El març del 2007, fa 19 anys, centenars de representants de l'anomenada societat civil catalana van omplir a vessar l'Iese en un acte que es va convertir en una veritable fita reivindicativa sobre la necessitat d'acostar al territori la gestió d'una infraestructura clau com l'aeroport de Barcelona. Han transcorregut pràcticament dues dècades d'aquell moment i la qüestió, que ha anat ressorgint al llarg dels anys, torna a ser damunt la taula, ara amb un gestor centralitzat publicoprivat, Aena. No s'han resolt encara temes que fa molt que es plantegen, com ara els comptes de cadascun dels aeroports de la xarxa –es presenten com un tot, sense detall de les parts que el conformen ni el que guanyen uns i perden els altres, o quins subvencionen els altres, etcètera.
I de nou, a més, sorgeix la vella reivindicació de la gestió. Especialment després que el govern espanyol hagi pactat amb l'executiu basc la seva participació en la gestió dels tres aeroports bascos. Tot i una reacció contrària inicial de Maurici Lucena, el president d'Aena –en la qual l'Estat té una participació majoritària del 51%–, després es va matisar. I entrem aleshores en les lectures i interpretacions: en realitat es tracta d'aprofundir en la coordinació amb els territoris i no pas d'aplicar la "cogestió". El pacte de Pedro Sánchez amb el lehendakari preveia la creació d'un "òrgan bilateral de col·laboració i coordinació" perquè Euskadi pugui participar en la gestió dels aeroports.
En aquest context, el president Salvador Illa ha assegurat aquesta setmana al Parlament que l'acord perquè Catalunya participi en la gestió aeroportuària "serà bastant immediat". Ha estat en resposta a ERC, que considera que aquest punt és essencial per a la legislatura. A l'acord d'investidura es preveia crear l’Autoritat Aeroportuària de Catalunya, que encara està pendent. De moment es reunirà el comitè territorial que es va crear a totes les autonomies el 2014 per debatre estratègies i inversions i que Aena assegura que encara no s'havia activat.
El repte consistirà en compatibilitzar els compromisos polítics adquirits pel govern espanyol –principal accionista d'Aena a través d'Enaire– amb el PNB al País Basc i amb ERC a Catalunya amb els de la part privada, que controla el 49% restant del capital d'Aena. Els interessos de l'un i els altres no tenen per què ser sempre coincidents. Una via per superar-ho podria consistir en emfatitzar la forma en lloc del fons, és a dir, entrar en el terreny de les interpretacions. El fet de parlar de participar en la gestió pot voler dir moltes coses, que van des d'intervenir-hi –una possibilitat que des d'Aena es veu com a impossible– fins a formar-ne part amb veu, però potser sense vot, o amb molt poc.
A Espanya la xarxa d'aeroports és centralitzada, mentre que a França, Alemanya o Itàlia hi ha models mixtos, al Regne Unit els aeroports són privats i als EUA són de gestió local pública. Potser una opció més efectiva i més en línia amb les reivindicacions territorials, i probablement més eficient, seria analitzar la manera de reformar el model actual de governança perquè la gestió sigui el màxim de propera als territoris.
