Les rodes del molí giren gràcies a la força de l’aigua de la bassa que té darrere. Si se n’anés la llum no ho notaríem. Igual que el 1521, quan es va construir la caseta on som. Ens trobem a la Vall de Bianya, on hi havia hagut 50 molins. Totes les cases importants en tenien un. L’edifici té tot de finestretes perquè el moliner pogués veure quan arribava l’aigua. Uns esquellerincs ubicats al sobreeixidor l’avisaven. Era el moment d’aprofitar tot l’ímpetu de l’aigua per moldre. Fajol, blat de moro, ordi.

Feta de pasta de brioix, amb la forma de mitja lluna i farcida de crema. Així és la flaona, una de les postres nostrades de la Garrotxa que en les darreres dècades, a diferència de la coca de llardons o el tortell anisat, ha caigut força en l’oblit. Però ara Lluís Riera, que des de fa 18 anys cada divendres en prepara a Cacau Pastisseria, s’ha proposat recuperar-la. I per la porta gran. “El primer diumenge de març celebrarem el primer Aplec de la Flaona. Ens trobarem a la plaça Major d’Olot a les 9 del matí amb barretines, faixes i espardenyes de set vetes. Pujarem fins a dalt del volcà de Sant Francesc acompanyats de música popular i tradicional. I a dalt menjarem flaones, beurem un xarrup de ratafia i baixarem plegats”, explica Riera, creador de la iniciativa.

La xef garrotxina Martina Puigvert és un dels grans valors del panorama culinari català. Amb tan sols 30 anys, ja és cap de cuina del reputadíssim restaurant Les Cols d'Olot, amb dues estrelles Michelin, fundat pels seus pares, Manel Puigvert i Fina Puigdevall, el 1990. Ara acaba de publicar el seu primer llibre, Natura viva (ARA Llibres), en què, a més d'explicar algunes de les seves receptes més preuades, transmet amb molta traça una manera genuïna d'entendre la vida i la cuina com dos pilars indestriables lligats al territori i la natura. El llibre és essencialment un decàleg de plats i elaboracions, basats en la tradició però amb mirada moderna, que amb una presentació visual exquisida fa venir salivera i dibuixa un autèntic viatge sensorial pel paisatge volcànic de la Garrotxa.

No cal un bitllet a Islàndia ni un coet a Mart. Aquest estiu pots viatjar a un altre planeta sense deixar Catalunya i descobrir llocs que semblen d’un altre món. Parlem d’indrets que no encaixen amb la postal típica, ni amb el verd amable dels Pirineus, ni tampoc amb el daurat mediterrani de les cales de l’Empordà. Són espais que semblen sorgits d’un somni, d’un conte o d’un planeta remot. I tanmateix, són aquí, a tocar de casa.

Quan la meva mare va enviudar tenia 42 anys. Jo i el meu germà, en un lapse de només dos anys, vam marxar del niu per anar a la universitat i ja no en vam tornar. De tenir una vida plena i acompanyada, en un breu període de temps de molts canvis sobrevinguts va haver-se d’acostumar a viure sola. Buscar la manera de tenir plans que abans feia en família, viatjar, anar al teatre... Amb el temps ha traçat un grup d’amigues que comparteixen una cosa en comú: són també vídues, solteres o separades. Per això vaig obrir molt els ulls quan una altra vídua em va comentar molt emocionada pels volts de Nadal la iniciativa que acabaven d’impulsar a Olot i havien fet extensiu a tota la Garrotxa: un grup que unia dones com les que havia trobat la meva mare amb un clar objectiu: no sentir-se mai més soles.

Per sortir dels polígons industrials del nord d’Olot en direcció a Vic, abans d’enganxar el traçat de la carretera principal del túnel de Bracons, cal recórrer tota una circumval·lació pels barris perifèrics de la capital garrotxina i creuar pel mig el municipi de les Preses. Són més de 10 quilòmetres de traçat urbà per on cada dia circulen més de 20.000 vehicles, la majoria camions d’alt tonatge, carregats de bestiar, que transiten amunt i avall entre Osona i els escorxadors garrotxins. Els camions no tenen cap altra opció de pas, i els veïns afectats estan farts dels problemes de soroll, contaminació i pudor que genera aquesta situació.

Qui aquest cap de setmana s'endinsi a la vall volcànica del Ser, entre Olot i Banyoles, es trobarà amb un aplec molt particular. No invoca cap sant, però busca repetir l'esperit comunitari i de contacte amb la naturalesa dels que s'han celebrat en tantes comarques en dates assenyalades des de fa segles. Es tracta de l'aplec Iltir, inspirat en el mot iber que fa referència a la comunitat que habita un territori. Organitzat per la cooperativa olotina Resilience Earth, vol ser un espai per a la regeneració democràtica i la co(i)nspiració entre ruralitats. La iniciativa va néixer l'any passat a Argelaguer amb una sèrie de conferències i trobades entre líders comunitàries indígenes, inclosa la sami Ida-Maria Helander, filla de l'últim poble indígena de la UE, a qui l'ARA va entrevistar.

La companyia de dansa L’Esbord estrena l'espectacle Folk as queer aquest dimecres, 21 d'agost, al Centre Cultural de les Preses (Garrotxa), dins de la 42a edició del Festival Ésdansa. La programació del festival se centra en la diversitat cultural i les danses d’arrel. Per això, ha comptat amb la participació de la companyia de dansa dirigida pel coreògraf barceloní Pere Seda, que escenificarà la comunió entre el tradicional i el dissident.

En molts municipis de Catalunya, fins ben entrat el segle XX existia un lloc de trobada setmanal més enllà de la plaça. Eren els forns comunals. S’encenien amb llenya que s’abastia de forma col·lectiva i cada família hi portava el pa llevat per coure. Una manera veïnal de compartir recursos, en què no entrava l’administració pública, que amb el temps gairebé ha desaparegut. A la Garrotxa, però, fa anys que batega una iniciativa perquè a la vall del Llierca s’encengui l’espurna d’un nou forn comunal. I ara tot apunta que molt aviat serà realitat. La masia El Turrós a Argelaguer, que va obrir les portes fa dos anys com la primera masia d’habitatge cooperatiu rural promoguda per Sostre Cívic, ha impulsat una campanya de micromecenatge a Goteo per finançar la construcció d’un molí fariner i obrador alimentari.

La Garrotxa ha acollit durant una setmana tres líders comunitàries de tres pobles indígenes de tres continents diferents. Havien de ser de quatre, però l’estat espanyol va acabar rebutjant el visat de la representant del poble njau de Gàmbia, Isatou Ceesay. Totes elles van compartir experiències en la primera edició de la Residència Transrural organitzada per Balkar Earth i amb el suport de Faberllull d’Olot. En representació del poble sami, que viu al nord de Finlàndia, hi havia Ida-Maria Helander (Avvil/Ivalo, 1989). És filla de l’últim poble indígena reconegut de la Unió Europea, que lluita per defensar el seu dret a l'autodeterminació i evitar la depredació de l’Àrtic amb el canvi climàtic, i que denuncia encara un colonialisme actiu. També és membre de l'Organització Central del Sami finlandès i del Consell Sami.

Amb la capacitat dels pantans catalans a mínims històrics, les restriccions de consum d'aigua potable es van endurint per a tota la població. Amb una excepció significativa: el sector de l'aigua mineral natural embotellada, que, malgrat la sequera, pot continuar extraient i envasant el mateix nombre de litres anuals que en una època de pluges. És així perquè la seva aigua no és de domini públic i no depèn de l'estat de les conques internes, sinó de les reserves de les fonts subterrànies, propietat exclusiva de l'empresa que en té el permís d'extracció. L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) no hi té competència i la regulació recau en la direcció general de Mines del ministeri, que aplica la llei de 1973 per donar concessions a cent anys vista.

Aquesta és la història d’una gesta heroica amb rostre femení rescatada de l’oblit gairebé 80 anys més tard. I que acaba d’unir dues famílies que no sabien res l'una de l’altra a 600 km de distància. Tot va començar amb una trucada, en plena pandèmia, ja entrada la nit. A l’altra banda del telèfon hi havia l’octogenària Maria Sala, la filla petita de Cristina Zalba. Li preguntaven si coneixia un tal Antoni Figueras, un maqui que s’havia refugiat a la masia on va viure de petita, La Sala d’Oix, a l’Alta Garrotxa, el 1945. La Maria va quedar desconcertada. Era l’any del seu naixement. No en recordava res. “Deixa’m que ho consulti amb el meu germà”, va dir.

Una greu malaltia, com és un càncer –i no en estat inicial–, va ser el motor perquè fa dos anys i mig nasqués el festival Vallviva, a la Vall d’en Bas. És un festival diferent de la resta perquè té l’objectiu de destinar tots els beneficis a projectes solidaris en la investigació contra el càncer, a més de celebrar i agrair la vida. El seu promotor és Eudald Morera, propietari de Royalverd, una empresa especialitzada en la gespa de camps de futbol a qui, després de no poques dificultats, se li va diagnosticar la malaltia en el tram final del covid. Quan va saber exactament què tenia, va decidir, contra l’opinió de la seva família i del seu entorn més proper, tirar endavant aquest festival a la finca Les Brides de la Vall d’en Bas, que havia comprat poc temps abans.

La directora i guionista de l'exitosa pel·lícula Alcarràs, Carla Simón, ha decidit fer marxa enrere i no incorporar-se finalment a la llista de Junts a les Planes d'Hostoles, el poble de la Garrotxa on es va criar, per a les municipals del 28 de maig. Així ho afirma en un comunicat, en què lamenta "la lectura descontextualitzada" que s'ha fet de la seva participació en la política municipal d'un poble "de tan sols 1.700 habitants". "Per aquest motiu, he decidit retirar-me de la llista a la qual vaig donar suport simbòlicament com a suplent independent", afegeix, i subratlla que no és de Junts ni comparteix "la seva opció política ni la majoria de les seves idees".

A la discoteca, com s'anomena la sala destinada al ball i a les actuacions que solen acompanyar els grans àpats al restaurant Can Xel de Santa Pau, la Núria López s’hi tancava de ben petita. Sola o amb les amigues, engegava l’equip de música i el micro i cantava i ballava somiant ser una estrella que actuava davant de milers de fans. "Quan repasso les fotos meves de petita, gairebé sempre duc un micro a la mà", revela. Can Xel és el restaurant de la família de la Núria, però és molt més que això: "Tenim la casa al costat, però ja des de petita passava la major part del temps al restaurant, i en guardo records inesborrables: les nits al bar jugant amb els amics, el tracte amb les treballadores, que eren adorables, les celebracions familiars, les trobades amb la colla, les festes a la sala de ball... Can Xel és el meu santuari", confessa. També és el lloc on ha après el valor de l’esforç i el treball, ja que hi va treballar ajudant a la cuina o servint els clients de ben joveneta, els estius i caps de setmana. "Se m’ha educat en el treball, en el pencar i pencar. Aquesta és la marca de la casa, el meu segell personal", destaca.

Situada entre la Garrotxa, la Selva i Osona, la zona de Collsacabra i el Puigsacalm és un paratge ple de cingleres d’uns 1.000 metres envoltades de fagedes, rouredes i alzinars. Un espai màgic que no té res a envejar a la fageda d’en Jordà, molt més coneguda. La ruta que avui us proposem porta del santuari de la Salut, amb unes vistes espectaculars de Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles, al bosc màgic de les Roques Encantades.

Hi ha pobles que tenen una empremta diferent. Tortellà n'és un. No té un patrimoni arquitectònic especial –excepte el pont medieval del Llierca–, però des de fa anys que viu un creixement sostingut de la població. En molts casos, d'artesans, artistes i persones amb una mentalitat i un punt de vista empresarial diferent que busquen arrelar lluny de la ciutat. És, en part, el llegat de la història d'un poble que no ha viscut només de la pagesia. "Tortellà, terra de músics i culleraires", diu el refrany. També és on es va inventar la Chiruca, a partir de l'esquelet d'una espardenya.

Caminaven de nit i ben carregats durant almenys cinc hores. Sovint, quan les nits eren més llargues i feia més fred. Durant quatre dies potser no veien ningú. Com a molt alguna dona que els ajudava posant en risc la seva vida. I d'això no fa pas tant: fins a finals dels anys 40. Eren els maquis, la lluita guerrillera contra el franquisme. Si bé s'ha fet una gran tasca de recuperació de les rutes de l'exili, quedava pendent recuperar els passos oblidats dels maquis. És la feina que ha estat desenvolupant els últims anys l'Amical d'Antics Guerrillers, que té la seu a l'espai del Núria Social d'Olot. Després de recuperar el testimoni de passadors a través de familiars i fonts documentals, ha editat un mapa i una guia explicativa –així com s'han instal·lat diferents plafons i senyals– que marquen la ruta que anava de Prats de Molló a Manlleu, on molts dels maquis agafaven el tren en direcció Barcelona.

Difícilment s’hi cabrà, avui, a la gurdwara, el temple sikh d’Olot. Fidels de tot arreu acudiran a la capital garrotxina per celebrar el Vaisakhi, una de les cites més importants del calendari festiu de la comunitat. La celebració inclou treure en processó el seu llibre sagrat i repartir menjar per a tothom durant una desfilada plena de cants i de música.

Durant els catorze anys que el sindicalista i polític Marcelino Camacho va estar empresonat, la seva dona, Josefina Samper, li teixia amb agulles i llana jerseis gruixuts que l’ajudaven a suportar el fred d’hivern als diferents centres penitenciaris on va estar tancat durant el franquisme. Aquests jerseis, que es caracteritzaven pel fet de tenir cremalleres, es van acabar convertint en una peça icònica que el que va ser secretari general de CCOO entre el 1976 i el 1987 va acabar utilitzant fins pràcticament els últims dies de la seva vida. Va morir el 2010.