treballadores i, per tant, també la societat", conclou. No és insignificant.

La majoria són llatinoamericanes. "Al principi venien de Bolívia i de Veneçuela, però ara n'arriben moltes des d'Hondures, Colòmbia i el Perú", detalla Carles Bertran, director del Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO de Catalunya. Segons diu, no venen a Catalunya atretes per les possibilitats del mercat laboral, sinó perquè són expulsades dels seus països per “la situació de violència, inestabilitat política i desigualtat”.

Això és el que li va passar a la Rosario, que és equatoriana i té 49 anys. Va aterrar a Barcelona el 16 de setembre del 2000 perquè no hi havia manera de trobar feina al seu país. Allà va deixar enrere el seu marit i la seva filla de 5 anys. Quan va arribar, la seva primera feina va ser cuidar nens. Primer com a interna i després dotze hores al dia per uns escassos 540 euros al mes, encara que a ella el que li hauria agradat és no haver-se mogut del seu país i tenir cura de la seva filla. “Va ser molt dur”, sospira.

La Rosario ha viscut durant més de quinze anys en una habitació de lloguer, ha treballat com a dona de la neteja en infinitat de cases i ha fet un curs d'auxiliar de geriatria, però va desistir de cuidar gent gran perquè argumenta que no li va agradar el que va veure a les residències: “Allitaven els ancians a les vuit del vespre, quan encara era de dia”. Li agradaria fer algun altre curs, però, si estudia, com guanya diners? Actualment treballa en una empresa de neteja i en quatre cases particulars. En total guanya uns 1.200 euros al mes i n'envia una part a la filla i als pares a l'Equador.

L’Edith, de 33 anys, és peruana i té una història gairebé calcada de la de la Rosario, però amb la diferència que ella ha vingut a Catalunya amb la seva filla de 13 anys. És mare soltera. Va arribar a Barcelona fa menys de dos anys. Al Perú era executiva de vendes, però aquí ha treballat com a interna i com a cangur, i viu en una habitació de lloguer. Ara dedica els matins a cuidar dues dones grans per 7 euros l'hora i les tardes a netejar domicilis. Allà li paguen una mica més: de 10 a 12,5 euros l’hora. Va a cinc cases diferents del dilluns al divendres i a unes oficines el dissabte. A més, està fent un curs de català perquè confia que això l'ajudarà a regularitzar la seva situació. No té papers. És difícil saber d'on treu el temps per fer tantes coses.

“Els diumenges acabo morta”, confessa. Amb tot, assegura que el més dur són els “mals tractes”. “Hi ha gent que creu que en dues hores es pot netejar tota una casa o que poden disposar de tot el meu temps per haver-me donat feina”. En total guanya uns mil euros al mes i, de la mateixa manera que la Rosario, envia uns 100 o 200 euros a la seva mare al Perú.

Canvis legislatius

Tot i que han passat més de dues dècades entre que la Rosario i l’Edith van arribar a Catalunya, ¿no ha canviat res? La responsable de l'àmbit de les treballadores de la llar i de la cura de CCOO de Catalunya, Fany Galeas, afirma que sí que hi ha hagut avenços legals. Per exemple, el 2022 el govern espanyol va ratificar el conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball i va aprovar el Reial decret 16/2022 per a la millora de les condicions laborals de les treballadores de la llar, que, entre altres qüestions, reconeix que tenen dret a l’atur si cotitzen un any.

Dels sis als vuit milions: així és la immigració a Catalunya

El problema és que la majoria d'aquestes dones treballen en l'economia submergida, així que tots aquests avenços legals no els serveixen per a res. No tenen contracte perquè les famílies pensen que, si les donen d'alta a la Seguretat Social, hauran de pagar molt més per cobrir la cotització, les pagues extres, les vacances…, enumera la representant de CCOO. Però també perquè una important borsa d'aquestes treballadores són immigrants en situació irregular. La majoria van arribar com a turistes i no tenen permís de treball.

La llei d'estrangeria estableix que, per regularitzar la seva situació, han d'estar tres anys empadronades a Espanya i aconseguir un contracte de treball. Una altra opció és fer un curs de formació després de dos anys d'empadronament i trobar feina vinculada a aquests estudis. Però és força inviable perquè, si estudien, com es guanyen la vida? O més difícil encara: denunciar la família per a la qual treballen de manera il·legal i aportar proves fefaents que ho demostrin.

“Haver d'esperar tres anys per regularitzar la seva situació perpetua la precarietat”, denuncia Galeas, que considera que se'ls hauria de facilitar el permís laboral molt abans, després d'un any a Espanya. Perquè una cosa és irrefutable: se les necessita. Hi ha feina de sobres. De fet, 800 ONGs han impulsat una iniciativa legislativa popular per regularitzar de manera extraordinària uns 500.000 immigrants a Espanya. El projecte ha estat batejat amb el nom d'Essencials. "Se'ls estalviaria el calvari d'haver d'estar tres anys en l'economia submergida", insisteix Edith Espínola, portaveu de Servicio Doméstico Activo (Sedoac), una de les associacions impulsores de la iniciativa.

Una solució complexa

El director del CITE apunta un escull més: la impossibilitat de les famílies de pagar més per aquestes treballadores i la inexistència d'un sistema públic de cures que en subvencioni el cost, encara que sigui parcialment. "La solució és complexa, però l’alternativa no pot ser explotar dones d’altres països", opina.

Intentar reduir els abusos és el que precisament intenta el Colectivo Micaela, a la comarca del Maresme, que es va constituir el 2021 i que està format per dones immigrants treballadores de la llar. “Els recomanem que, com a mínim, cobrin 10 euros l'hora i que exigeixin que respectin els seus dies de descans”, explica la portaveu, Rocío Echevarría. “També els expliquem com buscar feina en plataformes, com negociar o fins i tot com netejar”, afegeix.

La Loubna, de 33 anys, és marroquina i fa quatre anys que va arribar a Catalunya amb el marit i el fill, que ara té 5 anys. Al seu país va estudiar dret, però aquí neteja cases. Treballa en set domicilis diferents. Ella podria regularitzar la seva situació perfectament, però no ha trobat ningú que li faci un contracte. Així que, de manera desesperada, ha començat a estudiar administració i finances per intentar aconseguir un permís laboral per aquesta altra via. Va a classe cinc hores i mitja cada dia del dilluns al divendres. “La gent per a qui treballo no és rica. És gent normal i treballadora”, argumenta per justificar que ningú no l'hagi contractada. També reconeix que ella no ho ha plantejat mai per temor: “No sé quina serà la seva reacció si saben que no tinc papers”.

Des del Centre d’Estudis i Recerca en Migracions proposen alternatives. Per exemple, oferir bonificacions a les famílies que contractin una treballadora de la llar i disminuir la burocràcia. Del que no hi ha dubte és que és un nínxol laboral que no deixa de créixer.

La Claudia se sent una privilegiada i assegura que agraeix a Catalunya totes les possibilitats que li ha donat. Té tres fills i dos han pogut cursar estudis universitaris. El marit, a més, ha comprat una llicència de taxi, que ara estan pagant a terminis. Això sí, a canvi que ella s’esllomi cada dia netejant i cuidant ancians.

Drets i deures de les treballadores de la llar: què ha canviat i què cal saber

Dossier La radiografia de la immigració

Següent

L’impacte de la immigració en la llengua: qui aprèn català?

Anterior

Dels sis als vuit milions: així és la immigració a Catalunya

Vés a l’ÍNDEX