Internacional 10/03/2021

Deu anys després del desastre de Fukushima, aquesta infermera podria ser la principal esperança de la regió

Molts companys de Rina Tsugawa han anat a treballar a les ciutats després del desastre nuclear del 2011, però ella té uns altres plans

Motoko Rich i Makiko Inoue (The New York Times)
4 min
Costa de Nishiaizu, a la prefactura de Fukushima.

Rina Tsugawa recorda la seva encantadora infància enmig d’arrossars al nord-est del Japó, quan passejava amb bicicleta amb la seva germana pels carrers del seu poble, on sovint hi havia micos que baixaven de les muntanyes, i els veïns els oferien dolços quan entraven a casa seva. Les dues germanes eren les úniques nenes del poble, a la prefectura de Fukushima. Aquell terrible dia de fa una dècada, quan la zona va ser rebre de ple l'impacte d'un terratrèmol i un tsunami catastròfics, que van provocar un triple accident en una central nuclear veïna, la Rina tenia 12 anys i era a l’escola, a uns 144 quilòmetres de la costa. Quan el potent terratrèmol va sacsejar l’aula de sisè de primària, ella i els seus companys es van amagar sota els escriptoris, plorant de por.

Els anys següents, molts dels seus companys han anat a treballar a Tòquio i altres ciutats, una sortida habitual al Japó rural i accelerada pel desastre de Fukushima. Però ella té uns altres plans. Després de graduar-se aquest mes a l’escola d’infermeria, ha tornat al poble natal per atendre els veïns més vells que la van ajudar a criar-se. "Ens van donar molt quan érem petites", diu Tsugawa, que ara té 22 anys: "Vull ajudar aquestes persones grans a mantenir-se sanes més temps".

El Japó encara s'enfronta a l'assignatura pendent de recuperar-se del seu pitjor desastre en gairebé un segle, un terratrèmol que l’11 de març del 2011 va causar la mort de més de 19.000 persones. Els esforços per reactivar la prefectura de Fukushima tenen com a teló de fons una altra calamitat: una població envellida i en declivi. Des del 2011 la població de Fukushima s’ha reduït un 10%, en comparació amb una disminució del 2% al Japó.

En un emplaçament remot i muntanyós, Nishiaizu, la ciutat que engloba el poble de Tsugawa, és semblant a moltes comunitats on la feina escasseja, l’estil de vida és incòmode i les taxes de natalitat són baixes. La població, que va arribar a un màxim de 20.000 persones el 1950, ha caigut fins a 6.000.

El pes de l'estigma nuclear

Com passa amb Txernòbil, la prefectura de Fukushima ha estat molt afectada per l’estigma de la radiació nuclear. Llocs com Nishiaizu, que van resultar il·lesos pel terratrèmol i van rebre dosis de radiació molt inferiors a les comunitats més pròximes a la costa, han patit un despoblament accelerat per por d'una radiació gairebé inexistent. "Són danys invisibles", diu Tomoki Usuki, de 72 anys, alcalde de Nishiaizu: "És enorme i potser més gran que la destrucció d'edificis".

Malgrat un rigorós control de la radiació, els agricultors locals que intenten vendre l'arròs i la verdura de la regió, diu Usuki, "tots estan sota la marca Fukushima", cosa que en dissuadeix els consumidors. La Xina, Corea del Sud, Hong Kong i Macau encara prohibeixen les importacions dels productes i el peix de la prefectura.

Quan va passar el desastre, Tsugawa no va entendre l’abast de la devastació fins que els avis van engegar el televisor aquella mateixa tarda. Com una pel·lícula de terror en un bucle sense fi, van veure escenes del tsunami devorant la costa. L’endemà es van assabentar d’una explosió a la central nuclear. Una paret d’aigua havia enderrocat els sistemes de refrigeració dels reactors.

Tot i que els residents de Nishiaizu no en van ser mai evacuats, Tsugawa va començar a llegir notícies i publicacions a les xarxes socials insinuant que la regió de Fukushima estava contaminada. "Tothom feia circular el rumor que Fukushima era perillosa", va recordar. Quan la seva mare, Yuki Tsugawa, va fer un viatge de negocis fora de la prefectura un any després de l'accident nuclear, algú va escriure la paraula baka ("estúpid") al seu cotxe. La matrícula, de Fukushima, en va ser el motiu.

Un geriàtric per fer reviure Nishiaizu

La seva filla gran no té cap mena de dubte de la seguretat de la seva ciutat natal, on espera que algun dia es formi i creixi la seva pròpia família: "El fet que hi hagi algunes zones que no siguin segures no vol dir que tot Fukushima sigui insegur". Així, Tsugawa va decidir convertir-se en infermera geriàtrica, exactament el que necessita la prefectura, on hi ha escassetat de metges i infermeres.

Des dels tres anys es volia convertir en infermera, quan el seu avi va estar hospitalitzat amb càncer de pulmó i va observar la bondat del personal mèdic que el va atendre. El seu interès per la infermeria geriàtrica es va desenvolupar amb el pas del temps. Mentre la seva mare treballava de coordinadora assistencial a Nishiaizu, Tsugawa i la seva germana acompanyaven la seva àvia de 74 anys a visitar els veïns. "Tothom ens va tractar com a nets honoraris", assegura.

Deu anys després ha obert una residència a l’hospital vinculat a la Universitat Mèdica de Fukushima. És probable que sigui la persona més jove de Sugiyama, l’enclavament de Nishiaizu on es va criar. Tsugawa sap que la seva ciutat pot tenir dificultats per sobreviure: "Per descomptat, no vull que desaparegui el meu poblet. Però fins i tot fent tot el que podem per intentar que hi vingui gent nova, no hi ve ningú. És difícil avançar".

stats