L'autèntic problema del que ha passat els últims temps al Pròxim Orient i l'Orient Mitjà és el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i la seva permanent fugida endavant ultranacionalista i militarista per mantenir-se al poder i eludir així els casos judicials que l'assetgen. Després del genocidi perpetrat a Gaza com a resposta a l'atac terrorista de Hamàs, Israel ha empès els Estats Units de Trump a entrar en guerra contra l'Iran dels aiatol·làs i ha aprofitat l'escalada bèl·lica per executar sense embuts el seu afany expansiu a la regió. L'objectiu: guanyar espai de seguretat destruint els seus enemics històrics.
Així, en paral·lel a l'atac a Teheran, Netanyahu ha donat ales als seus soldats en suport als colons jueus per ocupar noves terres a Cisjordània. I, alhora, aprofitant que el focus mediàtic internacional se situava en el xoc Washington-Teheran, ha llançat una duríssima ofensiva al Líban contra Hezbollah, amb centenars de víctimes civils –1.888 morts i més de 6.000 ferits des del 2 de març– i amb una població terroritzada que ha hagut de fugir massivament cap al nord del país. Fa temps que Netanyahu traspassa totes les línies vermelles del dret internacional amb accions que l'ONU ha considerat crims de guerra. Per això, en els seus viatges fora de territori israelià, només ha trepitjat territoris amics, com el Washington de Trump o el Budapest d'Orbán. En altres latituds s'arrisca a ser detingut i jutjat.
Ara mateix, en efecte, l'escull més gran al feble alto el foc pactat pels EUA i l'Iran és la guerra israeliana al Líban, és a dir, l'agenda pròpia d'un Netanyahu sobre el qual, a la pràctica, Trump sembla tenir una influència limitada. ¿Realment està disposat el primer ministre israelià a aturar l'ofensiva sobre Beirut? ¿És sincer, Netanyahu, quan accepta iniciar converses diplomàtiques amb el Líban a Washington mentre el seu ministre de Defensa, Israel Katz, assegura que "la guerra no s'aturarà"? Cal no oblidar, com s'ha encarregat de recordar el ministre d’Afers Exteriors de l'Iran, Abbas Araghchi, que aquest diumenge es reprèn el judici per corrupció contra Netanyahu i que un alto el foc regional, incloent-hi el Líban, "acceleraria el seu empresonament".
La pressió internacional –l'Àsia, Europa i les monarquies del Golf– per desbloquejar l'estret d'Ormuz, clau en el transport mundial de petroli i gas, ha resultat crucial perquè els Estats Units acceptessin l'alto el foc i s'asseguin a negociar, a partir de dissabte, amb l'Iran. Una reculada difícil de dissimular. Ara caldrà veure si la pressió dels Estats Units és prou forta i efectiva perquè Netanyahu cessi en la seva ofensiva al Líban. Altrament, tot pot esclatar de nou. Teheran difícilment s'asseurà a la taula per al diàleg de pau al Pakistan si l'exèrcit israelià no atura de debò els atacs. Aquest divendres serà, doncs, una jornada clau per veure si Netanyahu es veu forçat a donar una oportunitat a la desescalada regional a l'Orient Mitjà i, per tant, per saber si la via diplomàtica permet avançar cap a un escenari de distensió global. De moment, hi ha pocs indicis per a l'optimisme.
