Nens, ancians i dones embarassades es van convertir en l’objectiu preferit de grups de turistes, majoritàriament europeus rics i influents, que pagaven quantitats ingents de diners per disparar-los amb fusells des dels turons que envolten Sarajevo, la ciutat assetjada durant la guerra dels Balcans entre 1992 i 1996. La fiscalia de Milà va obrir una investigació al novembre i aquest dilluns ha citat a declarar el primer sospitós italià d’haver participat en aquests “safaris humans”, que ha negat haver-hi estat implicat.

S’acostuma a dir que les persones som capaces del millor i del pitjor. La condició humana està dotada per expressar-se i actuar amb múltiples formes de bondat que donen lloc a mostres d’estima, empatia i solidaritat. Les expressions de maldat serien l’altra cara de la moneda: guerres, violència, xenofòbia, sadisme... Els exemples de crueltat són gairebé infinits, amb concrecions actuals injustificables i difícils d’explicar. El genocidi sistemàtic que practica Israel a Palestina n’és la major mostra ara mateix, però també el tipus de guerra que practica la Rússia de Putin a Ucraïna, el tracte vexatori als immigrants a l’Amèrica de Trump, les excuses de mal pagador de Mazón a València o bé l’abandó dels avis a les residències madrilenyes durant la pandèmia perquè morissin. No parlem d’errors o d’imponderables, ni de danys col·laterals, sinó de comportaments de persones a qui no els preocupa el sofriment i la mort dels altres o que, fins i tot, com en el cas israelià, semblen gaudir-ne de manera prou oberta. Es deshumanitzen col·lectius sencers i es practica amb ells una violència extrema fins a aniquilar-los, de manera industrial i organitzada. Grups humans desposseïts de drets i de la condició de subjectes, peces a destruir.

La Fiscalia de Milà ha obert una investigació per verificar si és cert que ciutadans italians i d'altres nacionalitats van pagar per assassinar civils per plaer durant la guerra de Bòsnia. Aquest turisme macabre, que s’ha definit encertadament com a “safaris humans”, consistia a pagar una quantitat de diners que podia anar dels 80.000 als 100.000 euros per viatjar a la Sarajevo assetjada del 1992 en un viatge organitzat expressament per matar persones. La tarifa variava segons l’assassinat. El més car eren els infants. Els més indefensos. Els més innocents. El “safari” també incloïa, a part de qualsevol tipus d’adult, dones embarassades. Un dels altres objectius preuats. Aquesta pràctica salvatge va ser denunciada en un documental del 2022 de l'eslovè Miran Zupanic, titulat Sarajevo Safari. Ara, a partir de les declaracions d’un exgeneral de l'exèrcit bosnià i antic agent de la intel·ligència que ha parlat amb un periodista italià, s'ha engegat l’acusació a la Fiscalia per aclarir si aquests fets són certs i condemnar els culpables per uns crims que, en principi, no han prescrit.

Fa trenta anys, el Servei d'Intel·ligència Militar italià (SISMI) va descobrir un fet inquietant: centenars de persones viatjaven a Sarajevo, la ciutat assetjada des del 1992 al 1996 durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina, amb l'objectiu d'assassinar civils, incloent-hi dones i criatures. En grups perfectament organitzats, els turistes de la guerra disparaven els fusells en una mena de macabre 'safari humà'.

Nascut a Bòsnia fill de croats, l'escriptor Ivo Andric va morir a Sèrbia, on va ser enterrat. Escrivia en serbocroat i es considerava iugoslau. Va guanyar el premi Nobel de literatura i molta gent diu que va ser un dels grans narradors d'un estat que ja no existeix: Iugoslàvia. I ben cert és que Iugoslàvia ja no existeix i que avui en dia costa trobar gent que parli la llengua serbocroata, però cal tenir en compte que els seus relats són immortals. Solia escriure històries del passat, dels anys del domini otomà, i segueix encara sent un bon company de viatge pels Balcans, independentment de banderes i fronteres. Una terra que sembla impossible d'unir. Ell creia que sí que es podia, potser per això al seu gran llibre ens parla d'un pont.

Fa dies que tot Sarajevo està decorat de vermell. Milers de persones s'amunteguen a les portes del Teatre Nacional per veure les figures del cinema regionals i mundials desfilar per la catifa vermella del que ja s'ha convertit en el festival de cinema més important dels Balcans. Fundat el 1995 durant el setge de Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, és un esdeveniment amb trenta anys d'història i un passat únic que continua celebrant el poder del cinema fins i tot en els temps més foscos.

Tot va canviar quan el president rus Vladímir Putin va ordenar a les seves tropes que envaïssin Ucraïna la matinada del 24 de febrer del 2022, no només per a Europa, sinó per al món: el rellotge de la història va tornar enrere.

"En el temps de la fam vivíem de records", escriu Goran Simić (Vlasnica, 1952) en un dels poemes d'Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu). L'antologia, en una traducció impecable de Simona Škrabec, repassa bona part de la trajectòria de l'autor. Simić dedica una part important dels textos a evocar, amb una barreja colpidora de records, observacions i imaginació els 1425 dies de setge que la ciutat va patir durant la guerra de Bòsnia, esforçant-se per trobar alguna cosa per menjar i disposar d'una mica d'aigua corrent, i escrivint per força a les fosques, perquè bona part del temps no tenien electricitat. Els versos i la família el van ajudar a sobreviure l'experiència, però a l'autor encara li espurnegen els ulls quan en parla.

Si l'exploració de la maldat humana existís com a subgènere cinematogràfic, el documental Sarajevo Safari, de Miran Zupanic, hauria d'ocupar un lloc destacat. En el seu últim film, aquest documentalista eslovè aborda un dels episodis més foscos i desconeguts de la tenebrosa guerra civil que va assolar Bòsnia i Hercegovina a principis dels anys noranta: l'existència d'uns macabres “turistes” vinguts a Sarajevo del món sencer per poder exercir de franctiradors a l'assetjada capital bosniana. Segons diversos testimonis, és evident que no es va tractar de combatents voluntaris ni de mercenaris estrangers, sinó de malànimes a la recerca d'adrenalina que van pagar ingents sumes de diners per la diversió de matar impunement civils indefensos.

Tan a prop i tan lluny. A la memòria i a la geografia. Ja fa trenta anys de la guerra dels Balcans. L’última guerra a Europa abans de la d'Ucraïna. I qui la recorda? Marc Soler, actor de 23 anys, confessa que li sona. Res més. El Marc és l’introductor d’aquesta colpidora proposta de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud que dirigeixen Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. El Marc va haver de navegar per internet per assabentar-se del drama que va viure Bòsnia. I en particular del setge de Sarajevo.

“Fa dos anys vaig aconseguir una feina temporal a la sanitat pública sense haver de demanar cap favor polític. Soc logopeda especialista en patologies del llenguatge en un petit hospital a vint quilòmetres de Sarajevo. Si aprovo un altre examen, tindré una plaça permanent, però si no l’aprovo, ho perdo tot”.

L’ avió amb què viatjava Jordi Pujol Puente va ser l’últim vol civil que va aterrar a Sarajevo en tres anys. “Quan vam trepitjar la terminal, va caure una pluja d’obusos i l’aeroport va quedar fora de servei. Començava el setge més llarg d’una ciutat en l’era moderna”, recorda Eric Hauck, el periodista del diari Avui que acompanyava Pujol en aquell viatge la primavera del 1992. Havien de ser tot just tres dies de viatge i el setge va durar tres anys. Ara fa trenta anys, el 17 de maig del 1992, Jordi Pujol va ser el primer periodista internacional que va perdre la vida a Sarajevo, en una guerra convertida en una ferida que encara fa mal. El record de Pujol continua ben viu en la memòria d’una ciutat, Sarajevo, que no vol oblidar, conscient que l’odi mai descansa amenaça de tornar des dels turons d’on van caure mig milió de bombes, que van causar més d’11.000 morts durant la Guerra dels Balcans. En total, 155 periodistes van ser assassinats durant els conflictes balcànics.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, s'han reunit amb el primer ministre del Cantó de Sarajevo, Edin Forto, i el seu ministre de Cultura i Esports, per explorar vies de col·laboració per a l'eventual candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern. Tal com va explicar l'ARA fa uns mesos, la capital de Bòsnia treballa activament per poder formar part de la candidatura per portar per primer cop uns Jocs Olímpics al Pirineu el 2030 i acollir les proves que no es podrien fer a territori espanyol perquè no existeixen les infraestructures necessàries.

Els Jocs Olímpics d’hivern de Pequín van servir per organitzar una trobada entre els presidents del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, i el seu homònim bosnià, Marijan Kvesic. L’objectiu? Veure la viabilitat d’incloure Sarajevo com una de les seus de la candidatura que pretén portar els Jocs d’Hivern a Barcelona i al Pirineu el 2030. Segons ha pogut saber l’ARA, aquesta idea que porta anys sobre la taula s’ha reactivat gràcies a l’entusiasme dels bosnians, la predisposició del Comitè Olímpic Internacional (COI) i la bona recepció entre els responsables de la candidatura a Catalunya. “Ara mateix la idea és proposar que Sarajevo sigui una de les seus gràcies al circuit de bobsleigh i luge. No caldria construir cap instal·lació gegant al Pirineu, s’invertiria en modernitzar el circuit urbà que tenen a Bòsnia i serviria per reforçar els lligams de Catalunya amb Sarajevo 30 anys després”, expliquen fonts de la candidatura. El COE, que prioritzava fer totes les proves en territori espanyol, també ho veu ara amb bons ulls, ja que facilita adaptar la candidatura a les noves exigències del COI, que no vol que es construeixin grans instal·lacions que després no es facin servir.

Damir Ovčina (Sarajevo, 1973) només tenia 18 anys quan va començar el setge de Sarajevo. Era l'abril de 1992 i els milers de soldats que assetjaven la ciutat no van deixar de disparar fins el febrer de 1996. Al llarg d'aquells interminables anys, es calcula que van morir o van desaparèixer 10.000 persones de la ciutat, entre elles 1.500 infants. El 1996, Sarajevo tenia 332.663 habitants, un 64% menys que abans de la guerra. L'escriptor es va obsessionar en explicar allò que havia viscut i va trigar vint anys a acabar una novel·la que ha estat un èxit al seu país, on ha rebut diversos premis. Plegaria en el asedio (Automatica Editorial) són 700 pàgines de vivències, del Sarajevo d'abans de la guerra i de l'infern del setge. La novel·la ha estat traduïda a l'alemany, l'eslovè, l'italià i el francès i se'n prepara una adaptació al cinema.

Des de l'any 2000, les ciutats de Barcelona i Sarajevo estan oficialment agermanades. Tanmateix, el seu lligam emocional és anterior. Es va enfortir gràcies a la potent onada de solidaritat desfermada a Catalunya mentre la capital bosniana patia a principis dels anys noranta el setge més llarg de la història contemporània d'Europa: 1.425 dies sota el martiri diari de bombes i franctiradors. Les dues ciutats, que van reaparèixer en l'escena internacional amb l'organització dels seus respectius Jocs Olímpics –d'hivern el 1984 a Sarajevo, d'estiu a Barcelona el 1992–, volen que una cita olímpica torni a rellançar-les. Però aquest cop de manera conjunta, formant tàndem en una mateixa candidatura per als Jocs Olímpics d'Hivern de l'any 2030.

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, s’ha reunit aquest matí amb el primer ministre del cantó de Sarajevo, Edin Forto, a la capital bosniana per posar les bases d’una possible inclusió de la ciutat de Sarajevo a la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030.

El jovent de Sarajevo prefereix celebrar la vida i deixar enrere la guerra que, 25 anys després, segueix hipotecant el seu futur i el del país. L’estiu passat, un grup de joves va proposar organitzar festes nocturnes al mercat a l’aire lliure de Sarajevo, però els veïns d’una de les principals artèries comercials de la ciutat, on hi ha el Markale, van considerar que no era gaire apropiat. A l’entrada del recinte, reconstruït amb una senzilla estructura metàl·lica, un monòlit de pedra recorda l’atac més letal que va patir Sarajevo en un sol dia: 68 morts. Els tendals i parades de venda de fruites, verdures i flors, d’un color verd viu, no són gaire diferents dels que aquell dimecres 5 de febrer del 1992 van servir de lliteres per transportar els 144 ferits de l’atac.

És un dels activistes culturals més rellevants a Bòsnia i Hercegovina i l’ànima del Festival Internacional de Teatre MESS, que, 25 anys després de la guerra dels Balcans, segueix programant obres de companyies locals i estrangeres amb l’objectiu de convertir les arts escèniques en una vàlvula social que empenyi els ciutadans a prendre consciència davant d’una Europa que recula en valors, pressionada pels populismes i l’extrema dreta.

Al Museu dels Crims Contra la Humanitat i el Genocidi 1992-1995, situat en un modest pis del centre de Sarajevo, hi ha una fotografia que mostra els cadàvers de persones torturades, amuntegades al vestíbul de l’hotel Vilina Vlas. Aquest establiment turístic, situat en una zona de bosc a 5 quilòmetres de Visegrad, s’anuncia ara al TripAdvisor i a la web de promoció turística de la ciutat com “el millor balneari de Bòsnia i Hercegovina”, amb aigües termals amb propietats curatives i rejovenidores. El centre de rehabilitació de Vilina Vlas -diu la publicitat de l’hotel- va ser creat el febrer del 1982. Cap referència al període 1992-1995, quan, en plena Guerra dels Balcans, l’hotel es va convertir en la caserna general dels White Eagles (Àligues Blanques), un grup paramilitar que va consumar la neteja ètnica per tota Bòsnia Oriental, l’actual República Srpska.