El cop d'estat del 23 de febrer del 1981 va fracassar formalment, però alhora va suposar una involució democràtica, en especial pel que fa al desenvolupament autonòmic. La Loapa va ser filla seva. El 23-F va marcar un abans i un després. En realitat, aquell intent fallit va acabar fixant els límits del règim del 1978 i legitimant una monarquia sorgida de la dictadura, que, en el relat consolidat, en aquella cruïlla del cop hauria apostat per la llibertat i contra els militars. Va anar realment així? Fins a quin punt el rei Joan Carles I coneixia els plans del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i del general Alfonso Armada? Quins pactes o converses va haver-hi en aquell moment entre els militars, les forces polítiques i els poders fàctics? Qui va pagar la frustrada festa?
Queden moltes incògnites per resoldre, preguntes que la desclassificació dels documents generats al voltant del cop, i fins ara inaccessibles, podria resoldre. Han hagut de passar 45 anys. Molt temps. Massa temps. Més val tard que mai, esclar: l'anunci del govern espanyol és rellevant. Aviat sabrem, però, si de debò resol incògnites o si la llei de secrets oficials, encara vigent –és ni més ni menys que una llei franquista del 1968– segueix sent una xarxa de protecció contra les misèries de l'estat profund.
De fet, aquest dilluns mateix, al saber-se la notícia de la desclassificació documental del 23-F, els grups que donen suport a l'executiu socialista de Pedro Sánchez han reclamat també que es desbloquegi d'una vegada la reforma de la llei de secrets oficials –l'intent de reforma va quedar aturat el 2022–, una normativa que no és sinó una eina molt restrictiva –basant-se en la seguretat de l'Estat–, de la necessària transparència democràtica.
La democràcia espanyola ha anat coixa des de la mort del dictador a l'hora de passar comptes amb el seu passat. De fet, la polarització política, amb l'auge de la ultradreta, ha convertit la memòria històrica en un renovat camp de batalla. Vox n'ha fet bandera i hi ha arrossegat el PP. El blanqueig de la dictadura està a l'ordre del dia, un relat edulcorat que, de passada, també ha redundat en la sacralització d'una Transició que va esborrar el passat dictatorial. És el mateix mecanisme autoprotector i autoindulgent que a la pràctica ha blindat qualsevol retoc essencial de la Constitució.
Així doncs, el pas que es fa ara amb el 23-F és un inici. En cap cas, però, hauria de ser un final. Queda molt per explicar, i només en la mesura que es pugui avançar lliurement en la recerca de la veritat històrica es podrà mirar el futur democràtic amb optimisme. En realitat, la construcció d'una memòria sense restriccions va en paral·lel amb la pràctica d'una autèntica llibertat informativa, és a dir, d'una transparència dels poders públics. També en aquest terreny queda molt per fer.
Tot plegat, però, no treu que aquesta carta de Pedro Sánchez amb el 23-F respongui a la seva necessitat de disposar d'algun trumfo de cara a l'opinió pública després de dues derrotes electorals consecutives a Extremadura i l'Aragó, sense pressupostos garantits, amb casos judicials que afecten el seu entorn acumulant-se als tribunals i en un moment de reconfiguració dels partits a l'esquerra del PSOE.
