Cap on s'encamina la nova Hongria del conservador demòcrata Péter Magyar? Cap al retorn a l'europeisme (davant de Putin, davant de Trump i davant de la ultradreta), cap a la reconstrucció de l'estat de dret (davant les polítiques autoritàries i il·liberals) i cap al respecte a la pluralitat i les minories (davant els discursos d'odi contra col·lectius com l'LGTBI+ o davant el rebuig a la diversitat identitària que suposa la immigració).
Aquestes són les tres bones notícies que bateguen en el canvi de rumb a Hongria gràcies a la històrica i aclaparadora victòria de Magyar i a la incontestable derrota de Viktor Orbán. Després de setze anys al govern, on mitjançant supermajories absolutes ha refet –i sobretot ha desfet– les institucions democràtiques, després d'erigir-se en el cavall de Troia paralitzador de la Unió Europea i després de marcar el pols a l'extrema dreta continental, Orbán ha patit una desfeta duríssima que despulla la seva prepotència. Potser és que, amb el temps, el rei havia acabat anant despullat. Aquí hi ha, també, una seriosa advertència a la suposada impunitat en l'exercici del poder en democràcia: la manipulació i la mentida tenen també els seus límits. Que Trump i els seus imitadors en prenguin nota.
També farien bé d'entendre el missatge de la ciutadania hongaresa els que han fet o tenen la temptació de fer el joc a la ultradreta. Els votants magiars, cansats de polítiques de l'odi i de demagògia populista confrontacional, han optat massivament per anar a les urnes i dir prou. No per proclamar cap revolució, sinó per un retorn a l'ordre de la democràcia liberal, per imperfecta que aquesta sigui; i de passada han optat, també, per recuperar l'aixopluc de l'Europa dels valors humans i els drets socials, amb els deures i compromisos que això comportarà, inclòs el de defensar Ucraïna davant de l'imperialisme rus. Almenys sobre el paper això és el que promet qui assumirà ara a Budapest el càrrec de primer ministre.
En aquest sentit, l'eufòria a Brussel·les i a les principals cancelleries europees té tot el sentit. El gir hongarès dona aire polític a l'hora de recuperar de nou el pols de la unitat continental davant dels atacs externs (dels Estats Units de Trump i de la Rússia de Putin) i interns (dels ultranacionalismes antieuropeistes). La reacció hongaresa obre la possibilitat de recosir complicitats per repensar Europa sense complexos ni febleses: per buscar més unitat financera i més autonomia militar, per tancar files sense fissures en defensa de la sobirania ucraïnesa, per defensar amb orgull els valors democràtics i socials i per superar les contradiccions a l'hora de fer sentir una sola veu en política internacional.
Tot això, esclar, no és fàcil. Però amb l'estrepitosa caiguda d'Orbán s'obre un nou escenari. Per fi un bri d'esperança, un canvi que se suma a la desorientació de Trump amb la guerra de l'Iran. De fet, no es pot descartar que els clamorosos passos en fals del president estatunidenc hagin tingut conseqüències en l'electorat hongarès a causa de la sintonia Orbán-Trump. Toca, doncs, aprofitar la reculada del populisme autoritari per recuperar l'orgull democràtic europeu.
