L'ésser humà ha fet un pas més en la seva exploració a la Lluna. Un nou salt endavant per descobrir la cara oculta de l'astre. La fita espacial de la nau Artemis II de la NASA, amb un grup d'humans situant-se a una distància rècord de la Terra –a 406.771 quilòmetres de distància–, ha coincidit amb un moment fosc a la Terra mateixa, també amb els Estats Units com a protagonistes. El president que pot treure pit de l'assoliment lunar és el mateix que ha amenaçat la humanitat amb la destrucció, no d'un règim dictatorial religiós sinó d'"una civilització sencera". En aquest cas, el nom sí que fa la cosa i evidencia la mentalitat d'un Donald Trump que actua com un bàrbar anunciant la fi d'una "civilització".
El contrast és eloqüent. La civilització humana capaç de conquerir la Lluna alhora flirteja perillosament amb una escalada bèl·lica autodestructiva, amb l'amenaça nuclear latent sobrevolant-nos. Hi ha l'opció de fer veure que tot plegat és un joc de despropòsits verbals i que ningú s'atrevirà a anar més enllà. Però ¿realment podem estar tranquils? No. El joc fa massa que dura, i els seus protagonistes no donen cap senyal de distensió. Al contrari.
Ara mateix, l'Orient Mitjà és molt més que un polvorí, és un incendi descontrolat i de grans proporcions, amb uns mandataris que actuen militarment al marge de tots els límits humanitaris formals previstos al dret internacional en cas de conflicte: la imprevisibilitat de Trump, la determinació insaciable de Netanyahu de fer realitat el Gran Israel –Gaza, Cisjordània, Líban...– i la resposta d'un Iran ferit i acorralat no auguren res de bo.
El que per al president dels EUA havia de ser una operació ràpida i exemplar s'està convertint en una guerra a moltes bandes: amb els seus socis –Europa i les monarquies del Golf– cada cop més incòmodes; amb la Xina a l'expectativa, esperant que Trump hagi de fer marxa enrere, i amb el president rus, Vladímir Putin, aprofitant l'avinentesa per agafar aire contra Ucraïna. I, mentrestant, la crisi econòmica mundial no fa sinó aguditzar-se, i les conseqüències de l'aturada del flux energètic de combustibles fòssils a causa del bloqueig de l'estret d'Ormuz, fins i tot si es produís ara una aturada bèl·lica, s'allargarien en el temps. Estem fent un mal negoci global. Hi ha realment algú que hi surti guanyant?
El planeta Terra viu en una cruïlla molt delicada. Creix l'angoixa general. Hem passat sense solució de continuïtat de la més o menys coordinada i complexa lluita contra el canvi climàtic a la clàssica lluita fratricida entre humans, cada cop més a la vora dels pitjors drames del segle XX. El fet que en paral·lel estiguem veient per primer cop la cara oculta de la Lluna fa encara més absurda la incapacitat per buscar sortides dialogades, diplomàtiques. Per molt difícils i insegures que siguin, sempre seran millors que el cost en vides i destrucció que provoquen els míssils i els drons. Cal no caure en ingenuïtats: els avenços mai han estat lineals, la idea de progrés fa temps que va quedar en dubte. Però resulta sorprenent la velocitat i la frivolitat amb què anem cap enrere, cap a la cara fosca de la humanitat.
