Netanyahu accelera la construcció del Gran Israel

JerusalemEl mateix dia que entrava en vigor l’alto el foc entre els Estats Units i l’Iran, l’exèrcit israelià redoblava els atacs al Líban. En només deu minuts, més de 160 bombes van caure sobre territori libanès i van deixar més de 300 morts en un sol dia. L'atac més mortífer en dècades. A aquesta situació s’hi suma la presència militar israeliana al sud del país des de fa setmanes, amb l’objectiu declarat de crear una suposada “zona de seguretat” contra el grup Hezbollah fins al riu Litani, a uns trenta quilòmetres de la frontera nord d'Israel. En aquest context, amb diversos fronts oberts per part d'Israel, no només al Líban, sinó també a Gaza i a Cisjordània, i tant amb atacs aeris com amb presència militar sobre el terreny, una idea que sobrevola la regió des de l'origen del moviment sionista torna a agafar força: la de construir l'anomenat Gran Israel.

El concepte del Gran Israel, inspirat en el Gènesi de la Bíblia hebrea, parla d’un territori que s’estendria des del riu d’Egipte fins a l’Eufrates, una visió evocada ja a finals del segle XIX per Theodor Herzl, considerat el pare del sionisme polític. En termes pràctics, implicaria que Israel incorporaria com a seus els territoris palestins, el Líban, Jordània, parts de Síria, l’Iraq, Egipte i l’Aràbia Saudita. O sigui, prop d’un 25% de l'Orient Mitjà. En aquest escenari, Israel passaria dels 20.770 km² actuals de superfície, reconeguts per la comunitat internacional, a controlar-ne uns 500.000.

La idea del Gran Israel també es troba en els inicis de l’Estat d’Israel. El 1947, els líders sionistes van acceptar inicialment el pla de partició de l’ONU, amb un territori palestí i un altre de jueu, però el llavors primer ministre israelià David Ben-Gurion ja va deixar clar aleshores que ho considerava només com un primer pas: “Després de la formació d’un gran exèrcit arran de la creació de l’estat, abolirem la partició i ens expandirem”. El 1948, això es va fer realitat en part amb la Nakba, quan uns 750.000 palestins van ser expulsats de casa seva.

El moviment va guanyar més força després de la guerra del 1967, quan Israel va prendre el control de Cisjordània i Gaza, la península del Sinaí (Egipte) i els alts del Golan (Síria), territoris que continua ocupant en l'actualitat, amb l’excepció del Sinaí, retornat a Egipte el 1982. A partir d’aquell moment, el concepte del Gran Israel va guanyar rellevància, especialment entre els sionistes religiosos, que consideraven aquests territoris un dret concedit per Déu.

Des de l’arribada al poder de l’actual govern israelià el 2022, i especialment després dels atacs de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, diversos analistes apunten que les referències al Gran Israel s’han fet més freqüents i visibles.

L'objectiu de Netanyahu

El primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha afirmat en diverses ocasions que s’hi identifica “plenament”, i l’any passat va arribar a dir que es tracta d’una missió històrica i espiritual. Segons el professor de Relacions Internacionals a la Universitat de St. Antony’s d’Oxford Avi Shlaim, Netanyahu persegueix “el somni del Gran Israel”, dins del govern “més de dretes, xenòfob, messiànic i obertament racista de la història d’Israel”. De fet, el 2025 el parlament israelià va aprovar una moció no vinculant que reclamava l’annexió de tota Cisjordània, declarant-la part “inseparable de la Terra d’Israel”.

En la mateixa línia, el ministre de Defensa, Israel Katz, ha anunciat diverses vegades que les forces israelianes romandran indefinidament en parts de Gaza, Síria i el Líban amb la justificació de crear “zones de seguretat”. A més, un dels principals promotors del Gran Israel, el ministre de Finances, Bezalel Smotrich, va exhibir fa un parell d'anys un mapa que incloïa Israel, Cisjordània i tota Jordània com a territori israelià. Des de llavors, ha defensat reiteradament l’annexió de Cisjordània i ha arribat a suggerir una expansió que inclouria Damasc, la capital de Síria.

L'oposició també hi dona suport

La idea del Gran Israel tampoc és qüestionada des de l’oposició al govern. El principal líder opositor, Yair Lapid, va defensar abans de l’inici de la guerra contra l’Iran que s’havia de fer una expansió territorial basada en criteris “bíblics”, tot i haver donat suport en el passat a la solució dels dos estats.

“Israel està expandint les seves fronteres i surt del seu territori pròpiament israelià. A Gaza controla el 53% del territori; al Líban es troba almenys a 8 o 10 quilòmetres al nord de la Línia Blava [frontera de facto traçada per l’ONU entre el Líban i Israel]; i a Síria i Cisjordània també hi té presència des de fa anys”, explica a l’ARA el doctor Ahron Bregman, historiador israelià especialitzat en conflictes de l’Orient Mitjà i antic oficial de les forces armades israelianes. Segons diu, des dels atacs del 7 d’octubre del 2023, s’han consolidat dues tendències a Israel: un pensament militar que aposta per zones de control àmplies per raons purament de defensa, i un moviment de colons que aprofita l’avanç de l’exèrcit per consolidar presència civil en nous territoris. Un exemple clar seria el grup de colons Uri Tzafon, que reivindica expandir-se al sud del Líban per vincles bíblics i històrics amb aquesta zona.

A diferència del 1967, quan aquestes idees estaven més circumscrites a algunes branques del sionisme religiós, avui tenen més presència en diversos sectors de la societat israeliana. “S’ha convertit en una idea més central a causa dels canvis polítics i socials, amb un gir cap a la dreta després dels atacs de Hamàs i una influència més gran dels colons en els mitjans de comunicació, l’exèrcit i el govern”, conclou Bregman.