Tindrem pressupostos de la Generalitat a principis d'estiu? Què, com i a quina velocitat estan negociant el PSC i ERC per aprovar-los? Els hauríem de tenir. De fet, és molt rellevant tenir-los. Normalitzar una política institucional sense els comptes aprovats és una anomalia en tota regla: es perden recursos, s'alenteixen processos, es frenen iniciatives i projectes, es perjudiquen els sectors de la societat civil –econòmics, socials i culturals– que depenen del compromís públic, que són la gran majoria. Massa coses se'n ressenten. El pitjor és instal·lar-se en una dinàmica de frustració pressupostària.
Sí, esclar: un país pot viure sense pressupostos perquè al final la maquinària pública continua funcionant. I la societat segueix el seu curs. Però tot es fa més difícil i feixuc. El motor públic, que en una societat moderna té molt pes, treballa forçat, amb el dipòsit a mitges, mal greixat, patint. Aquesta és una situació que s'està fent crònica. És un problema. Com més pressupostos prorrogats –ara mateix l'administració catalana treballa amb els comptes del 2023–, més riscos de fer malbé l'engranatge administratiu, les polítiques públiques i, en realitat, i cosa més greu, la mateixa credibilitat de la institució. En un context de creixement d'una ultradreta anti sector públic, tot el que sigui una administració coixa és donar-li motius i arguments per a la demagògia antipolítica.
Ja va ser un fracàs i una irresponsabilitat compartida que durant l'últim govern d'ERC del president Aragonès Comuns no aprovés els comptes. Llavors va comportar un precipitat avançament electoral. Després la situació s'ha invertit: els republicans no han aprovat els d'Illa. En tots dos casos ha pesat més el suposat guany partidista que la mirada global sobre el país. És evident que aprovar uns pressupostos suposa donar un aval polític a qui governa. En aquest punt, ningú no es pot enganyar. Però en temps d'antipolítica i gesticulacions a les xarxes, un gest de responsabilitat crítica resulta gairebé revolucionari: s'ha de tenir la valentia d'explicar que, malgrat diferències rellevants, i sense renunciar al programa propi, es dona suport a uns comptes per al bé comú superior. Aquest sí que és patriotisme del bo.
Esperem i desitgem, doncs, que entre ara i principis d'estiu tant socialistes com republicans tinguin la necessària cintura per trobar prou punts en comú, i prou arguments, per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat. Uns pressupostos de país. En temps de crisi global –guerres, energia, canvi climàtic, migracions...– i de setge a les democràcies liberals, com menys frivolitats millor.
Com que el PSC, que és qui ostenta la titularitat del Govern, és qui hi té més a guanyar amb l'aprovació, també haurà de ser qui cedeixi més: el problema, aquí, està en la seva capacitat per fer moure el govern espanyol del PSOE en qüestions clau com la recaptació de l'IRPF o en carpetes pendents com el traspàs de Rodalies, el nou finançament, la governança de l'aeroport del Prat o el pagament de la condonació de part del deute del fons de liquiditat autonòmic (FLA). Hi ha incompliments que, en efecte, pesen. Els pròxims dos mesos seran decisius per al bon govern del país fins a les pròximes eleccions.
