Durant la major part de la seva vida professional, Mick Herron (Newcastle upon Tyne, 1963) va treballar a Londres al departament legal d’una empresa corregint articles acadèmics, manuals i informes sobre discriminació laboral i acomiadaments improcedents. Quan plegava, escrivia novel·la negra, però no trobava editor, fins que va crear una colla de perdedors que formen part d'un departament atrotinat on van a parar els agents expulsats per una raó o altra de la central de l'MI5. Amb Jackson Lamb i els seus espies, Herron ha guanyat els premis més prestigiosos del gènere. L’últim, el Pepe Carvalho, que ha recollit aquest dijous a Barcelona, on participa en el festival BCNegra. L’escriptor britànic agrada a la crítica i al públic: ha venut més de quatre milions d’exemplars, ha estat traduït a una vintena d’idiomes i ha triomfat a la pantalla petita, que ha adaptat Slow horses i Zoë Boehm.

Un distingit historiador de l'art, Anthony Blunt, conservador dels quadres de la col·lecció reial britànica des del 1945, quan el va nomenar Jordi VI, fins a la seva jubilació, el 1972, va ser espia al servei de Moscou des dels anys trenta. La dada era coneguda per les autoritats britàniques, perquè ell mateix ho va confessar el 1964, quan ja feia dinou anys que treballava a l'epicentre de la cort.

TV3, en col·laboració amb La Directa i Polar Star Films, ens va mostrar com l'agent de policia, enxampada per la seva parella, li va explicar que "hi ha infiltrats a tot Espanya, ho entens?” I de seguida, amb una barreja d’impunitat i mala consciència que li disparava la loquacitat a la pantalla del mòbil, es despullava nerviosament de la careta de companya afectuosa amb què havia ocultat la seva missió a Girona durant tres anys i es posava l’uniforme. "M'heu pillat, sí. I?"

El març del 1932, quan la Segona República estava a punt de complir el primer any de vida, va arribar a Barcelona Francis Ferry. Nascut el 22 de maig del 1899 a Szombathely, entre Hongria i Àustria, havia rebut un encàrrec del Comissionat d’Afers Estrangers de la Unió Soviètica: "Havia d’ampliar la base del Partit Comunista d'Espanya (PCE), que en les eleccions del 1931 havia obtingut uns resultats desastrosos, també a Catalunya. Una de les estratègies de la III Internacional (coneguda com a Komintern) per revertir-ho va ser incloure el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya en el programa electoral i proposar la creació d’un partit específic a Catalunya: el Partit Comunista de Catalunya", explica l’historiador Manu Valentín (Barcelona, 1978), que ha escrit una trilogia sobre els anys previs a la Guerra Civil a Barcelona: Los cimientos: la Contra(R)evolución Española, El golpe: el derecho a la sonrisa i La huida: la Barcelona de Orwell, tots tres editats per Ojo de Buey.

L'ovella més negra de la família reial britànica, el príncep Andreu, continua acaparant titulars gràcies a les seves amistats perilloses. En aquesta ocasió no es tracta d'un pederasta confés, com era el cas del multimilionari nord-americà Jeffrey Epstein, sinó d'un empresari xinès, presumpte espia del govern de Pequín, que el març del 2023 va veure com la ministra de l'Interior del moment, Suella Braverman, li vetava l'entrada al país per motius de "seguretat nacional". El Palau de Buckingham no ha volgut comentar el nou escàndol del germà del rei Carles III al·legant que Andreu ja no és, des de fa cinc anys, membre dels working royals.

"És el jugador més estrany que ha jugat mai a beisbol", deia Casey Stengel, un dels millors entrenadors i dirigents de la història del beisbol dels Estats Units sobre Morris Moe Berg. No li faltava raó. Quan estava de viatge amb el seu equip, comprava tota la premsa local i cada dia llegia uns deu diaris. Portava llibres en grec clàssic i va guanyar concursos de ràdio en què calia respondre preguntes de coneixement general. Moe Berg era un jugador de beisbol tan diferent dels altres que va acabar fent d’espia i saltant en paracaigudes darrere de les línies enemigues durant la Segona Guerra Mundial.

Solem pensar que un espia hauria de ser una persona discreta. Però a vegades és tot el contrari. Durant la Segona Guerra Mundial, una de les persones més famoses de França va espiar, davant dels morros de l’enemic. La seva fama era el seu escut. Era difícil sospitar que algú que atreia tota les mirades quan sortia al carrer estigués espiant, però així va ser. Era Joséphine Baker.

Hi ha aquesta dèria de fer classificacions i rànquings de tot. Una bajanada sense sentit, ja que com es pot escollir, per exemple, el millor espia de tots els temps? Kim Philby apareix al capdamunt de moltes d’aquestes llistes. Impossible dir si va ser-ho, però el seu currículum impressiona. Els britànics van estar a un pas d’escollir com a cap dels seus serveis secrets un home que en realitat era espia dels soviètics. Durant anys, un dels funcionaris més admirats del Regne Unit va treballar per al KGB. Quan es va saber la seva traïció, centenars de persones que el coneixien van quedar impactades. Alguns d’ells, per cert, eren els futurs escriptors de novel·les d’espies John le Carré i Graham Greene. Tots dos van aprendre que la realitat sempre supera la ficció i es van inspirar en la vida de Philby per als seus llibres.

Aquesta és la història d’un espia que va fer tan bé la seva feina, que se'n sap ben poca cosa. De fet, ni sabem el seu nom de pila. En sabem el cognom, així que és conegut com a Monsieur Richebourg. Algunes persones han arribat a dubtar que realment existís, ja que les seves aventures semblen sorgides de les pàgines d’un llibre de Jules Verne o d'Alexandre Dumas. Però va existir, tal com consta en documents oficials en què es parla d’ell i on es testimonien pagaments per la feina feta. Així que després de consultar-ho amb historiadors, els responsables del Llibre Guinness dels Rècords van decidir anunciar que Monsieur Richebourg seria reconegut com l’espia més petit de la història: un espia de tot just 58 centímetres d’altura. Aquesta és la seva història, tot i que també seria interessant preguntar-se a qui se li va acudir crear la categoria d’espia més petit. Hi ha gent per a tot, ja se sap.

L'intercanvi de presoners pactat entre Occident i Rússia més important des de la Guerra Freda, amb 26 persones en total, ens retrotrau precisament a aquells temps en què les dues superpotències es disputaven el lideratge global. El món ha canviat molt des de llavors, però una ullada a la llista de persones que formen part de l'intercanvi demostra que Rússia no ha canviat tant, i que amb Vladímir Putin continua sent un règim autoritari com a l'època soviètica però, i encara és pitjor, amb ínfules de voler ocupar la posició que tenia l'URSS en aquell període.

Alguns espies ja saben que volen ser-ho de menuts. Altres s’hi troben per casualitat. Alguns estudien i es formen per ser-ho... i d’altres han d’aprendre sobre la marxa. Belle Boyd va ser d’aquest segon grup, en part perquè va néixer en un lloc i en una època en què a les dones els ensenyaven com ser una bona mare, esposa i, com a molt, a cosir i una mica d’art. La feina de la casa la feien les esclaves. Sí, Belle Boyd va néixer en una plantació dels Estats Units, en una família conservadora que va donar suport a la causa confederada durant la guerra civil dels EUA. Així va convertir-se en una espia prou famosa i respectada. Sense voler-ho.

Ian Fleming, l’escriptor que va treballar al servei d’intel·ligència britànic i va crear el personatge de James Bond, sempre li preguntaven en quin espia de veritat s’havia inspirat. I ell deia que ho havia somiat; es feia el despistat. Els que el coneixien, però, sempre explicarien que Fleming va inspirar-se en el relat del seu amic Robert Bruce Lockhart, que havia fet d’espia a Rússia, i li va parlar de les aventures de Sidney Reilly, un dels espies britànics més misteriosos.

Era el desembre del 1964 i l’ambaixada francesa de Beijing va organitzar una festa de Nadal. Els francesos havien sigut dels primers governs a obrir una delegació a la Xina comunista, enviant-hi treballadors com Bernard Boursicot, el jove comptable de tot just 20 anys acabats de fer. Boursicot anava per la Xina amb els ulls oberts, fascinat amb el que veia. Era nascut a Vannes, a la Bretanya, dins d’una família conservadora que l’havia enviat a internats catòlics d’aquells de capellans estrictes vestits de negre de cap a peus. Després havia fet un curs de comptable, la feina que també feia el seu pare, va presentar-se a unes oposicions per anar a l’estranger. Volia fugir d’una societat massa tancada i d’una família molt dura. Va aconseguir-ho. Aquell Nadal ja era a la Xina. I va conèixer Shi Pei Pu a la festa de l’ambaixada. Era l’inici d’una de les històries d’espies més sorprenents del segle XX.

Quan ho preguntes a la porta del Castell de Vincennes, els treballadors fan cara de sorpresos. "Aquí van executar Mata Hari? No ho sabíem", diuen. Cap placa ho recorda, però el 15 d’octubre del 1917 l’espia més famosa d’Europa va ser executada en aquest castell als afores de París, segurament en un dels fossars. D'altres diuen que va ser al fons del recinte, on hi havia un camp de tir d’entrenament durant la Primera Guerra Mundial. No se sap amb seguretat quin va ser el lloc de l’execució, ja que la fotografia que a vegades es fa servir per parlar de la mort de Mata Hari en realitat és un fotograma d’un film d’època.

És poc habitual que els caps d'espionatge es burlin dels seus rivals obertament. Però el mes passat, Bill Burns, el director de la CIA, no va resistir la temptació d'afirmar que la guerra d'Ucraïna havia estat un avantatge per a la seva agència. El comentari podria haver tocat el punt sensible dels col·legues russos. Aquests, de fet, van fallar en la preparació de la invasió i després van ser expulsats d'Europa en massa. Però noves evidències recollides pel Royal United Services Institute (RUSI), un think tank de Londres, mostren que han après dels errors, que han afinat els seus mètodes i que estan embarcant-se en una nova fase de guerra política contra Occident.

Sr. i Sra. Smith (2005), la pel·lícula, es va estrenar en el moment de màxima esplendor de la marca Brangelina. No hi havia parella més atractiva en el món de l'espectacle i la pel·lícula aprofitava el ganxo de Brad Pitt i Angelina Jolie per oferir una visió paritària del blockbuster. Érem davant d'un film que, a partir de la història d'un matrimoni en què els dos membres són assassins a sou que tanmateix desconeixen les seves veritables identitats respectives, combinava acció amb comèdia romàntica, tot embolcallat en els valors d'una producció mainstream de prestigi.

Envoltats de misteris i amb vides suposadament trepidants, els espies són personatges llaminers per a tota mena de ficcions, també per a les televisives. Una prova del poder d'atracció que els agents secrets tenen sobre la pantalla petita és Mr. and Mrs. Smith, la versió televisiva de la pel·lícula que va ajuntar Brad Pitt i Angelina Jolie, una autèntica oda a la bellesa més rabiosament canònica. La cinta ens recorda constantment –ja des del cartell promocional– que hi havia poques persones més sexis al món que la glamurosa parella protagonista i reincideix així en el tòpic que diu que un bon espia persuadeix no només amb les seves habilitats intel·lectuals sinó també amb el seu atractiu físic. La versió que ha fet Amazon de la cinta, que s'estrena avui, és una aproximació amb un toc indie: els espectadors veuran uns espies més propers a una modernitat amb flow que al mainstream crispetaire. El canvi de to és obra de Francesca Sloane i Donald Glover, creadors de la sèrie i coneguts per la comèdia de culte Atlanta.

Si existís una llista d'agents britànics al servei no de Sa Majestat, sinó de la ficció popular i de gènere –i del plaer pur que aquesta provoca– hi trobaríem, sens dubte, Matthew Vaughn i dos dels seus socis habituals, el prodigiós guionista de còmics Mark Millar i el també director Guy Ritchie. Argylle, desbordant i excèntrica fantasia èpicocòmica sobre el poder irresistible de la ficció disfressada de thriller d'espionatge, mostra un Vaughn desfermat (potser massa), alliberat de la reeixida saga d'espies Kingsman que, com Kick-Ass, el film que juntament amb X-Men: primera generació va generar el culte nerd cap a Vaughn, està basada en un còmic escrit per Millar.

Els espies xinesos en volien més. En reunions durant la pandèmia amb contractistes tecnològics xinesos, es van queixar que les càmeres de vigilància que rastrejaven diplomàtics estrangers, militars i agents d'intel·ligència al districte de l'ambaixada de Pequín no cobrien totes les seves necessitats. Els espies van demanar aleshores un programa d'intel·ligència artificial (IA) que creés dossiers instantanis sobre cada persona d'interès de la zona i analitzés els seus patrons de comportament. Van proposar alimentar la intel·ligència artificial amb bases de dades i imatges de càmeres que inclourien matrícules de cotxes, dades de telèfons mòbils, contactes i molt més.

Els actors i els espies tenen en comú que per fer la seva feina han de canviar d'identitat, s'han de fer passar per una altra persona. "Hi ha una connexió interna molt profunda entre els dos mons", afirma Alexandra Midal, la comissària juntament amb Matthieu Orléan de Top secret. Cinema i espionatge, l'exposició amb què el CaixaForum de Barcelona s'endinsa a partir d'aquest divendres fins al 17 de març en el fenomen del cinema d'espies. Crida l'atenció l'obra que rep els visitants: una imponent làmpada de vidre de Murano de l'artista Cerith Wyn Evans, les llums de la qual, curiosament, fan pampallugues. Està avariada? No. Com en una història d'espies, llança un missatge en codi Morse, en aquest cas un text del filòsof francès Georges Bataille.