Enmig d'un fràgil alto el foc, amb Israel incomplint al Líban l'aturada de les hostilitats, les negociacions cara a cara a Islamabad, amb la mediació del Pakistan, entre les delegacions dels Estats Units i de l'Iran d'entrada no han donat cap resultat concret. Era realment molt difícil.
La desproporció militar entre el bloc EUA-Israel i l'Iran no ha estat suficient fins ara ni per fer caure el règim dels aiatol·làs ni perquè aquests es considerin prou dèbils per acceptar un acord exprés que a la pràctica suposés una rendició. Això és el que pretenia el president nord-americà, sempre procliu a les apostes de màxims. Per la seva banda, si Washington s'ha assegut a la taula –des de la revolució islàmica de 1979 no hi havia hagut una trobada d'aquest alt nivell entre els dos països–, ha estat perquè també sentia la pressió econòmica global i la incomoditat de l'opinió pública nord-americana. Però les presses, en aquest cas, jugaven a favor de Teheran, que, pel que sembla, ha mantingut les seves línies vermelles negociadores.
Ara caldrà veure què passa amb l'alto el foc. Perquè la negociació prosperi, és imprescindible que es mantingui la desescalada bèl·lica. Tampoc això no serà fàcil. En aquest punt, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és el principal perill: està decidit a aprofitar l'avinentesa de la guerra per avançar en la idea del Gran Israel. El Líban el té com a objectiu a l'abast de la mà. Difícilment s'aturarà.
La impaciència de Trump, àvid de resultats concrets i insensible a les subtilitats diplomàtiques, és l'altre gran escull de la negociació. De fet, ja ha proclamat unes quantes vegades una il·lusòria victòria militar en la guerra contra l'Iran... ¿Però realment es pot afirmar que guanyes una guerra i veure't obligat a negociar la pau? Això és el que ha fet un Trump que, a més, en aquesta aposta bèl·lica s'ha quedat orfe d'altres suports reals –per exemple d'Europa– que no siguin els d'un Tel-Aviv difícil de controlar.
Per descomptat, Teheran tampoc no ho posarà fàcil. El règim radical religiós s'hi juga la supervivència i, malgrat la debilitat evident –amb la cúpula escapçada–, ha demostrat que té prou armament i capacitat logística i organitzativa per mantenir el pols i desestabilitzar la regió, amb el focus bèl·lic posat sobretot en l'estret d'Ormuz, on les petromonarquies del Golf si una cosa desitgen és tornar a la normalitat de la pau per als negocis i el turisme. Ormuz, ara mateix, com s'ha vist en la primera reacció de Trump pel fiasco inicial negociador, és on se situa el cavall de batalla.
En tot cas, menys l'Israel del desfermat Netanyahu, l'alto el foc de moment beneficia tothom: Trump fa veure que ha guanyat, l'Iran agafa aire per refer-se, les monarquies del Golf tornen a una aparent normalitat, els països de l'Àsia encreuen els dits perquè comencin a circular els vaixells carregats de petroli per Ormuz i el mateix fa Europa, tot i que en depengui menys. Ormuz, ara mateix, com s'ha vist en la primera reacció de Trump pel fiasco inicial negociador, és on se situa el cavall de batalla.
Però la situació no deixa de ser incerta i extremadament volàtil, amb l'economia mundial trontollant. La partida negociadora resulta complicada: els EUA i l'Iran no volen més guerra, però tampoc una pau perdedora i inestable. De moment, tot apunta a l'enquistament del xoc, ni que sigui amb una confrontació de perfil baix però amb Israel fent la guerra pel seu compte.
