Fa uns anys, Jacques Audiard (París, 1972) va quedar totalment fascinant amb un personatge de la novel·la Ecoute, de Boris Razon, un capo del narcotràfic que volia fer la transició a dona. Audiard no podia deixar de pensar-hi. Tant, que va trucar a Razon i li va dir que li prenia la idea. Estirant el fil d’aquell personatge i explorant les conseqüències de la violència endèmica de la cultura mexicana ha acabat donant forma a Emilia Pérez, una de les pel·lícules que més soroll han fet aquest any des que es va estrenar al Festival de Canes i va guanyar el premi del jurat i el d’interpretació femenina.

El cinema de Jacques Audiard mai ha entès de fronteres entre els gèneres cinematogràfics i sempre ha forçat el pacte amb l’espectador. És a dir, la idea de creure's o no, acceptar o no, el que veiem en la pantalla gran. El cinema és, així doncs, un salt de fe per al director d’Un profeta i Deephan. I la seva desena pel·lícula podria haver sigut el triple salt mortal més arriscat de la seva trajectòria si no fos perquè el film s’esgota en la descripció del seu enunciat: Emilia Pérez és, com s’ha repetit des que va guanyar el premi especial al Festival de Canes –i un premi conjunt per a les actrius–, un musical trans que explica amb cançons la història d’un narcotraficant mexicà que fa la transició a dona, l’Emilia Pérez del títol (Karla Sofía Gascón), amb l’ajuda d’una advocada (Zoe Saldaña).

El Tribunal Correccional de París ha condemnat aquest dijous dues dones per danys i perjudicis després d'haver divulgat a YouTube que la professora Brigitte Macron, esposa d'Emmanuel Macron, president de França, era transsexual. Les dues dones hauran de pagar a la primera dama de França una indemnització de 8.000 euros, a més de 5.000 euros més al germà de la víctima, Jean-Michel Trogneux.

No em coneixes i és trist. No saps com soc, o potser ni si existeixo, però quan parlem dels fills, tu i jo som clavades, idèntiques. Veuràs. Si haguessis d’abandonar casa teva i tornar a començar amb ells, ¿oi que els deixaries escollir fins i tot els colors de les parets del pis que aconseguissis llogar, encara que acabessin pintades de verd i lila? ¿I no compraries els millors mobles per a la seva habitació i, amb el que et quedés, ompliries la resta amb Ikea? Segur que pregaries perquè, d’aquell pis, les teves criatures en fessin una llar i, per fer-ho més fàcil, adoptaries un gat o un gos, i deixaries que la teva filla li posés el nom, encara que escollís Purpurina, Pinya o Música.

La Gaia és presumida. Li agrada maquillar-se, pintar-se les ungles i portar joies estrafolàries, però només pot fer-ho fora de casa. Conviu amb el pes de ser dues persones completament diferents: la que passeja lliure pel carrer i la que entra a casa amb la cara rentada i vestida normativament masculina. La Gaia, de fet, no es diu Gaia. Ens ha donat aquest nom fals perquè prefereix mantenir el seu anonimat. En un petit bar, fosc i amagat en un carreró del barri de Beşiktaş, confessa que tenir dues vides no li permet descansar mentalment en cap moment. 

“La meva àvia deia que si alguna cosa no té nom no existeix”, diu la Lourdes a la seva neboda petita Cocó en un dels moments clau de 20.000 espècies d’abelles. Només és un nom, però els noms ajuden les persones a enunciar-se i a fer que la gent les reconegui tal com volen. L’acceptació d’aquest desig tan íntim, de vegades tan difícil d’explicar, és el magma que batega a l'opera prima d’Estíbaliz Urresola.

La Sandra era una dona transsexual d'uns seixanta anys que fa uns mesos va aconseguir, després de lluitar molt, un pis de protecció oficial al carrer Selva de Mar, al districte de Sant Martí de Barcelona. Hi va anar a viure amb la seva parella, que es diu José María i té 52 anys, segons expliquen els veïns. Ha sigut un any de baralles i crits. La Sandra, més d'un cop, es va presentar a la porta d'alguns dels veïns demanant auxili. Explicava que ell –amb qui feia una dècada que estaven junts– no la deixava sortir de casa, que li pegava, que li robava el mòbil. Fins i tot van veure com un dia l'home la va tirar per les escales. Els residents del bloc expliquen que més d'un cop van deixar el tema en mans dels Mossos d'Esquadra. "La Sandra estava sentenciada a mort", comenta una veïna. Aquest matí l'han trobada mal ferida a ganivetades al domicili i poc després ha mort. Ara els Mossos d'Esquadra treballen per confirmar oficialment la seva identitat. Si es confirma es tractaria del segon feminicidi de l'any a Catalunya.

"Estem farts que el PSOE sigui qui està posant obstacles a la tramitació de la llei [trans]. És un acte d'hipocresia. Van criticar l'esmena a la totalitat de PP i Vox i després, per darrere, utilitzen els recursos que ofereix el Parlament per poder frenar la llei". Així de contundent s'ha mostrat la presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, aquest dissabte davant el fet que els socialistes hagin dilatat per cinquè cop consecutiu el període d'esmenes de la llei trans al Congrés de Diputats. Els socialistes, de bracet amb el PP, ho han tornat a demanar aquesta setmana, un fet que enredereix la tramitació.

Era la pintora rebel i desafiant de l’aclamada Retrat d’una dona en flames, per la qual van nominar-la als César i als premis EFA del cinema europeu. A Un año, una noche, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta sobre l’atemptat del Bataclan que s’estrena aquest divendres, Noémie Merlant (París, 1988) és la supervivent que es nega a reviure la tragèdia, que s’empassa el dolor i es diu a si mateixa que viure com si els atemptats no haguessin succeït és la seva manera de derrotar el terrorisme.

Al juny transcendia que la filla gran d'Elon Musk, Vivian Jenna Wilson, no volia saber res més del seu pare. Tenia aleshores ja 18 anys i va presentar els documents judicials necessaris per canviar legalment el seu gènere i el seu nom perquè coincidís amb la seva nova identitat de gènere, ja que al néixer se l'havia considerat un home i responia al nom de Xavier Musk. Amb aquesta reformulació legal de la seva identitat, la Vivian va decidir també canviar-se el cognom i posar-se el de la seva mare. “Ja no visc amb el meu pare biològic ni desitjo tenir-hi cap mena de relació”, es va saber que havia dit la jove. La seva petició va ser aprovada per un jutge del Tribunal Suprem del comtat de Los Angeles.

“Estic farta que m’agafin per ser trans, que em redueixin a ser trans”, es lamenta la Rafi, Raphäelle Pérez, en un moment de Mi vacío y yo, segon capítol del díptic, juntament amb Sedimentos (2019), amb què Adrián Silvestre ens presenta amb una claredat meridiana i punyent els anhels d’un grup de dones trans, basculant entre la ficció i la realitat, l’experiència individual i la col·lectiva.

Valentina Berr ha decidit dir prou. La primera futbolista catalana trans federada –i la segona de l'estat espanyol– ha comunicat aquest dimarts, Dia Internacional de l'Orgull LGBTI+, que deixa el futbol federat "per preservar la seva salut mental". La jugadora de 28 anys del CE Europa, equip barceloní amb el qual aquesta temporada havia aconseguit l'ascens a la segona màxima categoria femenina estatal, ha explicat que deixa el futbol federat a contracor. Ho fa arran de la pressió que suposa jugar-hi sent una dona trans: "No penjo les botes; me les pengen. No podia aguantar més els atacs de pànic i d'ansietat que estava patint cada cop més sovint en els últims mesos", relata la futbolista en un comunicat.

El més important de la llei trans és la seva existència pel que té de reconeixement dels drets d'un col·lectiu que fins ara quedava als marges de la legalitat. Els transsexuals per fi podran sentir-se ciutadans com la resta. En el context mundial d'involució conservadora (només cal veure què està passant als EUA amb el dret a l'avortament), aquesta llei és un pas endavant que cal valorar. A Espanya, l'ascens de Vox no ha fet sinó donar ales a la fòbia contra tot allò que no sigui heteronormatiu, una realitat que segueix a l'ordre del dia i genera molta inseguretat a milers de persones. Per tant, protegir els transsexuals és absolutament necessari, igual com ho ha estat històricament reconèixer i protegir l'homosexualitat. Socialment, sens dubte, encara queda molt camí per recórrer en el reconeixement de les identitats de gènere i en la lluita contra la intolerància.

Després d'un llarg i tortuós camí, la llei trans ha vist aquest dilluns, finalment, la llum. Just la vigília del dia que se celebra l'Orgull LGTBI, el consell de ministres ha aprovat la normativa impulsada pel ministeri d'Igualtat que pilota Irene Montero i que permetrà, entre d'altres, canviar de sexe a partir dels 16 anys sense que calgui un informe mèdic o haver de passar un tractament hormonal, cosa que suposa una "despatologització", segons ha dit la mateixa Montero en roda de premsa. La llei reconeix, així, la lliure determinació de gènere, no sense que hagi generat divisió entre el moviment feminista i entre els mateixos socis del govern de coalició, el PSOE i Unides Podem. "Les persones trans podran ser reconegudes per les administracions pel que són, sense por i sense culpa", ha defensat Montero.

"El primer cop que una professora va fer un comentari irrespectuós, vaig saltar i vaig dir-li que estava atacant a les persones trans i ens vam discutir”. El que parla és l'Aiden. Té quinze anys, i tot just ha acabat tercer d'ESO a l’Institut Flos i Calcat, a Nou Barris. “Jo li donava arguments, li deia que no podia dir aquestes coses, i menys si és una dona cis, que no té ni idea del que és patir transfòbia”, afegeix l'Aiden, que es troba en procés d’autoafirmació de gènere, i la seva identitat i expressió de gènere són fluides. Li és indiferent si és tractat amb pronoms masculins (ell) o neutres (elli). “A banda de dir-li que ho estava fent malament, volia informar-la, i ella no volia escoltar”. L'Aiden forma part d'una de les tres comissions de coeducació que s'han creat en tres instituts de Barcelona (l'INS Emperador Carles, l'INS Flos i Calcat i l'INS Vila de Gràcia) en el marc del projecte participatiu TRANSgredint la norma, impulsat per l’Assemblea de Cooperació per la Pau, Metges del Món i l’Ajuntament de Barcelona, per conèixer la situació del col·lectiu LGTBI+ a les escoles. L'ARA ha reunit vuit dels joves que han participat en aquest projecte per parlar de diversitat i identitat sexual.

Una filla trans de l'empresari Elon Musk ha sol·licitat a un tribunal dels EUA que reconegui el seu gènere i, de passada, un nou nom i cognom perquè no se la "relacioni" amb el seu pare "de cap manera", han informat aquest dimarts mitjans dels EUA. Xavier Musk, de 18 anys, ha acudit a un tribunal de Los Angeles (Califòrnia) per demanar que es reconegui la seva identitat de gènere femenina i també el fet, va dir, que no "viu" ni vol tenir vincles amb el seu "pare biològic, de cap manera i per cap concepte", publica el New York Post. La noia ha sol·licitat que el seu nom sigui Vivian Jenna Wilson –amb la qual cosa pren el cognom de Justine Wilson, l'exdona de Musk i mare de cinc dels seus set fills vius– i té programada una audiència sobre el seu cas divendres que ve.

La BBC ha determinat que un article que va publicar l'octubre del 2021 no complia els estàndards de l'ens pel que fa al rigor. Es tracta d'una peça que es titulava Ens sentim pressionades per tenir sexe per algunes dones trans i que va ser prou polèmica perquè la corporació rebés un munt de queixes per transfòbia i fins i tot es muntés una protesta davant de la seva seu. El departament d'atenció a l'espectador hi detectava tres problemes. D'una banda, que la tesi se sustentava en una sondeig no científic, d'un grup d'activistes lesbianes, segons el qual el 56% de les enquestades reportaven haver-se sentit pressionades o coaccionades a acceptar una dona trans com a parella sexual. El percentatge suggeria que la majoria de lesbianes s'han vist en aquesta tessitura, però com que es tractava d'un qüestionari autoadministrat, és fàcil que a la mostra hi hagués un biaix i que s'afavorís la participació de les dones que s'havien trobat amb alguna experiència com la descrita. En segon lloc, la BBC considera que hauria estat més precís explicar l'existència d'un clima cultural en el qual s'acusa de transfòbia les lesbianes que no consideren les transsexuals com a possibles parelles sexuals. En canvi, el titular gairebé suggeria assetjament sexual. Finalment, un dels testimonis que s'incloïen assegurava que les dones transsexuals eren "malvades, febles i desagradables". (Però la BBC ja va retirar aquestes paraules de l'article, tota una generalització denigrant on niava el llenguatge de l'odi.)

A Ser o no ser, el Joel, un noi de 16 anys, comença el batxillerat d'arts escèniques amb un objectiu: deixar de ser l'alumne trans per ser, simplement, el Joel. El conflicte del protagonista el coneix de primera mà Ander Puig, actor trans de vint anys que debuta com a protagonista en aquesta sèrie, que és una de les joies ocultes de RTVE Play, la plataforma de streaming gratuïta de la televisió pública espanyola. "El guió és molt realista, qualsevol noi trans de 16 anys podria tenir les mateixes pors que té el Joel: començar l'institut i voler ser un noi més. Al llegir el guió vaig empatitzar molt amb ell", explica Puig, que confessa que en la seva adolescència no va tenir cap referent audiovisual que parlés del que li estava passant. "Mai havia vist una sèrie que se centrés en un noi trans i crec que Ser o no ser sí que pot ser un referent", assegura l'actor, que va ser triat en un càsting amb 70 candidats.

L'informe sobre la llei trans que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) haurà d'estudiar el pròxim 20 d'abril es mostra contrari a algunes de les parts de la normativa, que ja va provocar tensions dins del govern espanyol, i considera que algunes disposicions contradiuen el "dret fonamental a la igualtat". El text, elaborat pels vocals Ángeles Carmona, Clara Martínea de Careaga i Wenceslao Olea, apunta que hi ha articles de la llei que vol impulsar el govern espanyol, sota la batuta del ministeri d'Igualtat, que impliquen una "discriminació indirecta d'aquelles persones no contemplades en l'àmbit d'aplicació [de la llei], especialment significativa cap a les dones no transsexuals", segons l'esborrany de l'informe.