L’atac va tenir lloc a plena llum del dia en una carretera secundària del districte de Jezzine, al sud del Líban. Un vehicle en moviment, identificat com a premsa, va rebre un primer impacte, i minuts més tard, un segon a la mateixa zona. A l’interior hi viatjaven tres periodistes: Ali Shuaib, corresponsal d’Al-Manar; Fatima Ftouni, reportera d’Al-Mayadeen; i el seu germà, el càmera Mohammad Ftouni. Tots tres van morir a l’acte, i les imatges difoses mostren el vehicle reduït a runa sobre l’asfalt, en un tram on en aquell moment no hi havia combats visibles.

Les guerres de l'Orient Mitjà mai s'acaben: es transformen en nous conflictes. Cada vegada que els Estats Units, Israel o qualsevol país àrab emprenen una campanya militar, propicien un cop d'estat o financen un moviment guerriller suposadament afí als seus interessos, llauren una futura crisi.

El món depèn del subministrament de petroli procedent de l’Orient Mitjà i ara totes les mirades estan posades en com la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran dispara el preu del barril de Brent i anticipa una crisi energètica de dimensions globals. Però hi ha un altre recurs crític per sostenir la vida, molt escàs a la regió i infinitament més vulnerable: l’aigua. Els països d'aquesta regió desèrtica han respost a la manca d’aigua construint plantes dessaladores que fan potable l’aigua del mar. Però aquest prodigi tecnològic s’ha convertit també en una vulnerabilitat estratègica: en aquestes tres setmanes de guerra ja s’han produït atacs contra aquestes plantes o molt a prop. Si es converteixen en objectiu, l’impacte seria devastador, ja que no hi ha fonts de subministrament alternatives.

El govern espanyol prepara un pla de xoc per a aquest divendres, quan el consell de ministres es reunirà de forma extraordinària, per fer front a les conseqüències de la guerra de l'Iran. Però aquest dimarts el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, i la titular de Transició Ecològica, Sara Aagesen, han avançat decisions en diferents sentits: contenció del preu de l'electricitat, pal·liar la pujada de combustibles i fertilitzants per als sectors més exposats i un escut social per protegir els més vulnerables, malgrat que fonts del govern espanyol rebaixen la possibilitat que s'inclogui la suspensió dels desnonaments o la pròrroga automàtica dels contractes de lloguer, com reclamava Sumar. La seva prioritat, de fet, és que el decret llei ja es pugui convalidar dijous que ve al Congrés: tot el que sigui entrar en mesures d'habitatge propicia un xoc entre els socis de la majoria plurinacional que n'impediria l'aprovació.

Els radars del 49è Batalló de Defensa de Míssils, amb base a Fort Greely (Alaska), detecten el llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICBM) en direcció a algun punt dels Estats Units. No poden identificar des d'on ha sortit, però sí que en poc més de divuit minuts, llevat que sigui un error dels satèl·lits de seguiment, impactarà contra l'objectiu prefixat. S'activa la cadena de comandament militar, que es prepara per abatre'l. També l'estructura política es posa en marxa per decidir, en última instància per part del president, si s'ha de contraatacar –contra qui, però?–, fet que podria desencadenar una guerra nuclear global. Aquest és l'inici del trepidant èxit de Netflix estrenat l'octubre de l'any passat A House of Dynamite, de Kathryn Bigelow. Al film, les possibilitats d'eliminar un ICBM en vol, que es desplaça a una velocitat de sis quilòmetres per segon, són del 61%. Aconsegueixen interceptar el míssil? No cal fer espòiler.

Donald Trump i Benjamin Netanyahu van llançar fa una setmana una guerra a gran escala contra l'Iran, de conseqüències imprevisibles. Situem en alguns gràfics les dades clau del país persa, que expliquen el seu pes regional i global.

La velocitat amb què els temes es cremen dins la M-30 de Madrid és vertiginosa i la capacitat que té cada espai polític per decidir qui marca l'agenda és la clau per guanyar avantatge respecte al rival. Aquesta és la gran batalla del govern espanyol, que llança propostes cada setmana per exhibir obra de govern –com la desclassificació dels documents del 23-F–, amb el PP i Vox, que malden per situar a primera línia els presumptes casos de corrupció que afecten el PSOE. Però hi ha esdeveniments que transcendeixen la política domèstica i situar-se bé en el tauler depèn de l'habilitat dels jugadors. És el que va passar dissabte passat, quan l'atac dels Estats Units i Israel a l’Iran va sacsejar de nou al món. Des de llavors, la guerra ha passat a ser el principal tema polític espanyol, amb un president, Pedro Sánchez, que ha agafat la bandera del "No a la guerra" en sintonia amb l'opinió pública –almenys segons les enquestes.

Robert Fisk (1946-2020) va ser, durant tres dècades, el més influent, informat i criticat corresponsal estranger al Pròxim Orient. Va ser a totes les guerres d'una regió sempre en guerra. El 2005 va publicar La gran guerra per la civilització, unes voluminoses memòries (1.511 pàgines en l'edició espanyola) que, en el penúltim paràgraf, contenien una frase malenconiosa: “Al Pròxim Orient, la gent viu la seva història passada una vegada i una altra, cada dia”.

Tal com era de preveure, el règim iranià ha respost a l'ofensiva dels Estats Units i Israel contra el seu territori intentant estendre al màxim el conflicte per convertir-lo en una guerra regional. Des del primer dia, Teheran ja va atacar els països del golf Pèrsic on hi ha bases nord-americanes (Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Oman), i aquest dilluns Hezbollah, la milícia aliada de l'Iran al Líban, ha entrat en acció llançant míssils contra Israel. El conflicte fins i tot ha arribat a territori de la UE, ja que un dron iranià ha impactat en una base britànica situada a Xipre.

L'amenaça d'una guerra a l'Iran no s'ha esvaït, malgrat els missatges aparentment tranquil·litzadors enviats dijous des de Ginebra, on els Estats Units i l'Iran van celebrar una tercera ronda de negociacions indirectes per intentar arribar a un acord sobre el programa nuclear iranià. Hores després l'ambaixada dels EUA a Israel ha autoritzat la sortida del país del personal no essencial al·legant "riscos de seguretat" i els ha enviat un correu electrònic alertant que, si volen marxar, "haurien de fer-ho avui". A més, el Regne Unit ha evacuat tot el personal de la seva ambaixada a Teheran i la Xina també ha fet una crida als seus ciutadans a marxar de l'Iran.

Quasi quatre mesos després de l’alto el foc, el paisatge de la Franja de Gaza continua sent de destrucció gairebé completa de nord a sud i d’est a oest. Malgrat que les promeses de reconstrucció es fan cada dia, la realitat sobre el terreny és ben diferent i de moment ningú ha mogut un dit per proporcionar allotjaments estables a centenars de milers de palestins que ho han perdut tot.

Les protestes que sacsegen l'Iran i la pressió internacional sobre el règim dels aiatol·làs han obert una hipòtesi que fins fa poc semblava remota: el final de la República Islàmica sorgida el 1979. Aquesta possibilitat no només redefineix l'equilibri intern iranià, sinó que obliga els actors regionals a anticipar un escenari sense un dels pilars que ha estructurat la política de l'Orient Mitjà durant gairebé mig segle. Més que una expectativa de canvi immediat, la regió s’enfronta a la perspectiva d'una transició incerta, amb conseqüències que van molt més enllà de les fronteres del país.

L'Iran ha afrontat aquest divendres el catorzè dia consecutiu de protestes en un context d'apagada gairebé total d'internet i telefonia mòbil, que s'ha convertit en el principal instrument del règim per contenir una mobilització que, malgrat la repressió, no mostra senyals d'esgotament. Aïllat informativament de l'exterior, el país viu una de les fases més tenses de contestació social dels últims anys.

Fa uns dies el ministre de Seguretat Nacional d’Israel, l’ultradretà Itamar Ben-Gvir, va presentar-se al Parlament amb una insígnia daurada en forma de forca a la solapa de l’americana. Compareix a la comissió que debat la seva proposta de llei per implementar la pena de mort als palestins. La llei, que encara ha de superar dues votacions a la Knesset, planteja condemnar a mort els palestins que matin un israelià per una motivació “nacionalista”, i no contempla la mateixa pena en el cas que un israelià mati un palestí en les mateixes circumstàncies. Ben-Gvir va aclarir a la sessió que la forca “és només una de les opcions”, entre d’altres com “la cadira elèctrica o la injecció letal”.

Des de la caiguda de Bashar al-Assad, els suburbis del sud de Damasc continuen atrapats en un temps suspès. En barris com Hajar al-Aswad, Yarmouk o l’eix del carrer Tishreen, la guerra ja no marca el dia a dia, però la seva empremta continua determinant qui, com i en quines condicions pot tornar. La violència ha cessat, però la normalitat no ha tornat. Hajar al-Aswad va ser un dels barris més castigats durant el conflicte. Abans del 2011 hi vivien més de cent mil persones. Avui, segons estimacions utilitzades per agències de les Nacions Unides, tot just uns quants centenars hi han tornat. Al carrer principal, alguns comerços han reobert, cosa que ofereix una imatge parcial de recuperació. Però aquest primer pla no resisteix una mirada més profunda.

Segons dades divulgades per l’ONU, en els últims dos mesos Israel ha violat l’alto el foc a la Franja de Gaza en més de 350 ocasions, i ha causat la mort de més de 121 palestins, la immensa majoria, civils. Aquestes dades donen una idea clara de la fragilitat de l’alto el foc que el president Donald Trump va negociar amb Israel i Hamàs, i va anunciar a l’octubre.

Israel podria obrir el pas de Rafah, que uneix Gaza amb Egipte, al llarg dels pròxims dies, fet que permetria als ciutadans palestins autoritzats abandonar l'enclavament. Les sortides es "facilitarien mitjançant la coordinació amb Egipte, després de l'aprovació de seguretat d'Israel i sota la supervisió de la missió de la Unió Europea", segons l'organisme israelià que coordina l'activitat a Cisjordània i Gaza. Ara bé, Israel ha deixat clar que això està condicionat a l'entrega dels cossos de tots els ostatges, i Egipte ha negat estar-se coordinant amb Tel-Aviv per reobrir el pas de Rafah.

Israel ha intensificat aquest dijous els bombardejos contra el sud del Líban suposadament contra objectius de Hezbollah. Al migdia, els atacs de l'exèrcit israelià prop de la ciutat de Tir han matat una persona i n'han ferit tres més. I a primera hora de la tarda, les forces d'Israel han bombardejat també posicions a les ciutats de Taibeh, Tair Debba, Jabal i Kfar Dounine.

La nit del 4 de novembre de 1995 Yitzhak Rabin va ser assassinat a Tel-Aviv. Tres trets van acabar amb l'existència del llavors primer ministre d'Israel. El magnicidi el va cometre Yigal Amir, un jove d’ideologia radical, religiós i nacionalista, que volia trencar la inèrcia dels Acords d'Oslo signats dos anys abans amb els palestins. I sembla clar que Amir va aconseguir el seu objectiu, com podem comprovar trenta anys després.