BarcelonaA l'estat espanyol el procés per aconseguir la residència i el permís de treball és tan farragós i complicat que dur a terme processos de regularització extraordinaris ja s'ha convertit en un costum. L'objectiu és acabar amb els colls d'ampolla administratius i les bosses d'immigració irregular que, al seu torn, alimenten l'economia en negre i la perpetuació de situacions de vulnerabilitat social. Aquestes regularitzacions les han portat a terme governs socialistes i populars. N'hi va haver el 1986, el 1991 i el 1996 amb Felipe González, el 2000 i el 2001 amb José María Aznar, i el 2005 i el 2006 amb José Luis Rodríguez Zapatero. L'última, per tant, va ser fa vint anys, abans del boom migratori posterior a la recessió global dels anys 2008-2012.
El consell de ministres ha aprovat aquest dimarts el reial decret que, mitjançant una reforma del reglament d'estrangeria, permetrà regularitzar al voltant de mig milió de persones que es calcula que són a Espanya sense papers i que compleixen els requisits per accedir al permís de residència. El govern de Pedro Sánchez ha venut la regularització com una qüestió de drets humans, amb un gest que el distingeix clarament de les polítiques migratòries restrictives que s'estan aprovant a tot Europa, però cal subratllar que també hi ha una lògica pragmàtica al darrere. L'economia espanyola és de les que més creixen d'Europa des de fa cinc anys, i una part important d'aquest creixement respon a la incorporació massiva de mà d'obra estrangera a un mercat laboral en el qual hi ha sectors sencers, com el primari, el turístic o el de les cures, que depenen totalment dels nouvinguts. No en va, tant les patronals com els sindicats s'han mostrat favorables a la mesura. Amb la regularització, el govern espanyol busca aflorar activitat econòmica, augmentar la recaptació d'impostos i continuar aprofundint en les polítiques socials.
Com dèiem, però, hi ha una innegable lectura política de la mesura, que té el seu origen en un pacte amb Podem. Com ja va fer en el seu dia amb l'amnistia als condemnats pel procés independentista català, Sánchez ha preferit anar al xoc amb la dreta en un camp en el qual l'esquerra europea està especialment incòmoda. Cal dir que en aquest cas ha comptat amb un aliat molt poderós, com és l'Església espanyola, que també s'ha posicionat a favor de la regularització d'immigrants per qüestions humanitàries.
I com sol passar quan Sánchez passa a l'ofensiva, el PP ha tornat a quedar descol·locat, ja que de votar a favor de la tramitació d'una iniciativa legislativa popular a favor de la regularització ha passat a criticar-la frontalment, malgrat que Aznar va fer el mateix en el seu dia. Hi ha motius de fons per defensar una política fronterera més estricta (tot i que el Mediterrani continua sent una trampa mortal per a milers de persones cada any) i un procés d'admissió més restrictiu, però difícilment es pot defensar que la millor opció és deixar mig milió de persones en els llimbs i en una situació d'indefensió absoluta sine die. O se les regularitza o se les expulsa a l'estil de l'ICE als Estats Units. I això ni tan sols el PP té el valor de defensar-ho.
