El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha dit aquest divendres que el seu país "està disposat a acollir una cimera de pau en què Rússia sigui present". Erdogan ha fet l'anunci en una roda de premsa conjunta amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, després que tots dos tinguessin una reunió a Istanbul. En la trobada, Zelenski i Erdogan també han tractat possibles intercanvis de presoners entre Kíiv i Moscou i la seguretat de la navegació al mar Negre. Zelenski no trepitjava Turquia des del juliol passat, quan va demanar a Erdogan que mediés perquè Rússia renovés l'acord d’exportació de gra ucraïnès des dels seus ports.

Durant vint mesos, Turquia ha tingut paralitzat el procés d'entrada de Suècia a l'OTAN. Finalment, la setmana passada hi va donar la llum verda definitiva. Durant aquest any i mig llarg, Ankara ha pressionat no només Suècia, sinó també altres socis importants, com els Estats Units i el Canadà, per aconseguir treure tot el profit possible d'una situació en què tenia la paella pel mànec. Qualsevol sol·licitud d'ampliació de l'Aliança Atlàntica requereix la ratificació de cadascun dels estats membres i, per tant, això implica que qualsevol pot exercir el dret de veto o pot endarrerir el procés tant com vulgui. De fet, Suècia encara està a l'espera d'Hongria, que és l'únic aliat que falta per ratificar la petició.

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

Turquia, amb un Erdogan que vol autoproclamar-se pare dels musulmans, viu molt de prop el conflicte entre Israel i Palestina. Mentre les reivindicacions contràries als atacs contra el poble palestí se succeïen a la principal ciutat del país, Istanbul, el president turc sortia al pas amb declaracions pacificadores: “Com sempre diem, no hi ha perdedors en una pau justa”, deia. Un Erdogan poc incendiari i calmat feia justícia a un últim any en què s'havia acostat diplomàticament a Tel-Aviv. Un acostament que, fins i tot, donava pas al nomenament de caps diplomàtics entre països: l'any 2018 Ankara va expulsar l'ambaixador israelià per última vegada, i fins a l'any 2022 no n'havien tornat a tenir. Començava un idil·li que s'allargaria fins aquest mateix octubre: plans de visites mútues i converses amistoses. Fins i tot, quan el conflicte ja comptava amb centenars de morts, Erdogan oferia la seva ajuda: “Turquia està preparada per a qualsevol mena de mediació, inclosos els intercanvis de presoners, si les parts ho demanen”. Però tot va canviar.

Poder. L’hiperpresidencialisme de Recep Tayyip Erdogan continua viu. Malgrat la desconfiança i la confusió que van marcar el recompte de vots de la primera volta de les eleccions turques, Erdogan surt com a favorit de cara al pròxim 28 de maig. De moment, el nacionalisme s’ha imposat a les promeses de reforma política i unitat de l’oposició, que encapçala Kemal Kiliçdaroglu. Queden dues setmanes més de campanya polaritzada, en un país partit en dos per la figura del president que més poder ha acumulat des que el fundador de la Turquia moderna, Mustafà Kemal Atatürk, va sentenciar el final de l’Imperi Otomà. 

Gairebé 24 hores després que les urnes tanquessin i comencés el recompte de vots, el Comitè Suprem Electoral (YSK) ha confirmat el que molts ja es temien: hi haurà una segona volta. Tot i la decepció de molts opositors que es van creure les enquestes més optimistes, on el líder opositor, Kemal Kiliçdaroglu, guanyava a la primera volta, el somni continua viu. Les xifres ja són fermes: Erdogan, amb un 49,5% dels vots, no ha aconseguit la presidència al primer assalt, mentre que Kiliçdaroglu ha parat el primer cop amb un 44,9% del suport popular.

Les eleccions turques d'aquest diumenge deixen un titular clar: El president turc, Recep Tayyip Erdogan, haurà d'anar per primera vegada a una segona volta. Però l'oposició haurà de seguir picant pedra per derrocar un Erdogan que no es dona per vençut i encara té una massa de votants que li segueix sent molt fidel.

Els càntics i eslògans polítics omplen els carrers de tot Turquia, que aquest diumenge celebra les eleccions presidencials més disputades de les últimes dues dècades, en què per primera vegada Recep Tayyip Erdogan no parteix com a favorit. A Istanbul les places estan plenes de paradetes on cada formació política ha instal·lat els seus cartells, mentre els voluntaris reparteixen propaganda per convèncer fins a l'últim possible votant. Música ensordidora: en un dels indrets on hi ha instal·lats diversos estands, l'opositor Partit Republicà del Poble (CHP) i el governamental Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) competeixen pel millor equip de so.

Bülent Kenes es va quedar parat quan Recep Tayyip Erdogan va pronunciar el seu nom. Era el 8 de novembre i el president turc compareixia en roda de premsa amb el recentment nomenat primer ministre suec, Ulf Kristersson. "És crucial que Suècia extradeixi terroristes buscats per Turquia, incloent-hi l'important membre de Fetö Bülent Kenes", va dir Erdogan des d'Ankara. Kenes era a casa seva, a prop d'Estocolm, seguint la compareixença dels mandataris amb la seva família. Fa set anys que aquest periodista turc es va exiliar a Suècia per seguir aixecant la veu contra el "règim islamofeixista" d'Erdogan, com ell el defineix. Ara s'ha convertit en una de les peces clau perquè Ankara desbloquegi el procés d'entrada de Suècia a l'OTAN: el govern turc el considera un terrorista i demana a Estocolm que l'extradeixi si vol formar part de l'Aliança.

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha anunciat aquest divendres que aixeca el veto a l'entrada de Finlàndia a l'OTAN, tot i que continua tancant la porta a Suècia. El mandatari turc s'ha reunit amb el seu homòleg finlandès, Sauli Niinistö, a Istanbul, i li ha comunicat la seva decisió, que desbloqueja, almenys en part, un procés encallat des de fa mesos. La intenció és que el Parlament turc voti l'ingrés de Finlàndia a l'Aliança Atlàntica abans que es dissolgui amb motiu de les eleccions del 14 de maig.

La crema d'una còpia de l'Alcorà fa dues setmanes a Estocolm continua portant cua. A més de posar en perill l'entrada de Suècia a l'OTAN, aquell acte provocatiu, embolcallat amb la bandera de la llibertat d'expressió, ha generat una onada de crítiques i protestes en països del món àrab, un fet que les autoritats sueques alerten que suposa un risc per a la seguretat del país. Però les conseqüències no s'acaben aquí: a Suècia també han saltat les alarmes perquè al darrere de l'acció, perpetrada per un polític ultradretà sueco-danès, s'intueixen els tentacles del Kremlin.

Poder. Fa temps que Recep Tayyip Erdogan va baixar d’aquell al·legòric tramvia que l’havia de portar cap al poder turc. Era el 1996 quan un jove Erdogan, aleshores polèmic i popular alcalde d’Istanbul, explicava en una entrevista al diari turc Milliyet que “la democràcia és un tramvia, hi puges per anar allà on vols i després en pots baixar”. La democràcia com a mitjà, i no com un fi, es va convertir en l’instrument que ha transformat Turquia en les últimes dues dècades, i que ha convertit el país en una autocràcia i Erdogan en un líder autoritari, que ara ha de presenciar la tumultuosa sortida del poder d’alguns dels seus referents més immediats, de Bolsonaro a Trump. Per això, Erdogan està decidit a fer el que calgui per assegurar-se una victòria electoral a les presidencials de la pròxima primavera: intentar dissoldre el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), el tercer més gran del Parlament, al qual acusa de tenir suposats vincles amb militants kurds; o apartar definitivament de la política l’actual alcalde d’Istanbul, Ekrem Imamoglu, del Partit Republicà del Poble (CHP), de centreesquerra, que el superava en popularitat a totes les enquestes. Imamoglu ha estat condemnat per insultar la junta electoral, i ara el ministeri de l’Interior li ha obert una altra investigació per suposada corrupció. Això ha deixat el bloc de l’oposició desorientat i incapaç de triar un candidat unitari que desperti les mateixes expectatives de canvi enmig de la pitjor recessió econòmica que viu el país des del 2001.

El culebró sobre l'entrada de Suècia i Finlàndia a l'OTAN, únicament alimentat per Turquia, ha arribat aquest dimarts a un nou capítol, amb la visita del nou primer ministre suec, el conservador Ulf Kristersson, a Ankara. En la mateixa línia de sempre, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha reiterat que el memoràndum trilateral signat a la cimera de Madrid del mes de juny ha d'implementar-se a la pràctica i no només verbalment. I Erdogan, que vol accions per part d'Estocolm, no les està apreciant. De fet, el màxim mandatari turc ha afirmat que el problema més gran és “l'actitud” sueca davant la lluita contra el terrorisme.

Les trobades entre Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan, que només es poden celebrar allà on el castigat president rus pugui aterrar, són més que habituals. La d'aquest dijous al Kazakhstan ha girat entorn d'uns interessos mutus que també afecten tercers: el gas. Amb un hivern que ja truca a la porta i les relacions entre Rússia i Occident en coma, l'equilibrista Erdogan –que s'ha erigit en un dels principals mediadors a Ucraïna– ja busca la manera de treure'n un bocí, mentre Putin sap que no es pot menjar la producció nacional de gas per esmorzar. “Hem anunciat la nostra intenció de fer de Turquia la ruta i el centre de gas més fiable per a la Unió Europea en el subministrament”, ha dit Vladímir Putin després de la reunió celebrada a Astana, en el marc de la Conferència sobre Interacció i Mesures de Confiança a Àsia. Què vol dir això? Que Moscou vol que Ankara, aprofitant el Turk Stream –que travessa el mar Negre–, es converteixi en una gran porta d'entrada de gas rus cap al continent europeu, sense dependre dels gasoductes Nord Stream. "Ahir vam acordar amb Gazprom estudiar la construcció d'un sistema de gasoductes i la creació d'un centre de gas a Turquia per a la venda a tercers països, principalment europeus, si hi ha interès", detallava el president. Erdogan encara no ha donat cap resposta oficial.

Que el viceministre d'Afers Exteriors rus, Serguei Riabkov, afirmi que la presència dels seus soldats a la central nuclear de Zaporíjia és una garantia contra "l'escenari de Txernòbil" sembla una broma de mal gust, si es recorda la gestió de la crisi que va fer l'URSS ara fa 36 anys. I més encara si es té en compte que ho diu un representant del govern rus que ha optat per emular els pitjors anhels expansionistes soviètics. L'amenaça del perill atòmic, destapada pels EUA amb els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki i que es va convertir en un problema d'escala mundial durant la Guerra Freda, va tornar a deixar de ser hipotètica amb la tragèdia de Txernòbil. Però no ha desaparegut mai des de llavors, i va quedar latent. El desastre de Fukushima, fa només onze anys, en va ser un cru recordatori, i des que va començar la guerra d'Ucraïna el nom de Zaporíjia l'ha tornat a fer present.

Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) va començar a escriure Nits de pesta (Més Llibres/Random House, amb traducció de Xavier Gaillard) fa cinc anys, abans que esclatés la pandèmia. "Tots els meus amics em deien que ningú llegiria un llibre sobre la pesta i després em van dir que havia tingut sort i em vaig sentir una mica culpable", diu des de casa seva, a Istanbul, telemàticament. A una banda hi té una prestatgeria plena de llibretes plenes de notes per a pròxims llibres, a l'altra una gran finestra amb vistes impressionants al Bòsfor. Pamuk situa el seu llibre l'any 1901, en una petita illa imaginària, Minguer, entre Rodes i Creta, on esclata la mortal epidèmia de pesta. Allà, el soldà otomà Abdul Hamid II envia un expert per convèncer la població de prendre les mesures necessàries per evitar que la malaltia es propagui i causi una gran mortaldat. Tot plegat succeeix en ple declivi de l'Imperi Otomà i enmig de maquinacions polítiques, xocs de cultures i religions i enfrontaments nacionalistes. Com es comporten els individus a l'illa, fa més de cent anys, no difereix molt de l'actualitat: "En totes les pandèmies la humanitat es comporta igual", afirma l'escriptor turc.

Els turcs no estan, ni de bon tros, contents amb el clima econòmic que es viu al país. Ja no veuen la seva Turquia com un vaixell que va a la deriva, sinó que està a punt d'enfonsar-se. Però conscient que els ànims ja comencen a decaure, i per evitar més protestes al carrer, Erdogan ja es va dirigir el mes passat a tots els turcs per anunciar que té un pla. “Hem adoptat una política econòmica basada en el creixement del país amb inversions, ocupació, producció i exportacions”, anunciava el màxim mandatari, en unes paraules que ara semblen buides. El seu pla és aquest: crèdit barat, moneda barata i costos laborals baixos que, segons Erdogan, faran que Turquia es converteixi en un centre de fabricació made in China, però molt més a prop dels mercats europeus.

“Les dones no tenen cap dret ni el tindran. Hi ha dones que són assetjades i violades quan van al mercat. Moltes no tenen ni el coratge de sortir, tampoc hi ha lleis que les protegeixin”, afirma la Zeynep, una de les moltes manifestants que s'aplegaven a l'icònic passeig d'Istiklal. I ella era una de les més d'un miler que aquest dijous han tornat a sortir al carrer per protestar contra la decisió de Recep Tayyip Erdogan de sortir de la Convenció d'Istanbul, el pacte del Consell d'Europa que lluita contra la violència masclista. Ara que la Convenció d'Istanbul ja és història a un país on l'any passat hi van haver un total de 300 feminicidis, totes es pregunten el mateix: “Qui ens protegirà?” Segons la plataforma Pararem els Feminicidis, les xifres poden ser molt superiors. “Se sospita que 171 casos han sigut feminicidis que no s'han catalogat com a tal”, expliquen.

"Soc la primera dona presidenta de la Comissió Europea, i així és com esperava ser tractada en la nostra visita a Turquia. Com una presidenta de la Comissió Europea. Però no va ser així, no hi ha cap justificació. Vaig rebre aquell tracte per ser dona. Què hauria passat si hagués portat vestit i corbata? Segurament les dones aquí presents han viscut experiències semblants. Em vaig sentir ferida i sola, com a dona i europea". Ursula Von der Leyen ha dit les coses pel seu nom aquest dilluns al ple de l'Eurocambra sobre el cas batejat com a 'sofagate', després que durant dues setmanes la Comissió Europea i el Consell Europeu preferissin parlar d'incident protocol·lari en comptes de discriminació de gènere quan el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va relegar Von der Leyen a un sofà mentre tenia reservada una butaca com la seva per al president del Consell Europeu, Charles Michel.

Una de les qüestions que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va reclamar al president turc Recep Tayyip Erdogan en una reunió que va mantenir aquest dimarts a Ankara era la retirada de Turquia de la Convenció d'Istambul, en contra de la violència masclista. Però ho va fer des d'un sofà, més baix i en un rang diferent que les butaques reservades per al mateix Erdogan i el president del Consell Europeu, Charles Michel. Quan va entrar a la sala, com es pot veure al vídeo, Von der Leyen es va veure relegada a seure en una cadira diferent de les dels dos altres membres de la reunió i al mateix nivell que un ministre. La líder europea va demanar explicacions a Ankara, que aquest dijous ha respost que "va seguir el protocol de la UE". "Les demandes de la UE es va complir durant la reunió que es va celebrar al despatx del nostre president, punt final", ha dit en roda de premsa el ministres d'Exteriors Tur, Mevlüt Çavusoglu. La polèmica ja ha rebut el sobrenom de sofagate.