Rere l'aparent eclecticisme del festival Kosmopolis de reunir en una mateixa sessió una escriptora gallega, Berta Dávila, una cineasta catalana, Carla Simón, i un guionista "orgullosament xarnego", Eduard Sola, hi bategava un tema que els interpel·la a tots tres: l'exploració creativa dels vincles més íntims, siguin familiars, d'amistat o sentimentals.

"Estic una mica impressionat, espero no quedar-me paralitzat per la mitomania, amb aquests quatre herois de la meva vida". Així començava, dimecres, la sessió inaugural del festival Kosmopolis, que reunia quatre convidats que, com va dir la directora del CCCB, Judit Carrera, "han marcat la història universal del còmic". Normal que el presentador de l'acte, Jordi Costa, es confessés nerviós abans de començar la xerrada amb els artistes Art Spiegelman, Charles Burns i Chris Ware i amb Françoise Mouly, directora d'art de The New Yorker des de fa trenta anys. (Sí, la revista que fa aquelles cobertes il·lustrades tan al·lucinants.) Jordi Costa no era l'únic impressionat de la sala: les entrades van volar de seguida que es van posar a la venda, hi havia molta expectació i es notava una certa emoció a l'ambient. La veritat és que vaig tenir la sensació de ser una privilegiada, de viure un moment especial. Costava de creure que aquells quatre talents estiguessin asseguts, junts, davant nostre, i van ser rebuts (i acomiadats) amb grans aplaudiments. Chris Ware en tindrà un record per sempre, perquè va treure la càmera i es va posar a fer un vídeo del públic. No sé si devia ser una trobada excepcional, per a ells, en el sentit que semblava que es tractessin regularment; estaven contents i relaxats. Transmetien una admiració molt gran dels uns pels altres, i aquesta potser va ser una de les coses més maques del vespre: veure com es parlaven i comprovar el respecte que es tenen. Cap al final de la xerrada, quan comentaven que crear pot ser dur, un Chris Ware emocionat li deia a Spiegelman que li dolia sentir que per a l'autor de Maus podia ser un patiment. "M'has inspirat tota la vida", li va dir Ware, i li va sortir tan de dins, gairebé com si fos la primera vegada, que he de confessar que em vaig emocionar.

A Jeanette Winterson (Manchester, 1959) sempre li ha agradat la nit i tot el que comporta: la foscor, el misteri i els fantasmes. Encara que els esperits, benèvols o venjatius, ja hagin aparegut en algun llibre seu, no ha estat fins ara que l'autora britànica els ha dedicat un llibre sencer, Días de fantasmas (Lumen). Inclou "tretze relats de tema sobrenatural desvinculats del gènere de terror", segons explica l'autora, que participarà aquest dissabte al festival Kosmopolis del CCCB, el mateix lloc on va presentar Frankisstein (Periscopi/Lumen) el 2019, mesos abans del confinament.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

El món cultural fa temps que s'ha desfet de la virtualitat motivada per la pandèmia de covid. Així i tot, encara hi ha alguna excepció, com la que s'ha viscut aquest dimecres al CCCB. Els assistents a la conversa estel·lar de la primera jornada del festival Kosmopolis s'han hagut de conformar amb veure Salman Rushdie (Bombai, 1947) a través d'una gran pantalla durant poc més de mitja hora.

Grans noms de la literatura nacional i internacional tornen al Kosmopolis, que se celebrarà del 25 al 29 d'octubre al CCCB de Barcelona. Un dels plats forts seran els debats sobre la llibertat d'expressió, en els quals participaran autors compromesos com Salman Rushdie, l'escriptor que va ser atacat en un acte a Nova York l'any passat, després de ser amenaçat durant dècades pel seu llibre Els versos satànics, que va causar la ira d'algunes comunitats islàmiques i que va desembocar en la fàtua d'un aiatol·là iranià que el condemnava a mort. Rushdie hi participarà per videoconferència el 25 d'octubre.

Una aproximació al mal a través del llibertí Marquès de Sade, l'exploració de les potencialitats de la intel·ligència artificial en temps de l'algoritme, una visita a les literatures oceàniques a través dels convidats al festival Kosmopolis i una instal·lació dedicada a Mercè Rodoreda: aquests seran quatre dels eixos que estructuraran la programació del 2023 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Segons la directora, Judit Carrera, continuaran apostant per "la confiança en la força emancipadora de la cultura en un món marcat per la destrucció", i ha anunciat que es comptarà amb les veus de quatre de les grans escriptores russes dissidents. També es farà un homenatge a pensadors del XX vinculats amb la Segona Guerra Mundial que van denunciar el totalitarisme: hi haurà monogràfics sobre Hannah Arendt, George Orwell (se celebrarà el desè aniversari del Dia Orwell), Albert Camus i Jorge Semprún. El pressupost del centre puja un 15%, fins als 13,6 milions. En part, aquests diners es destinaran inevitablement a l'increment de costos energètics. La llum al CCCB avui val 700.000 euros a l'any.

Els pares de Claudia Durastanti (Brooklyn, 1984) són els responsables del naixement de L'estrangera (L'Altra Editorial / Anagrama), traduïda al català per Martí Sales. Tots dos són sords i malgrat que detesten la ficció van decidir inconscientment la forma d'aquest relat que recorre diferents llocs, des de Brooklyn fins a Itàlia, passant pel Londres de poc abans del Brexit. "La mare sempre m'havia explicat que havia conegut el pare perquè el va salvar de tirar-se des d'un pont, però fa quatre anys el meu pare em va dir que es van conèixer perquè ell la va salvar d'un atac, es va carregar un mite i em va donar una novel·la", assegura l'escriptora i traductora. A cavall d'un llibre de memòries i un assaig personal, el llibre parla sobretot de la família. Durastanti va néixer a Brooklyn, va emigrar a un poble petit del sud d'Itàlia als sis anys i ha viscut fins fa poc a Londres. Ara viu a Roma perquè no suportaria viure a l'Anglaterra del Brexit: "Vaig anar a viure a Londres el 2011 sense gaires recursos, la Claudia d'aleshores no podria fer el mateix ara, no vull viure en una ciutat que nega l'entrada als estrangers", diu.

Des de fa dues dècades, el festival Kosmopolis del CCCB s'ha convertit en un dels gran radars de la producció literària, autòctona i internacional, connectant ficció, poesia i assaig, explorant formats que van més enllà de la presentació i les taules rodones, expandint-se en projeccions, intervencions artístiques, exposicions, tallers i sessions de slam poetry. L'edició del 2021, que se celebrarà excepcionalment del 16 al 20 de juny -estava prevista per al març, però la pandèmia ho va fer inviable- comptarà "amb 109 participants, el 60% dels quals són dones", recorda Judit Carrera, directora del centre. El vector principal d'aquesta edició serà el futur.

El festival literari Kosmopolis celebrarà la seva onzena edició del 16 al 20 de juny al CCCB. Amb el lema La literatura que ve, el festival posarà èmfasi en la ciència-ficció com a gènere literari que travessa fronteres i tradicions. En aquesta ocasió hi passaran figures tan destacades com el cineasta Werner Herzog, els escriptors Ted Chiang, Mia Couto, Hervé Le Tellier, Maggie O'Farrell, Víctor García Tur i Borja Bagunyà, el músic Pau Riba o l'astrofísica Fatoumata Kébé.

Molt de tant en tant apareix una veu que t’atrapa, però es fa difícil dir per què. La bellesa del timbre, la tècnica i el fet d’afinar a la perfecció no ho acaben d’explicar. És més aviat allò que la veu transporta però que no es veu a simple vista, que opera en un pla més profund i et fa viatjar a un lloc més complex. Algú hi ha estat abans, s’hi ha enfangat a fons i només t’hi porta quan pot anar-hi i tornar amb els ulls clucs. Això explicaria el cas de María José Llergo, de qui ja fa temps que es parla malgrat haver publicat només algunes cançons a la xarxa. Niña de las dunas, Nana del Mediterráneo o Canción de soldados són de les poques peces que ha decidit mostrar fins ara, però a finals de mes presentarà el primer single del que serà el seu debut discogràfic i al maig actuarà al Primavera Sound. Abans, aquest diumenge, dia 24, farà el concert de cloenda del Kosmopolis al CCCB i potser recitarà per primer cop els seus poemes en públic.

El festival Kosmopolis va arrencar amb una conversa centrada en ciutats, urbanisme i desigualtats que en molts moments va lluir la mateixa densitat sinuosa dels llibres del seu protagonista, el sociòleg nord-americà Richard Sennett. “Hi ha dues maneres d’entendre la conversa -va començar, després d’una introducció brillant per part de l’arquitecte Carles Muro, amb qui han compartit aula (tots dos com a docents) a la Universitat de Nova York-. La primera manera és la de Jürgen Habermas, que considera que com més parles, més coses en comú trobes amb l’altre: el llenguatge et permet comunicar-te amb claredat. Jo crec en un altre tipus de conversa, que és aquella en què no t’acabes d’entendre amb l’altre. El seu leitmotiv és la complexitat”.

La complicitat entre Enrique Vila-Matas i Gonçalo Tavares va començar, primer, quan es van llegir mútuament -tots dos elogien l’obra de l’altre- i, en segon lloc, en un congrés a la ciutat brasilera de Parati. “Vam participar en una taula rodona, i després em vaig fixar que l’Enrique era tan tímid com jo -va explicar Tavares-. Seia durant molta estona en silenci i quan s’aixecava per marxar li deien que es tornés a asseure: «Sente-se» ”. Cada vegada que li deien això, Vila-Matas entenia «Sintesis », i va ser amb aquesta paraula que va batejar Tavares al pròleg d’El reino (Seix Barral). “Li dic senyor Síntesi perquè, de la mateixa manera que les substàncies es concentren, també ho fan les idees, i Tavares és un mestre a l’hora de sintetitzar -va admetre, somrient-. El reino es fixa en la rebotiga dels nostres cervells, carregada d’irracionalitats i instints assassins. Tavares té un altre recull de novel·les, El barrio, que funciona com a contrapunt a aquesta foscor: és una zona amigable, un alegre chiado literari. És en aquest barri que imagino Tavares assistint a una d’aquelles inauguracions a què va el senyor Kraus per satiritzar-les: «El bon polític arriba tard fins i tot a la inauguració d’un rellotge»”.

“Aquest festival és un espai d’experimentació, que vol jugar amb diferents formats, i l’objectiu de fons és reivindicar la centralitat del món de la literatura”, explicava ahir Judit Carrera, directora del CCCB, abans de recordar que és la primera de les deu edicions de Kosmopolis -que aquest any compta amb un pressupost de 170.000 euros- en què “la paritat entre homes i dones és absoluta”. A més d’inserir-se “en un ecosistema literari ric i divers que demostra la capitalitat editorial de Barcelona”, el festival “mostra l’impacte de les noves tecnologies i dona l’oportunitat a noves veus i tendències”. També és “un pont”, en el sentit que s’obre cap al món amb la presència d’autors amb repercussió internacional. “La traducció i el multilingüisme és la nostra manera d’entendre el món”, va dir Carrera.

La 10a edició de Kosmopolis, el festival de literatura amplificada, tindrà com a lema 'Els relats que mouen el món' i presentarà un programa de cinc dies que reunirà autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. El Kosmopolis se celebrarà del 20 al 24 de març del 2019 al CCCB i ja ha confirmat la participació dels autors Han Kang, Julian Barnes, Mona Eltahawy, Gonçalo Tavares, Susan Orlean, Philip Ball, Laura Bates i Éric Sadin, Lisa Randall, Dave Eggers, Jocelyn Pook, Simon Roy i Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Vicente Molina Foix.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha presentat aquest dimarts 'Les variacions Sebald', una exposició que recull el diàleg pòstum entre l'escriptor alemany W.G. Sebald i una vintena d'artistes d'arreu del món. Sebald va tractar alguns dels assumptes més rellevants del segle XX, com la migració, els genocidis i la violència política. Tot i haver mort fa més de deu anys enmig de la seva maduresa creativa, la seva obra es manifesta cada vegada més en artistes i escriptors contemporanis. "Sebald és expansiu i es resisteix a ser embalsamat", afirma el comissari de l'exposició, Jorge Carrión, que considera que l'exposició ha de ser vista com "un viatge en el temps" per l'Europa del segle XX.

La setena edició del Kosmopolis reprèn les relacions entre la ciència i la ciència-ficció. Escriptors, científics i artistes debatran sobre el Mart real des de la NASA i el Mart literari des del CCCB en una edició de la Festa de la Literatura Amplificada inspirada en el recent aterratge de la nau 'Curiosity' al planeta vermell i en el possible descobriment del bosó de Higgs. Kosmopolis 13 se celebrarà del 14 al 16 de març al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Kosmopolis 13 s'inaugurarà dijous 14 de març al vespre amb una conversa entre l'autor de 'Jo confesso', Jaume Cabré, i el crític literari Xavier Pla.

El britànic Ian McEwan reflexiona en la seva última novel·la Solar (Empúries / Anagrama) sobre el canvi climàtic en la terra de la mà de Michael Beard, un físic en hores baixes que va rebre fa anys el Premi Nobel, i al qual veu com un "reflex de la debacle que va ser la Cimera de Copenhaguen de 2009". McEwan ha reconegut que feia anys que desitjava abordar la problemàtica del canvi climàtic, però ho considerava "un repte molt difícil, perquè és un tema molt carregat d'estadístiques, de pura ciència i també està molt polititzat". No obstant això, fa un temps va assistir a una conferència amb científics i allà "entre la broma" va aparèixer el personatge de Beard, un home en la cinquantena, en plena crisi del seu cinquè matrimoni, escèptic en un principi i que acaba com un ferm defensor de la lluita contra el canvi climàtic. "Seria una versió molt extrema de nosaltres mateixos", ha postil·lat.