La Nassima arriba a l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME) de Girona amb la llengua fora. Tenia cita a les deu del matí i són passats un quart d'onze. "Aquest matí he anat a treballar i estava convençuda que la cita era per demà... Ja no sé ni quin dia visc de malament que ho estic passant per tot això de la preinscripció dels nens", exclama. És mare soltera, té tres fills, el del mig és autista i fa tres anys ja va ensumar-se la situació d'aquests dies. Va ser quan va batallar de valent amb el departament d'Educació perquè el gran, que ara té 14 anys, no comencés l'ESO al centre només per a nois de l'Opus Dei a Girona, el Col·legi Bell-lloc. "Jo volia anar a la pública –exclama–, però llavors no em van donar alternativa i ara ja et pots espavilar. Ja veig que el gran haurà d’anar a estudiar a l’altra punta de la ciutat, perquè no hi ha més opcions ni places".

El número dos de l'Opus Dei, el vicari auxiliar Mariano Fazio, ha estat acusat formalment de tràfic de dones per a l'explotació laboral dins del seu orde religiós en condicions de semiesclavitud, una pràctica que l'Opus hauria comès durant quatre dècades a l'Argentina. Ho afirma l'escrit de vuit pàgines al qual ha accedit ElDiario.es, dins del procés judicial obert contra els màxims responsables de l'Opus a l'Argentina. El cas té almenys 43 víctimes, totes elles dones pobres, que denuncien que van ser forçades a treballar sense cobrar –amb coaccions i maltractament psicològic– netejant i servint a les cases de l'Opus.

Amb la mort del papa Francesc van emergir les condolences, també del líder de Vox, Santiago Abascal. De manera molt concisa, es va unir a "les oracions de milions de catòlics per l'ànima de Francesc"; res a veure amb l'agraïment a Benet XVI quan va morir, amb lloança a la seva crida a "ser minories creatives que fermenten la societat amb bé" i el seu "amor a Espanya". Vox va combatre Francesc en la seva mirada de la immigració i la pobresa, amb la qual el Papa va avisar els líders mundials. Per això, Abascal va arribar a titllar-lo de "ciutadà Bergoglio" i ha confraternitzat amb crítics com el cardenal ultraconservador enemic de Francesc, Robert Sarah. De fet, el partit té càrrecs vinculats a l'organització secreta ultracatòlica El Yunque, amb inicis paramilitars, i la ultraconservadora Opus Dei hi té força càrrecs. Quin entramat catòlic condiciona Vox?

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Ni que sigui amb dificultats enormes, vivim una època en què s’intenten desmantellar els abusos sistèmics. Mònica Terribas acaba d’estrenar El minuto heroico, una docusèrie de Max feta per The Mediapro Studio on es constata el control coercitiu a dones de diferents edats i indrets pertanyents a l’Opus Dei. Aprofitem l’entrevista per parlar reposadament sobre el seu moment vital, les polèmiques que ha viscut, el fet de deixar la ràdio i el pas del temps.

Després de l'estrena de la docusèrie El minuto heroico:Yo también dejé el Opus Dei (Max), de Mònica Terribas, l'Opus Dei ha emès un comunicat en què assegura que el treball assumeix un punt de vista "que no representa la realitat" de la institució religiosa i remarca que, quan hi ha hagut crítiques d'antics membres, han demanat perdó personalment. Avui a El món a RAC1 Mònica Terribas ha replicat al comunicat assenyalant: "Quan hi ha una vulneració de drets, no estem parlant de perdó. Estem parlant de demostrar que no s'han produït aquestes vulneracions de drets i reparar-ho des del punt de vista econòmic i jurídic".

La plataforma Max acaba d’estrenar Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat. Terribas asseu davant de la càmera tretze dones valentes que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes. Els seus testimonis són escruixidors, i tot i el dolor que queda, ho expliquen amb una gran serenitat. Periodísticament, hi ha un factor clau: les tretze dones són d’edats, països i condicions econòmiques i familiars molt diferents. Però totes expliquen el mateix. A Navarra, a Irlanda, a Catalunya, al Salvador o a Mèxic, totes expliquen idèntiques rutines, canten les mateixes cançons i utilitzen el mateix vocabulari. Fa feredat. No hi ha esquerdes de divergència. I això dona una enorme solidesa a l’hora de demostrar els patrons sectaris i destructius de l’Opus Dei. Apunta als seus fonaments. Per ambició, capacitat d’incisió i repercussió, és un dels millors treballs periodístics de Terribas.

Molt sovint, quan es parla de l'Opus Dei la imatge que ens ve al cap és una família molt nombrosa i molt religiosa. Però sota d'aquest tòpic hi ha molt més: hi ha una institució molt jerarquitzada i elitista en la qual es donen abusos laborals, psicològics i espirituals, tal com revela El minuto heroico. Yo también dejé el Opus Dei, la docusèrie de Mònica Terribas per a Max que s'estrena aquest divendres. La periodista recopila el testimoni de tretze dones de llocs i edats diferents que relaten les seves dures experiències dins de la institució. Les dones que apareixen al documental no es coneixien entre elles i, així i tot, el relat de totes és pràcticament calcat, la qual cosa deixa en evidència que hi ha un modus operandi dins de l'Opus Dei. "Quan persones tan allunyades entre elles diuen el mateix vol dir que hi ha una doctrina que es va traslladant de generació en generació i d'un país a un altre. Confegeix un sistema de vida i de pensament que acaba afectant la voluntat i la integritat de les persones. Et deixa sense llibertat", explica Terribas. Una de les frases que sentien més habitualment aquestes dones quan estaven a l'Opus Dei era "has de ser estora perquè els altres trepitgin tou".

"Si aquest llibre hagués hagut de sortir primer a Espanya, no s'hauria publicat". Qui fa aquesta reflexió és el periodista i investigador britànic Gareth Gore. Aquest dimecres, la seva obra Opus (Pòrtic, 2024) desembarca a l'Estat traduïda en castellà i català, després de sortir a la venda als Estats Units. "Crec que a Espanya l'Opus Dei hauria utilitzat la seva influència i el seu poder per parar-ne la publicació", reitera Gore, que atén l'ARA a Madrid.

Des de fa anys la Generalitat intenta que a Catalunya les escoles i els instituts que separen nois i noies no rebin cap subvenció pública. L'any passat, després d'un llarg periple als tribunals, el departament d'Educació va advertir que cap centre de secundària que segregués per sexe podria ser finançat pel Govern i que, en un futur pròxim, tampoc ho podrien ser les escoles d'infantil i primària. Aquesta amenaça ja ha provocat moviments en alguns centres concertats que estan disposats a renunciar al concert econòmic (i ser 100% privats) per no abandonar el seu model educatiu.

Els va lligar amb brides a una taula. Amb el tors nu, tapats amb una tovallola petita i només calçotets. Duien un antifaç i no veien res. Només sentien les pessigolles que ell els feia per tot el cos. J.G. era president d’un club de futbol, el Valldoreix, i guia espiritual dels nois. Els havia conegut en clubs juvenils de l’Opus Dei, a Barcelona i Sant Cugat, i s’havia apropat a ells per ajudar-los, ja que travessaven moments difícils.

Fa pocs dies, aquest diari es feia ressò de la decisió d’instaurar un nou uniforme femení a les vuit escoles que la Institució Familiar de l’Educació, vinculada a l’Opus Dei, té repartides per Catalunya. El canvi en la manera de vestir de les alumnes se circumscriurà a les peces inferiors: a sota de la clàssica faldilla de quadres, amb una llargària per davall dels genolls, s’hi incorporaran uns pantalons curts. A més, també es redissenyarà l’actual faldilla per tal que la part superior sigui prou ampla per evitar que les noies puguin doblegar-se-la amb vista a mostrar un tros més gran de cama. La decisió ja ha estat comunicada a les famílies, que tenen un marge de temps de dos cursos per implementar la novetat en el vestuari de les filles. Tanmateix, el més destacat de la notícia transcendeix la moda, i cal posar l’èmfasi en el detonant del nou uniforme. 

L’escola gironina Les Alzines, que des del curs 2022-2023 s’ha obert a l’ensenyament mixt a l'ESO incorporant nens, com altres escoles de la Institució Familiar d'Educació, vinculades a l'Opus Dei, ha decidit que l’uniforme femení, format per la clàssica faldilla escocesa, incorpori uns shorts a sota per tal de fer-lo més decorós. La nova faldilla també té la part superior més ampla perquè les alumnes no se la puguin doblegar i fer-la més curta alçant-la per damunt dels genolls. Les famílies ja han rebut l’avís del nou canvi de vestuari, que alguns pares atribueixen a la barreja de nois i noies a les aules a secundària, on abans segregaven per sexe.

Més enllà de Girona, el nom de Carmen Alcalde va ressonar amb insistència a partir del 1965. Ella i Maria Rosa Prats van ser les directores efectives del setmanari Presencia, editat de la mà de Manuel Bonmatí, i que amb la nova llei de premsa del 1966 va ser una de les publicacions més castigades a l’estat espanyol. Com el diari Madrid, Destino, La Actualidad Española i Signo, la revista editada a Girona va sofrir les primeres ires de la llei del ministre Fraga i va rebre una colla de garrotades econòmiques de part de l’administració. Set sancions, que van arribar a les 260.000 pessetes, i dos segrestos preventius van conformar una etapa de periodisme combatiu, en què el nom de les responsables del setmanari va relligar-se amb els de José M. Rodríguez Méndez, Paco Candel, Ana María Moix, Montserrat Roig, Paco Fernández Buey i altres, causants de les penyores. Una aventura tan arriscada com aquella va finir el juny del 1967, quan Bonmatí no va superar la força severa dels poders establerts i el bisbat de Girona, secretament, va aportar recursos per encarar una nova etapa de la revista amb l’equip de Vida Católica, encapçalat per Narcís-Jordi Aragó.

“El periodisme se'n va a la merda: cada cop més les notícies no són els fets sinó la seva interpretació. La partió entre informació i opinió es transgredeix sistemàticament”. El dia 4 d’agost vaig fer aquest tuit, i a hores d'ara registra 451 agradaments i 152 repiulades. El vaig escriure després de llegir munts de suposades notícies, que en realitat eren interpretacions de biaix, sobre la carta apostòlica papal Ad charisma tuendum, que ressitua l’Opus Dei en l’organigrama –diguem-ho així I— eclesial.

"És com en una habitació que ja tenia els mobles i ara els hem mogut una mica de lloc". Així expliquen des de l’Opus Dei els canvis que ha promulgat el papa Francesc amb el document Ad carisma tuendum, bastant breu i simple. El canvi més visible i impactant és que a partir d’ara el prelat de l’Opus Dei ja no serà bisbe. La cadira ha canviat significativament perquè ja no porta mitra, però la resta de mobles es mantenen dins de l’habitació. I, el més important, amb la prelatura personal l’Obra continua tenint una habitació pròpia dins de l’Església.

El gest més agosarat del papa Francesc en aquestes darreres setmanes no ha estat viatjar al Canadà per demanar perdó als pobles indígenes (les allà anomenades “primeres nacions”) pel llarg maltractament patit pels seus infants en institucions catòliques, ni deixar-se cofar amb un barret de plomes de cap tribal, ni tan sols l’anunci d’una eventual renúncia. El gest audaç va ser, el 22 de juliol, la publicació d’un motu proprio pontifici que modifica substancialment l’estatus de les prelatures personals dins l’organigrama de l’Església catòlica. Sobretot, perquè de prelatures d’aquesta mena només n’hi ha una: la Prelatura de la Santa Creu i de l’Opus Dei.

El departament d'Educació ha publicat aquest dilluns l'esperada resolució que renova les subvencions dels cursos d'infantil i ESO de les escoles concertades de Catalunya. I, fent oficial l'anunci que va fer fa uns mesos la conselleria, s'han denegat finalment els concerts als dos únics centres vinculats a l'Opus Dei que no han comunicat al Govern que barrejaran nens i nenes. Així doncs, les escoles Viaró, de Sant Cugat del Vallès, i Camp Joliu, a l'Arboç, perden el concert a la secundària perquè no són mixtes. A Catalunya, doncs, quedaran dos centres educatius que segreguen els alumnes per raó de gènere.

Finalment seran dues les escoles catalanes vinculades a l'Opus Dei que mantindran nens i nenes separats a l'ESO i que, per tant, perdran la subvenció de la Generalitat i passaran a ser privades a l'etapa de secundària: l'escola Viaró, de Sant Cugat i només masculina, i Camp Joliu, de l'Arboç, que té nois i noies però en classes separades. El departament d'Educació va confirmar la setmana passada en roda de premsa que no els renovarà el concert educatiu perquè no han comunicat cap canvi i separar per sexes a l'escola contradiu la Lomloe (la llei Celaá), que prohibeix explícitament que aquests centres rebin fons públics. 

De 16 centres educatius concertats que separaven els alumnes per sexe a Catalunya només en quedaran cinc. El grup Institució Familiar d'Educació, que gestiona deu escoles a Catalunya, ha anunciat que els grups d'ESO s'oferiran com a mixtes en la preinscripció del curs que ve. La mesura, avançada pel Diari de Girona, afecta els centres de La Farga de Sant Cugat del Vallès (fins ara només de nois), La Vall (fins ara només de noies), Institució Tarragona (formada pels centres Aura, de noies, i Turó, de nois) i Les Alzines (de noies), de Girona, i se suma al que ja havien fet els centres d'Igualada (Montclar i Mestral), de Lleida (Terraferma i Arabell) i l'Escola Airina, de Terrassa. L'escola fins ara masculina Bell-lloc del Pla, de Girona, també passarà a ser mixta, tot i que no forma part d'Institució Familiar. En total, doncs, quedaran cinc escoles a Catalunya que separaran els nens i les nenes, i són els que estan més vinculats a l'Opus Dei: Xaloc i Pineda, a l'Hospitalet; Viaró, a Sant Cugat; Camp Joliu, a l'Arboç, i Canigó, a Barcelona.