Francesos d'origen àrab: "La República no ens tracta igual que a la resta de ciutadans"

ParísEl Djamel Atallah ha viscut gairebé tota la seva vida a França. Hi va arribar quan tenia sis anys, procedent d'Algèria, quan el país ja no era una colònia francesa. Va emigrar amb els seus pares i germans. Més de cinquanta anys després, Djamel és un francès més, viu a Lió i treballa de mediador cultural. "Quan era jove, no trobava feina. Era difícil trobar-ne si et deies Djamel", recorda. La seva família es va establir a la banlieue de Lió, on hi ha els barris amb més concentració d'estrangers. A tot el país és igual: a les perifèries de les grans ciutats s'hi troben els municipis i els barris amb un nombre més elevat d'estrangers extracomunitaris.

"A poc a poc, els barris populars han esdevingut guetos, amb habitants que comparteixen els mateixos orígens i els mateixos sentiments d'exclusió", explica el sociòleg François Dubet, que afegeix: "Com que hi ha mobilitat social, els que tenen èxit marxen d'aquests barris i són substituïts per famílies més pobres que venen de més lluny". Segons Dubet, els immigrants que viuen a les banlieues són els més afectats per l'atur i els que tenen feines més precàries.

A França hi viuen més de set milions d'immigrants –es comptabilitzen totes les persones nascudes fora del país, encara que hagin adquirit la nacionalitat francesa–, xifra que representa el 10,3% de la població. No inclou els nascuts a França de pares estrangers. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística francès (Insee) del 2022, un 26% dels infants nascuts a França tenen almenys un progenitor de nacionalitat estrangera.

Debat polític

El fenomen de les banlieues, les revoltes per la mort de joves d'origen immigrant a mans de la policia, els atacs terroristes jihadistes i una política de laïcitat que ha portat el govern d'Emmanuel Macron a prohibir els vels i les túniques musulmanes a les escoles, han tornat a posar al centre del debat polític la qüestió de la immigració, un dels grans problemes de França: la dificultat per integrar una part d'estrangers, especialment els d'origen àrab. L'extrema dreta, que fa de la immigració el seu leitmotiv, agita sovint el debat. "La dreta i l'extrema dreta fan dels immigrants els caps de turc de totes les dificultats socials i els mitjans de dretes alimenten els estereotips", critica François Dubet.

Els francesos que Zemmour no vol

França no ha sabut integrar els immigrants? El problema, apunten els experts, és que només són visibles els migrants –o els seus fills– que no s'integren i no se senten francesos, que són una minoria. "Són imatges caricaturitzades perquè molts fills d'immigrants s'integren i viuen en barris socialment i culturalment mixtos", assegura Dubet. Segons el sociòleg, la imatge més visible és la dels joves de les banlieues que adopten conductes contra les institucions, però no tots els joves d'aquests barris actuen així: "El problema és que la imatge del barri es construeix al voltant d'aquestes bandes de nois joves i al voltant de l'islam radical, quan en realitat la majoria dels seus habitants tenen feines normals i estan lluny del radicalisme religiós".

Discriminació i racisme

El cas del Djamel és un exemple d'integració, però ell critica la discriminació que pateix la seva família. "Els meus fills són francesos. Han anat a la universitat. Tenen feina [té una filla que és advocada penalista i un fill que és biòleg] i estan integrats. Però la República no els tracta igual que a la resta de ciutadans. Seria diferent si en comptes de noms àrabs es diguessin Jacques o Marie. El problema és la mirada dels altres francesos: els meus fills no són percebuts com a francesos de veritat perquè tenen una cultura musulmana", lamenta. "És cert que en aquest país hi ha racisme per tot arreu", afirma la historiadora experta en immigració Natacha Lillo. La catedràtica critica que es parli de "segones i terceres generacions d'immigrants" per referir-se a fills i nets de persones que van emigrar a França fa 60 o 70 anys. "Són francesos".

Malgrat la discriminació, en el cas de Djamel, l'ascensor social ha funcionat. Els seus pares no sabien ni llegir ni escriure, mentre que els seus fills tenen carrera universitària. De fet, ell mateix va fer estudis de dret a la universitat, tot i que no va acabar-los. Segons un informe que l'OCDE va publicar l'any passat, cada vegada hi ha més immigrants amb estudis superiors a França: el 35% de la població estrangera ha anat a la universitat, mentre que fa deu anys la taxa era del 24%.

Marxa per a la Igualtat

El Djamel va ser un dels promotors de la mítica Marxa per a la Igualtat que fa quaranta anys va recórrer França per denunciar discriminacions, violència policial i rebuig social envers els immigrants. Després de fer 1.200 quilòmetres, els participants van arribar a París, i el president d'aleshores, François Mitterrand, els va rebre a l'Elisi. Què ha canviat a França en quaranta anys? "El país continua tenint un problema amb els àrabs. Sempre tindrà un problema de racisme i integració. Per entendre-ho, cal buscar la resposta en les arrels colonials", respon en Djamel Atallah. Hi ha una continuïtat amb l'època colonial", assegura.

Dossier La radiografia de la immigració

Següent

Immigració: a qui li fa por?

Anterior

Els plans de Meloni per frenar la immigració, de moment frustrats

Vés a l’ÍNDEX