El 29 de gener de 1981, al consell de ministres, el president del govern Adolfo Suárez dimiteix. “Me’n vaig sense que m’ho hagin demanat [...] Me’n vaig perquè no s’interrompi abruptament aquest sistema de llibertats, pel qual he patit un gran desgast [...], però ha valgut la pena. Si el meu sacrifici va servir un dia per construir la democràcia, aquest d’ara ha de servir pera què no la destrueixin." "He perdut la confiança dels poders fàctics, he perdut l’acceptació de la premsa, he perdut la legitimitat davant l’oposició, he perdut la credibilitat d’una bona part del nostre electorat, he perdut el meu propi partit [...]”. El moment és solemne. El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, inoportunament, demana la paraula i anuncia el nomenament del general Alfonso Armada com a segon JEME (cap de l'estat major de l'exèrcit). El president Suárez el fulmina amb la mirada.

El rei emèrit està "bé" i "tranquil", tot i els atacs a l'Iran dels Estats Units i Israel. No se m'havia acudit patir per ell, però aquesta notícia publicada aquest dilluns a RTVE m'ha fet recordar que, efectivament, Joan Carles I encara viu al golf Pèrsic. La seva mansió a Abu Dhabi està en obres i, des de fa uns mesos, s'ha instal·lat en un luxós hotel dels Emirats Àrabs Units. Que ningú pateixi, perquè l'escalada bèl·lica no sembla que li hagi d'impedir tornar a Sanxenxo aquest mes per participar en les regates.

Aquesta setmana no s’ha conegut cap secret rellevant sobre el cop d’estat del 23-F, però ens ha deixat per a la història les hilarants converses telefòniques de la dona d’Antonio Tejero i una nova ficada de pota estratègica d’Alberto Núñez Feijóo.

Quan es va produir el cop del 23-F jo era un marrec que feia batxillerat. A casa, vam sentir a la ràdio l’al·locució del president Pujol, i el comentari del meu pare –“ben igual que en Companys el 1936!”– no va ajudar a asserenar el clima familiar. Després va parlar el rei, i vam entendre que la intentona havia fracassat. Però la veritat, amb tots els seus replecs, l’hem anat coneixent de mica en mica, a mesura que els protagonistes de l’època han donat la seva versió. Els llibres i els documentals hi han anat afegint –o traient– capes de misteri. I aquesta setmana, coincidint sarcàsticament amb la mort de Tejero, s’ha tancat oficialment aquesta carpeta de la memòria històrica amb la desclassificació dels documents oficials. Com ja va predir Javier Cercas, no hi ha hagut cap revelació sensacional. Potser perquè molts documents es van destruir; potser perquè moltes coses, qui sap si les més importants, no es van escriure mai.

La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.

Una de les conclusions de la desclassificació de documents del 23-F és que no ha servit per resoldre les principals incògnites sobre l'intent de cop d'estat. Gran part de la informació que contenen era ja coneguda i, entre la documentació, no s'hi han trobat continguts que podrien ser rellevants per aportar respostes definitives. Repassem alguns dels elements que els papers deixen oberts.

Pedro Sánchez centra i Alberto Núñez Feijóo remata: que torni Joan Carles I. Després de tot el que hem llegit sobre el paper del rei durant aquest curs intensiu de 23-F que ens acaben d’impartir, quina importància poden tenir els escàndols fiscals i sentimentals del rei emèrit? Com pot continuar vivint castigat a l’exili el rei que va portar la democràcia i la va salvar? Que hi hagi converses crucials d’aquell dia i dels anteriors que no constin enlloc ja no és important. I qui té padrins, s’amnistia.

Hi ha hagut sospirs d’alleujament entre partidaris i apuntaladors de l’ordre del 78 en constatar que els papers del 23-F han resultat ser més aviat mullats i no incloïen res de rellevant sobre la implicació del rei Joan Carles en els preparatius del cop d’estat. És un alleujament força opinable, perquè la imatge d’un cap d’estat que ha hagut de refugiar-se als Emirats Àrabs Units per haver defraudat la hisenda del seu país difícilment pot estar més danyada. Però els partidaris i apuntaladors s’aferren encara al mite de Joan Carles com a salvador de la democràcia que ens vam donar entre tots, i amb això pensen que en tenen prou (segurament en tindran prou) per sostenir el relat de la monarquia parlamentària suposadament providencial.

Després del cop d’estat del 23-F, només una trentena d'implicats en la revolta van ser jutjats, dels quals bona part van rebre indults totals o parcials, o bé van obtenir reduccions de pena i llibertat anticipada durant els anys següents. Tot i la gravetat dels fets, el govern espanyol i part de l’establishment defensaven que, després de consolidar la democràcia, calia rebaixar la tensió amb l’exèrcit.

Acabarem ja amb aquesta immersió en el 23-F que fa dies que dura, no sense remarcar la ironia del destí que significa que Tejero es morís ahir, precisament. Avui és el dia del balanç (esprem que final) Guanyadors: Pedro Sánchez que, desclassificant aquests documents, ha dirigit la conversa política durant gairebé una setmana i li ha sortit de fàbula. Guanyador, Joan Carles de Borbó, que apareix com algú que atura el cop, amb dos asteriscs molt grans: no han desclassificat les converses que el rei va tenir la tarda del cop amb els diversos capitans generals de les regions militars i, per tant, no sabem si els estava temptejant; i dos, mai no sabrem si els dies abans el rei va donar a entendre que estaria disposat a donar suport a allò que se’n deia “un cop de timó”. Per la resta, cap novetat, més enllà de fregar-nos els ulls en veure que ha estat guardat com a confidencial un diagrama, un esquema que sembla propi d’un alumne de primària sobre diversos cops d’estat possibles. 

En una d'aquelles caramboles del destí, l'ex tinent coronel de la Guàrdia Civil que va protagonitzar el cop d'estat del 23-F, Antonio Tejero, ha mort només hores després que la Moncloa desclassifiqués documents confidencials al voltant d'aquella fatídica jornada. Tenia 93 anys, i mai es va retractar ni va renegar de la seva ideologia franquista. Precisament, l'anàlisi dels documents desclassificats aquest 25 de febrer, 45 anys després del cop d'estat, no altera en essència el relat dels fets que ja coneixíem, i confirma el paper clau del rei Joan Carles aquella nit a l'hora de fer desistir els principals implicats, especialment el general Jaime Milans del Bosch, que havia tret els tancs a València.

La desclassificació parcial de documents del 23-F no ha suposat cap gir històric en la comprensió definitiva del cop d'estat. Si de cas, hi ha un cert reforçament democràtic de Joan Carles i detalls que no poden sorprendre: que hi va haver implicats sis agents del Cesid, que el rei va parlar amb Milans del Bosch abans del judici per protegir la Corona, que alguns colpistes van lamentar haver deixat lliure “el Borbó” i que la dona del casualment difunt en el dia d’ahir Tejero era tan desllenguada com el seu marit: “És un desgraciat, tonto”; “Tant amor a la pàtria i mira com l’han enganyat”.

Tots els colpistes deien que parlaven en nom del rei. El general Alfonso Armada, el tinent general Jaime Milans del Bosch i també el tinent coronel Antonio Tejero. Però ningú ha pogut demostrar mai que tinguessin el vistiplau de Joan Carles I per intentar el cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Els 153 documents que ha desclassificat el govern espanyol aquest dimecres, de fet, abonen la tesi oficial, que el rei va ser un dels salvadors de la democràcia, el títol oficiós que li van assignar a partir d'aquell dia. El rei va parlar amb Milans del Bosch i amb Armada per exigir-los que deposessin la seva actitud i el seu secretari personal, Sabino Fernández Campo, ho va fer amb Tejero, que en una d'aquelles casualitats que semblen dignes de les teories de la conspiració, ha mort aquest mateix dimecres als 93 anys.

La mort d’Antonio Tejero Molina als 93 anys, coincidint amb la desclassificació de parts dels documents secrets al voltant de la trama, ha donat un doble protagonisme al tinent coronel de la Guàrdia Civil que va executar el darrer cop d'estat militar capaç de triomfar. Va ser la tarda del 23 de febrer de 1981 (23-F), quan el Congrés dels Diputats votava la investidura com a cap de govern de Leopoldo Calvo-Sotelo. Tejero hi va irrompre al crit de “¡Todo el mundo al suelo!” al capdavant de 265 membres de la Benemèrita que van disparar trets intimidatoris i van segrestar els parlamentaris. Es va sumar al cop Jaime Milans del Bosch a València, on era capità general i on va treure els tancs al carrer.

El 29 de gener del 1981, l'home que havia liderat la transició democràtica de l'estat espanyol, Adolfo Suárez, va anunciar que feia un pas al costat i va presentar la seva dimissió. Espanya estava en plena crisi, econòmica i social, amb una societat del tot dividida i amb el record del franquisme encara molt vigent. Després de Suárez, l'escollit per liderar el país era Leopoldo Calvo-Sotelo. Després de fracassar en la primera sessió d'investidura, el 23 de febrer Calvo-Sotelo encarava la segona votació. Però res aniria com s'esperava.

L'autor del cop d'estat fallit del 23 de febrer del 1981, Antonio Tejero Molina, ha mort aquest dimecres a la tarda a Alzira (País Valencià) als 93 anys, tal com ha informat el despatx jurídic que representa a la família a través d'un comunicat. La mort de l'ex tinent coronel coincideix amb el mateix dia que el govern espanyol ha desclassificat els documents sobre el cop d'estat del 23-F. Feia diversos anys que Tejero tenia una salut delicada i aquest dimecres a la tarda ha dit prou. En el comunicat, els advocats de la família expliquen que "en el convenciment absolut que la mort no és el final, [la família] agraeix totes les mostres d'estima rebudes en aquests moments tan difícils i demana el màxim respecte a la seva privacitat".

Tres mesos abans del 23-F ja hi havia rumor de sabres a Espanya. El govern d'Alfonso Suárez estava debilitat i dins de la Guàrdia Civil ja corrien idees i plans sobre com sabotejar el règim constitucional. Alguns d'ells es detallen en un document sense firma, datat el novembre del 1980, que figura entre els desclassificats d'aquest dimecres –i que alguns llibres sobre el 23-F ja havien anat apuntant–. Segons aquest informe, consultat per l'ARA, els colpistes havien plantejat diversos fulls de ruta per desempallegar-se de Suárez i substituir el seu govern per un de més afí, sense passar en cap cas per les urnes. I, dins de les diverses famílies dels militars, hi havia un grup vinculat a l'operació Galàxia –un altre pla de cop d'estat de l'any 1978 que també tenia Antonio Tejero de protagonista– que plantejava matar el rei Joan Carles I si no s'alineava amb el nou règim.

Sis membres dels serveis d'intel·ligència espanyols van estar implicats en l'intent de cop d'estat del 23-F. Això és el que admet en un document el Centre Superior d'Informació de la Defensa (Cesid) —la versió anterior del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI)— que el govern espanyol ha desclassificat aquest dimecres. "Alguns membres d'aquesta unitat van participar activament en els fets del 23 de febrer", reconeix el CESID després d'haver realitzat una investigació interna i "discreta" que va concloure que sis persones "o bé coneixien els fets abans del 23" o "van planificar un suport operatiu". Destaca el nom del capità García Almenta, que, segons el document, va donar "ordres directes" a membres d'una unitat d'elit del Cesid —anomenada Agrupació Operativa de Missions Especials (AOME)—, que tenia una certa autonomia, per ajudar els colpistes.

Entre la informació desclassificada aquest dimecres pel govern espanyol sobre l'intent de cop d'estat del 23-F, hi ha notes dels serveis d'intel·ligència espanyol. L'aleshores Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID) en va elaborar una a principis de febrer de 1982, gairebé un any després dels fets i poques setmanes abans del judici als seus responsables, en la qual recollia sospites que Joan Carles I havia mantingut "entrevistes confidencials i sigil·loses" amb "alguns dels principals" autors del 23-F. "S'assegura que, en efecte, el rei s'ha entrevistat confidencialment amb el tinent general Milans del Bosch; s'assenyala que per sobre de tot es pretén que la corona no surti lesionada del procediment i que, en tot cas, els intents en tal sentit no provinguin dels principals processats i de reconeguda vocació monàrquica", diu el document del CESID.

Aquesta setmana ha fet 45 anys de l'intent de cop d'estat del 23-F i el govern espanyol ha decidit que era el moment de desclassificar-ne la documentació que fa anys que es guarda amb pany i forrellat. "Desclassifiquem un episodi difícil, però important. [...] Avui, fem una mica millor el país i la democràcia", ha afirmat el president espanyol, Pedro Sánchez, des d'un acte a Astúries. "L'ordre per a l'aixecament del secret ha estat publicada a primera hora d'aquest dimecres al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), on es justifica la necessitat de fer públics els "assumptes, documents, informacions, dades i objectes" relatius a l'aixecament militar liderat per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch. Es tracta de 153  "unitats documentals" que ja s'han fet públics. Es poden consultar aquí.