Thiago Ávila: "No ens rendim al món que volen Trump i Netanyahu: hem de salpar ara cap a Gaza"

BarcelonaEl brasiler Thiago Ávila (1986) és un dels coordinadors de la Global Sumud Flotilla, la nova flotilla internacional que busca trencar el bloqueig de Gaza i la més gran fins ara. Ávila, activista i analista polític, va formar part d’una flotilla anterior, que va ser interceptada l’any passat. La missió preveu mobilitzar més de vuitanta embarcacions i més de 1.000 participants de prop d’un centenar de països. Salpa des de Barcelona en un context encara més perillós de guerra regional i comptarà amb l’acompanyament, fins a la zona d’exclusió imposada per Israel, dels vaixells d’Open Arms i de Greenpeace. El seu objectiu: reactivar la mobilització internacional en suport al poble palestí. Després dels actes de comiat d’aquest cap de setmana al Moll de la Fusta, 41 embarcacions salparan des de Barcelona els pròxims dies rumb a Gaza, quan les condicions meteorològiques ho permetin. A Sicília s'incorporaran més vaixells procedents de França i d'Itàlia, i en la resta del recorregut per la Mediterrània s'hi afegiran més embarcacions.

Aquesta flotilla navegarà en un moment molt més difícil que l’anterior. Com es prepara una missió civil pacífica en un context de guerra regional?

— Aquesta flotilla s’enfronta a condicions externes més difícils. Més enllà de figures odioses com Donald Trump i Benjamin Netanyahu, els sistemes que representen, l’imperialisme i el sionisme, avancen en l’intent de sotmetre els pobles. Netanyahu i el sionisme amb el projecte expansionista del Gran Israel, del riu Nil fins a l’Eufrates, un pla colonial, racista i supremacista. I a això s’hi suma un projecte imperialista dels Estats Units, que busca contenir la Xina, i per això ataca l’Iran –un dels aliats estratègics de Pequín–, i controlar el gas i el petroli. Alhora, Trump intenta dominar Llatinoamèrica: per això ha segrestat Nicolás Maduro i ha imposat un bloqueig naval a Cuba. Tot això provoca destrucció i patiment humà, però també veiem com els Estats Units i Israel pateixen derrotes militars.

Hi ha pocs motius per a l’esperança.

— La resiliència del poble palestí, arrelada a la terra d’on és originari, és el nostre motiu d’esperança i la nostra inspiració. Molta gent d'arreu del món s’ha aixecat contra el genocidi a Palestina i veiem com els governs intensifiquen la persecució, el silenciament, la censura i la criminalització, i això disminueix la mobilització. Els nostres enemics no són més forts, però estan més disposats a fer mal. El moviment de solidaritat amb Palestina està desorientat, per això hem de fer un esforç encara més gran, perquè sabem que el resultat de les flotilles anteriors va ser impulsar més gent a lluitar, a les ciutats, al camp. La flotilla va fer sonar l’alarma, va dir: “Ara és el moment de sortir al carrer”. Impulsar la mobilització va ser el principal èxit de la flotilla anterior. El sistema ha vist que la flotilla és una eina eficaç, ens ha volgut silenciar i es prepara per reaccionar.

Per què han decidit tornar a salpar ara?

— Naveguem quan podem, mai no hi haurà un moment oportú. I no podem esperar. Han passat sis mesos del fals alto el foc a Gaza, l’exèrcit israelià continua assassinant palestins, l’ajuda humanitària continua bloquejada i continuen robant la terra. Es planteja que Gaza ha de ser governada per Trump i les pitjors persones del món. I davant d’això, la flotilla ha de ser una eina capaç de mobilitzar i d’inspirar la gent. Aquesta és la gran batalla de la nostra generació. A l’estiu érem 42 vaixells i ara en tindrem més de 80; érem 462 participants i ara en serem més de 1.000, de cent països. Tindrem un comboi per terra, marxes i manifestacions, vagues, acampades, un congrés de parlamentaris a Brussel·les... La flotilla només és un gra de sorra en aquesta missió històrica. Ens trobem en un moment clau de la història de la humanitat, i en aquests moments de crisi no es pot simplement esperar que les coses millorin per si soles. En temps de guerra, amb una generalització de la violència, les persones semblen petites i impotents. Però la història ens diu una altra cosa: el feixisme, el nazisme o l’apartheid a Sud-àfrica també semblaven invencibles. I la gent va continuar movent-se i organitzant-se. Les coses es poden canviar, però per fer-ho cal moure’s. No ens rendim al món que volen Trump i Netanyahu: hem de salpar ara cap a Gaza.

Vostè té una filla petita i ha rebut reiterades amenaces de mort: per què va decidir tornar a embarcar?

— Soc el pare orgullós de la Teresa, una preciosa nena de dos anys. Quan tenia dos mesos va contreure el dengue: se’m trencava el cor quan havia de subjectar-li el braç mentre la punxaven. Hauria fet qualsevol cosa per ser jo qui estigués al seu lloc. I en aquell mateix moment, pares i mares de nens palestins subjectaven els braços dels seus fills perquè els hi amputessin sense anestèsia. És l’amor per la meva filla el que em porta a la flotilla. Hi ha riscos, però seria molt més perillós per a la meva filla viure en un món on continua aquesta espiral de destrucció.

La flotilla d’estiu va ser interceptada per l’exèrcit israelià, igual que totes les anteriors en els darrers anys. Per què insisteixen en la mateixa estratègia?

— Qui hauria dit que Israel i els Estats Units algun dia estarien implorant per un acord d’alto el foc amb l’Iran, després de quaranta dies d’agressió? Qui hauria dit que un poble tan pobre, tan sancionat, estrangulat com el poble iemenita podria imposar tantes derrotes marítimes als Estats Units al mar Roig? Qui hauria dit que el poble del Vietnam venceria els Estats Units? O que el poble de Sud-àfrica derrotaria l’apartheid? Aquestes lluites són fruit de molta persistència, d’una mobilització constant, de saber que hi ha derrotes tàctiques, però que l’estratègia d’imposar desgast a l’enemic, de mostrar les condicions de vulneració, de crear una majoria social, també té el seu valor. Tampoc és impensable arribar a Gaza. El 23 d’agost del 2008, els dos primers bots van arribar a Gaza i quatre missions més ho van aconseguir els mesos següents. Després, totes han estat interceptades, però cal continuar insistint, crear les condicions perquè un dia puguem trencar el bloqueig. La flotilla de l’estiu va ser interceptada, però Trump va acabar anunciant un fals alto el foc i Netanyahu va haver de recular. I no oblidem que el dia que ens van assaltar, els pescadors de Gaza van poder sortir a feinejar. Les nostres xarxes socials van arribar a dos mil milions de persones, que ara es fan les preguntes correctes.