Catalunya té ara mateix més de 16.000 restaurants en actiu. Però es calcula que en els últims 60 anys hi han existit més de 500.000 establiments diferents. Quants records hi ha encapsulats en cada un d’ells? Què menjàvem fa 30 anys que ara ja no trobem enlloc? Quins temples ens han deixat tot i que durant un temps eren el lloc on tot passava? Quins vins hi havia a la carta d'El Bulli i quant valien en el seu canvi de pessetes a euros?

Es coneix com a Baró Estardipen el primer intent d’extermini físic i cultural del poble gitano a través d’una ordre reial dictada per Ferran VI el 28 de juny de 1749, que donava instruccions per empresonar les famílies gitanes de tot Espanya. Coincidint amb els 275 anys d’història d’aquest episodi dramàtic el Palau Robert acull l’exposició “Baró Estardipen. Presó general de gitanos i gitanes”. La mostra es pot visitar a l’aparador i en diversos panells del jardí de l’edifici fins al 10 de desembre.

La sala 4 del Palau Robert acull fins al 2 de febrer l’exposició Leonor Ferrer. Una vida entre línies. La mostra proposa una relectura i aprofundiment de la seva trajectòria professional i vital, llegeix entre línies la seva correspondència i porta al present les petites revolucions silencioses que va dur a terme en el seu temps. Es tracta d’una iniciativa conjunta de la Direcció general de Difusió i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, comissariada per Noelia Ramos, de l’ICGC.

Una de les propostes més interessants que ofereix Barcelona aquests dies és l’exposició Montserrat, 1.000 anys, una mostra que presenta les claus d’una fita extraordinària a través d’un viatge virtual inèdit al cor del monestir i també dels testimonis de molta gent que hi ha establert vincles de tota mena.

Aurora Bertrana (1892-1974) va aterrar a l'illa de Tahití una mica per casualitat el 1926. El seu marit, Denys Choffat, havia d'instal·lar una nova central elèctrica a Papeete, i ella va aprofitar l'ocasió per veure món. De seguida va quedar fascinada pel contrast cultural entre la Polinèsia francesa i els països d'Occident. Com recordaria anys després a les seves Memòries, per als polinesis el piano era "la caixa de l'home blanc que sona"; l'ocell, "l'animal que camina per l'aire"; el gall, "la gallina home", i el telèfon, "el filferro que parla". Des que el 1930 va reunir a Paradisos oceànics les cròniques que havia anat escrivint a Tahití, complementades quatre anys més tard amb el volum de relats Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), l'escriptora gironina va fer-se un lloc en la literatura catalana i va guanyar una certa popularitat en el sector progressista.

Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de Catalunya, les Balears i més indrets de la Mediterrània i de més enllà, fins al punt que en són uns dels trets més identitaris. Per això, en moltes zones rurals i en unes altres que ho van ser i que ara són plenes de bosc, s'hi poden trobar murs, terrasses i barraques de pedra seca que han estat de gran utilitat per a la pagesia. L'exposició Dues pedres. Paisatges persistents, que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona fins al 2 de juny, reivindica el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensa la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va ser un ferm defensor de la idea dels Països Catalans durant el franquisme i la Transició; va voler modernitzar el País Valencià i espolsar-li els complexos amb Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, i va ser, per això, amenaçat fins i tot amb un intent d'assassinat quan van col·locar una bomba a casa seva. Així i tot, Fuster va alternar amb personalitats de diverses tendències ideològiques, des de Josep Carner fins a Jordi Pujol i Josep Pla, i va obrir casa seva per conversar del país i de la vida en les anomenades Tertúlies de Sueca. El llegat del seu pensament, conegut com a fusterianisme, perviu en tants intel·lectuals valencians i catalans que creuen en la cultura i la llengua comunes.

L'afany de fer edificis més verds, inclusius i connectats s'ha convertit en el punt central de l'agenda dels estudis d'arquitectura d'arreu, i de les línies més diverses. Des de Barcelona fins al Sud-est Asiàtic, els arquitectes estan desenvolupant projectes per respondre a reptes com la manca d'espai públic, d'habitatge i de verd urbà. També a la necessitat de donar una nova vida a edificis abandonats i velles infraestructures i a la convivència amb les altres espècies animals i vegetals.

Quan Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) es defineix com a "excessiu", no menteix. En 50 anys de trajectòria ha publicat gairebé 600 llibres, més una seixantena que van aparèixer amb pseudònim. "Sempre dic que he venut catorze més un", afirma. Els catorze són milions d'exemplars, i l'un restant és el milió que ha venut a la Xina. "Allà són tants que és una xifra que no saps com t'has de prendre", diu, amb un somriure als llavis.

“No et diuen el que has de fer sinó que et donen eines perquè t’ordenis a tu mateix, progressis i et desenvolupis, t’ajuden a treure’t de dins l’esperit adormit”, diu l'advocat Honorario Gimeno, maçó des del 2001. “T'adones que comparteixes creences com la tolerància, la llibertat, la igualtat, la fraternitat”, explica Maria Feu, infermera i pedagoga jubilada i venerable mestra de la lògia Yetzirah de Montserrat. Són tan sols alguns dels testimonis, a cara descoberta, que s'escolten en una sala, convertida en un temple a la primera planta del Palau Robert de Barcelona, dins l’exposició Maçons! Una mirada actual a una institució centenària, que es pot visitar fins al 28 d'agost. “Tots aquests maçons no surten de l’armari, tot el seu entorn sap que pertanyen a una lògia”, explica l’historiador Enric Calpena, que en comissaria l’exposició. “No hi ha secrets però sí discreció. No fa tant de temps que, per ser maçó, podies perdre el patrimoni o, fins i tot, la vida”, afegeix el periodista.

Aquestes Festes, el Palau Robert s’ha vestit de gala per acollir un Nadal que, malgrat la persistència de la pandèmia, ha de ser reparador, il·lusionant i pensat per al gaudi dels infants i les seves famílies.

El Palau Robert prorroga una setmana més l'exposició Rock viu, dedicada a l'obra del fotògraf Xavier Mercadé, que va morir aquest dilluns. Des de llavors, la mostra ha rebut una "gran afluència de gent" i s'ha convertit en un punt d'homenatge. L'exposició, per tant, es podrà visitar fins al diumenge 5 de setembre i s'hi ha habilitat, a més, un llibre de condolences a la sala Cotxeres perquè els visitants puguin expressar el seu missatge de comiat, que es farà arribar a la seva família. L'exposició gràfica Rock viu recull les instantànies recopilades a l'especial Enderrock 300, en què apareixen artistes com David Bowie, Rosalía, Love of Lesbian, Beyoncé, Manel o els Rolling Stones, que aquesta setmana han perdut també el seu bateria, Charlie Watts.

La primera crítica d’un espectacle del Tricicle la signava Joan de Sagarra i afirmava que “quan escasseja la imaginació es corre el perill de fer el ridícul, que és el que van fer els components del Tricicle” al festival de mim del 1982. Els devia quedar clavada, perquè pràcticament és el tret de sortida de Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge, l’exposició al Palau Robert que culmina la celebració dels 40 anys d’una de les companyies teatrals catalanes més importants de tots els temps i commemora el seu comiat definitiu dels escenaris. L’exposició és gairebé una resposta a aquella crítica: “Ens va marcar moltíssim. Sort que teníem esperit de superació perquè per a algú altre la seva carrera hauria acabat aquell fatídic dia”, recorda Paco Mir. “Però allò també ens va fer reaccionar –afegeix Carles Sans–. Vam veure que havíem de fer una cosa més nostra, no imitar els clàssics que havíem après a l’Institut del Teatre”. “És que justament si una cosa tenim és imaginació”, sentencia Joan Gràcia.

L'exposició Feminista havies de ser, comissariada per Natza Farré, allarga la seva estada al Palau Robert. La mostra sobre la discriminació que pateixen les dones havia d'acabar el 29 de novembre, però finalment es prorroga fins al 8 de desembre. Feminista havies de ser es va inaugurar el 23 de setembre i, des d'aleshores, ja l'han vist més de 27.000 persones. Les cues els cap de setmana rondaven els 45 minuts. La mostra reivindica la lluita feminista, proposa un recorregut pels masclismes del segle XXI i proclama que l'esperança és una acció radical.

És molt difícil recórrer l'exposició Feminista havies de ser i no indignar-se. Les dades i els testimonis que ofereix mostren la discriminació sistemàtica que pateix més de la meitat de la població mundial només pel fet de ser dona. Ho fa amb una estètica colorista i juganera, una certa ironia i múltiples recursos multimèdia, però amb dades aclaparadores i idees molt clares. "Volem conscienciar sobre tot allò que ens passa, recordar que passa cada dia; expliquem les misèries però el missatge és que podem revertir les coses, que no ens hem de resignar que això continuï passant", diu la periodista i comunicadora Natza Farré, comissària de l'exposició, que es pot veure fins al 29 de novembre al Palau Robert. Un dilluns al matí, a l'exposició hi ha una quinzena de dones, d'edats molt diferents, i un home. Tot comença amb una poma immensa, la que suposadament va mossegar Eva -així va ser com el cristianisme va culpar una dona d'haver apartat la humanitat del paradís- i acaba amb els nombrosos testimonis que han aportat la seva història a través de la web Feministahaviesdeser.cat.

“Un dia va venir a casa, a Palma, i em va fer una foto. Jo duia una trena i tenia un gatet. Vam començar a parlar i li vaig dir que volia anar a estudiar ceràmica a Barcelona, i ell ja hi era perquè hi estava estudiant un peritatge. Ho feia per acontentar la família, no li agradava gens, mentre començava a fer fotos a poc a poc, donant forma a la seva vocació. Em va proposar que quan arribés a Barcelona m'hi posés en contacte i així ho vaig fer. Quan vaig començar a cantar, el vaig anar arrossegant cap el món de la cançó”. Així és com relata l’artista al seu llibre autobiogràfic 'Maria del Mar Bonet, intensament' (Ara Llibres) com va conèixer el fotògraf mallorquí Toni Catany, que esdevindria amic i també constructor de la seva icònica imatge pública posterior.

El supermercat Ruscalleda és una peça indispensable de l'exposició 'Carme Ruscalleda. L'essència del gust', que es va inaugurar ahir, dilluns 26 de març, i es podrà visitar fins al 29 de setembre. "Tot va començar al supermercat dels pares", diu la xef que ha sigut la dona amb més estrelles Michelin, set en total, repartides entre els restaurants de Sant Pol de Mar, Tòquio i Barcelona.

La xef Carme Ruscalleda ha presidit aquest dilluns la inauguració de l'exposició 'Carme Ruscalleda. L'essència del gust' al Palau Robert de Barcelona, segons informa l'agència Efe. Després de rebre el Premi Nacional de Cultura, ara la xef és homenatjada en una mostra que despulla el seu procés creatiu i la seva evolució culinària a través d'una col·lecció de vídeos, receptes, cartes de menú, fotografies i objectes recuperats de la memòria dels seus familiars i restaurants.

Els jardins del Palau Robert exhibeixen 21 fotografies que recorden els atemptats del 17 i 18 d'agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Des d'aquest dimarts i fins al 24 d'abril es pot veure aquesta exposició, anomenada 'BCN DOL. L'atemptat 17.08.2017', organitzada pel Sindicat de la Imatge UPIFC i amb imatges de Jordi Borràs, Àngel García i Roser Vilallonga, entre altres fotògrafs i fotoperiodistes. "No volem l'horror ni el permetrem", ha dit el conseller d'Interior, Miquel Buch, en la inauguració de l'exposició. Buch ha defensat una societat democràtica, pacífica i cívica, així com un país de pau.

La realitat va arribar a la família Borowick sense anestèsia: mentre la mare s’estava tractant per tercera vegada d’un càncer de pit van diagnosticar al pare un càncer de pàncrees. Tenien 57 anys. Tot el 2013 van viure en paral·lel la malaltia, el tractament de quimioteràpia, la caiguda de cabell, els dolors, les contínues visites a l’hospital, però també van poder esprémer tota la vida del que sabien que seria el capítol final de les seves vides. Quan va començar aquest tràngol tan dur, la seva filla mitjana, la Nancy, documentalista i fotògrafa, els va demanar de seguir tot el procés.